Ashita natsu-yasumi ikimasen (X)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

Watashi no nitchi desu ka

Els meus ascendents legals són propietaris d'un nínxol al cementiri de Les Corts on hores d'ara reposen restes diverses, com les de l'àvia Tereseta, a qui no hi vaig arribar a conèixer mai, i les de l'avi Quimet, a quí sí, encara que poc, i de qui diuen que tenia molt mal caràcter. I d'aquí un temps, desitjo que breu, també hi seran les restes d'aquells ascendents legals meus que són propietaris de l'esmentat nínxol, que ja tenen una edat que Déu n'hi do, i que traginen una carretada de xacres que no desitjaria jo ni al més pèrfid dels malvats, ni tan sols al Víctor Amela. I en un futur, espero que molt i molt llunyà, hom pot creure que jo mateix faré via cap aquest fosc indret.

Però no pas, i serveixin aquestes paraules per expressar la meva voluntat, doncs de cap de les maneres vull compartir l'efímera eternitat amb aquells que em prengueren del ventre matern, amb aquells que tot seguit m'abandonaren, amb aquells que anys després em recuperaren per atemorir-me i esguerrar-me els dies, amb aquells que tot ho han corromput amb les seves pors i follies, amb aquells que amb tant d'esforç s'han llaurat l'infern on ara són.

Kyō no kakimono (XIII)

Diuen que hom escriu per ser llegit. Si això fos així voldria dir que hom escriu per ser escoltat, això és, que hom creu que té alguna cosa a dir i que aquesta cosa a dir bé paga la pena d'ésser escoltada pels altres. Jo, en canvi, trobo aquest argument més aviat inversemblant, i crec ser de l'opinió que les raons per escriure són diverses i variades, i que hi ha qui escriu per guanyar diners, o qui ho fa per guanyar reconeixement social, o per fer proselitisme, o (com jo) per no haver de parlar, o per imperatiu moral, o per ensopiment, o per endreçar-se el pensament, o perquè sent el dictat d'una veu interior, o vés a saber per què.

I també crec ser de l'opinió que el que menys hauria d'importar a qui escriu és si és llegit o no, i que si això darrer fos cert, jo no hauria escrit tot el que precedeix aquesta darrera paraula.

Onna no hito wa Calasso-san no hon o yomimashita

Avui he coincidit en un vagó del ferrocarril metropolità amb una donzella que llegia Calasso, La locura que viene de las nimfas. I jo, és clar, he sentit tot seguit una pregona tendresa per tan entenimentada lectora i he desitjat esdevenir tot seguit el seu home, si de cas la donzella resultava ser heterosexual, la seva dona, si de cas n'era farinera. 

I m'he imaginat al seu costat, a la riba del llac de Como, o del llac Maggiore, ja cap el tard, llegint ella Calasso, jo Bontempelli, visquent un temps d'incerta existència. 

Però ella ha davallat potser a Urquinaona i jo no.

Rāmen o tabemasu

Puc triar lloc? Li demano amb veu clara i neta al cambrer que tinc al davant, que en sentir les meves paraules resta esmaperdut, esbalaït, estupefacte i esprimatxat (el cambrer és prim), talment hagués sentit un só inhumà, incomprensible, inversemblant i impossible. Jo, és clar, amable de mena com sóc (una persona encantadora, si més no a estones), repeteixo amb veu encara més clara i neta la meva pregunta, puc triar lloc? Però el cambrer continua esmaperdut, esbalaït, estupefacte i igualment esprimatxat. No pas com el company que se li afegeix, per si cas pot ajudar, que si bé també resta esbalaït, esmaperdut i estupefacte, és d'una grossor que descarta l'esprimatxament. Perdona, no te entiendo, em respon finalment el cambrer, amb un accent austral inconfusible, i amb un to de veu net de cap acritud que fa encara més evident la seva estupefacció per uns sons que li resulten, com ja ha estat dit, inhumans, incomprensibles i inversemblants.

Afortunadament sóc una persona viatjada i no em costa demanar Can I choose a seat? amb una veu encara més clara, neta i cristal·lina. Yes, of coure, come in, em respon aleshores el cambrer, allerat, alleugerit, alleujat i alliberat, i passo jo tot seguit a triar el lloc que em resulta més plaent.

Watashi wa kakimasen

Si no em puc el meu cos endur...

Diuen que ja no es llegeixen blocs (o blogs). I bé deu ser cert, si així ho diuen. Diuen, també, que ja no se n'escriuen. I bé també deu ser cert, si així també ho diuen. I si és cert això que diuen és que respon a la veritat, això és, que resulta conforme amb allò que és. Sigui com sigui, o precisament per això, a mi em continua resultant plaent escriure el que d'altres ja no llegeixen i llegir el que d'altres ja no escriuen. I ha estat precisament així, llegint el que diuen que ja no s'escriu, que he ensopegat amb un parell de frases que, privades de tot context i significat, m'han resultat enlluernadores i gustoses de llegir, i que són les que més amunt i més avall bé podran llegir tots aquells que ja no llegeixen allò que ja no s'escriu.

Aquest terreny de la precisió és exuberant i una mica salvatge i tot.