Warushawa

Jo no parlo polonès. Ni poc ni molt, gens. No obstant això, amb el temps he après a identificar els cognoms polonesos, sovint acabats en ki, com ara Chmielewski, Kieślowski, Kijowski, Konwicki, Leszczyński, Majewski, Marczewski, Pawlikowski, Polanski, Skolimowski, Rybczyński o Żuławski, tots ells inpronunciables. És potser per això que atès que el director de la cosa respon al cognom de Matuszynski, en un inici he pensat que es tractava d'una pel·lícula polonesa. Encara més quan els personatges semblaven bellugar-se per la ciutat de Varsòvia, que no per res és la capital de Polònia, i que els seus noms, així com la sonoritat del que deien, em remetien al que normalment identifico com a polonès. 

Però a mesura que avançava el metratge, a mesura que tot es feia evident i previsible, a mesura que tot es reduïa al tòpic, a mesura que els actors deambulaven en uns personatges que no eren més que arquetips, a mesura que l'avorriment em guanyava i el desgavell era majúscul, m'he dit que no, que aquest tal Matuszynski no podia ser de cap de les maneres polonès. Potser ucraïnès o moldau, qui sap si bielorús o serbi, però de cap manera polonès, atès que cap director polonès faria un nyap com aquest Zeby nie bylo sladów.

Watashi wa neji ga suki desu

M'agraden els cargols, vull dir els visos, tiges cilíndriques o còniques amb un sortint o filet de secció rectangular, triangular, etc., que dibuixa sobre la seva superfície una hèlice contínua, i que es fixa en el cos on penetra encaixant dins les espires en buit que ella mateixa s’obre o que porta la femella.

M'agrada també la seva petitesa, aquell poder tenir-los al palmell de la mà, aquell poder-los desar drets recolzats sobre una superfície horitzontal o poder-los fer rodolar al voltant del seu cap. I encara m'agrada més l'hipnòtic moviment de la seva rosca, que em remet a la màgia d'hèlices i espirals, especialment al cinema, com ara a Vertigo, on ja l'espiral de la il·lustració publicitària de Saul Bass ens transporta a l'acrofòbia del seu protagonista, i on inclús el monyo del pentinat de Kim Novak ens recorda la trasbalsadora corba descrita per un punt que gira al voltant d’un eix allunyant-se’n contínuament segons una llei determinada.

I és que m'agraden els cargols, vull dir els visos, tiges cilíndriques o còniques amb un sortint o filet de secció rectangular, triangular, etc., que dibuixa sobre la seva superfície una hèlice contínua, i que es fixa en el cos on penetra encaixant dins les espires en buit que ella mateixa s’obre o que porta la femella.

Mottomo nigai okashi

Fa temps, molt, vaig escriure que l'avorriment és un gran plaer, el millor de tots, el més gustós, el més satisfactori, el més profitós. Hi reconeixia, això sí, que la lectura potser se li podia comparar, però sempre des d'una posició subordinada i subalterna, i que altres passatemps més hedònics, com ara el sexe, el menjar o el beure, no eren més que succedanis de difícil control. Hi havia també l'escriptura, vaig escriure, però entomada seriosament resulta massa esquerpa i dolorosa com per resultar plaent. I, finalment, només restava la més amargant de les llaminadures, l'èxit, allò que se'ns dona quan fem el que de nosaltres s'espera, però això, és clar, no és, no pot ser, no hauria de ser, un plaer.

I no sé si em satisfà comprovar que, tants anys després, continuo creient el mateix.

Kochira wa Soler-san desu (II)

I és en un cert moment que l'autor sembla engrescar-se. Del particular, Soler, l'autor escala amunt sense cap mena de vertigen cap a l'universal. I ja no és només Soler, o la dita generació dels setanta, ni la dels vuitanta, ara ja és tot el segle vint, arreu: les avantguardes, la modernitat, la postmodernitat, la new-age, el futur, el cinema, la música, la televisió, tot (i quan dic tot vull dir Tot). I és en aquest cert moment, amb prop de sis-centes pàgines al darrere, que un fil relliga aquest tot en una mena de teoria que sembla explicar, de manera sintètica i fins i tot entenedora, ell que la literatura ha sigut al llarg d'aquests darrers cent anys.

Però un cop al cim, l'autor, per evitar potser malentesos, i abans d'esplaiar-se amb el bonic paisatge que l'envolta, ens recorda que tot el que diguem sobre una persona, amb pretensions de dir la veritat, serà sempre una ficció. I qui sap si és potser per això que la segona part de la novel·la porta precisament aquest títol, Ficció, que és el que són les teories, ja pretenguin aquestes entretenir amb minúcies quàntiques o amb textualismes diversos.

Kokki

Em va comentar ahir un conegut que en acabar un cert partit de futbol, un jugador de l'equip guanyador va exhibir com a mostra d'alegria la bandera de l'Estat de Palestina, amb les seves tres franges horitzontals (negra, blanca i verda) i el triangle vermell al cantó esquerre. I el conegut aquest m'ho va comentar admirat, com si d'alguna manera resultés admirable, lloable, o simplement sorprenent que un jugador de la selecció de futbol del Marroc exhibís l'esmentada bandera. Admirable, lloable o simplement sorprenent (a més de certament temerari), hauria estat exhibir la bandera de la República Àrab Saharauí Democràtica que, a més a més, és gairebé idèntica a la de l'Estat de Palestina, de la que només es diferencia per l'afegitó d'una mitja lluna i una estrella vermelles al mig de la franja blanca central.

És exactament la mateixa situació que es dona a casa nostra, amb tota la patuleia que acostuma a defensar el dret a l'autodeterminació de qui sigui, excepte la dels propis indígenes.

Nito monogatari

No només al principi, sinó també al llarg de pràcticament tota la narració, la veu narrativa és una, omniscient i externa, que explica amb poc o molt detall tot allò que l'autor troba necessari explicar. Però de cop, després de cinc-centes setanta pàgines (que no són poques), aquesta veu diu de dues en dues i de tres en tres, deixem cases enrere… I sí, diu deixem, no pas deixen, talment la veu es correspongués amb la d'alguns dels personatges que viatgen dalt del carruatge que fuig de París. I no, no és pas una errata, atès que al llarg de les dues pàgines que falten per finalitzar el capítol, el tretzè de la tercera part, es manté aquesta primera veu del plural que, no obstant això, desapareix en els dos capítols que resten per finalitzar la narració.

Potser només és que l'autor es deixa anar, que pres per l'emoció del moment opta per una primera persona del plural que ho inclou tot, personatges, autor, lectors, tots i tothom dalt del carruatge que fuig de París, que fuig del terror, que fuig de la utopia. Una primera persona que ens endinsa dins els pensaments del pragmàtic Carton, de la folla determinació d'una ciutadana o dels temors d'una apocada Lucie, talment tots, personatges, autor, lectors, ho veiéssim i ho sabéssim tot i poguéssim viure l'horror del moment, la paüra dels inclements idealistes que tot ho volen sacrificar a l'altar revolucionari.

O, més aviat, tan sols és que en faig un gra massa i sóc jo qui es deixa anar, pres pels meus habituals prejudicis.

Kochira wa Gòrgies-san desu (II)

Llegeixo que enguany, a la Biennal de Venècia, es detecta un cert retorn a allò que hom acostuma a anomenar figuració, en detriment d'allò que hom acostuma a anomenar abstracció.

Evidentment, per qui això escriu, jo mateix, tot és abstracció, doncs en atendre allò que va establir Gòrgies de Leontins, això és, que no existeix res, que si existís alguna cosa no es podria conèixer, i que si existís alguna cosa i es pogués conèixer no es podria comunicar, ¿com representar allò que no és, allò que en cas de ser seria incognoscible i que, en cas de ser i ser cognoscible fora incomunicable?

En conseqüència, qui això escriu, jo mateix, és (sóc) de l'opinió que l'anomenada figuració no és més que una abstracció poruga, una abstracció postmoderna, incomplerta i equivocada, una abstracció que no gosa mirar de fit a fit al no res que tot és, que tots som, doncs, tal com va escriure Pla, no som res, però fa de mal dir, essent precisament aquest mal dir allò que s'acostuma a anomenar figuració.

Yakkaina mondai ga arimasu

Per irrellevants raons laborals que no venen al cas, aquesta darrera setmana m'he vist embolicat en una situació desagradable que, si l'atzar així ho decidís, podria comportar unes conseqüències encara molt més desagradables. Aquesta situació inicial m'ha dut a haver de mantenir nombroses trucades telefòniques, circumstància que em desplau, i m'ha fet redactar nombrosos correus electrònics en què, en un castellà endreçat i polit, havia d'expressar la contundència i inflexibilitat de la meva postura, alhora que havia de mostrar-me dialogant i oferir una sortida acceptable per la resta de les parts, això és, una administració pública que no vol soroll, i una entitat social acostumada a imposar-se mitjançant la coacció i l'ús de la força. En resum, l'administració pública tem a l'entitat social, i per evitar l'enuig d'aquesta pretén que uns tècnics externs donem el nostre vistiplau a una actuació irregular que pot comportar un risc potser improbable però certament possible.

El cas, i més enllà de les lletges conseqüències que sens dubte em durà tot plegat, és que el repte d'haver d'expressar per escrit els meus arguments de manera prudent i conciliadora, però a la vegada contundent en una llengua que no és la meva, ha estat, si més no, un petit i inesperat plaer.

Kochira wa Síssif-sama desu (VII)

Crec ser de l'opinió que fa temps que Síssif va ser dispensat de la seva penitència. Entenguem-nos-en, que un tipus traginés tot el sant dia, tots els sants dies de l'any, any rere any, una grossa pedra pendent amunt per, un cop li rodolés pendent avall, tornar a començar, seria, en aquest temps que ens ha tocat viure, un espectacle sensacional. Però, han vist cap imatge als telenotícies? Cap vídeo a Youtube? Cap imatge a Twitter o Instagram? Cap fulletó publicitari on per dotze euros se'ls ofereixi un viatge als racons de l'Hades en autocar de luxe en què, després de fer-los una demostració de certs productes utilíssims, es visités l'indret on el tal Síssif arrossega la seva roca? Oi que no?

Síssif, Prometeu, Tàntal… Segur que tots han sigut dispensats de llurs penitències, que tots han vist com llurs captors desistien (potser farts del captiveri que suposava fer de captors), que tots han hagut d'entomar el tràngol de tornar a viure (malgrat ser morts), d'haver-se de reinventar, d'haver de desaprendre la rutina dels darrers tres o quatre mil anys. I de pura desorientació no m'estranyaria que, bruts i llardosos, captessin almoina en qualsevol racó entonant ves a saber quina ridícula cantarella. I que, si més no el tal Síssif, acabés enyorant el temps en què era condemnat a traginar tot el sant dia, tots els sants dies de l'any, any rere any, una grossa pedra pendent amunt per, un cop li rodolés pendent avall, tornar a començar.

Jūichi-gatsu no hon

Desvagat, reviso les dues llibretes on tinc anotades les lectures fetes al llarg dels darrers trenta-set anys, i pres per un incert caprici començo a anotar què és el que l'atzar em duia a llegir cada onze de novembre d'aquests darrers trenta-set anys. En resum trenta llibres escrits per homes i set per dones; quinze escrits originalment en anglès, cinc en català, quatre en alemany, tres en japonès, dos en rus, castellà i francès, i un en grec, hongarès, asturià i italià; vint-i-nou novel·les, quatre llibres de relats, tres de memòries i un de poesia.

El cas, sens dubte irrellevant, però certament curiós, és que els tres llibres escrits originàriament en japonès són d'un mateix autor, Junichirō Tanizaki. I encara és més curiós que el llibre que just ahir vaig acabar també és de Tanizaki, Retrat de Shukin, talment Tanizaki fos un autor per llegir a mitjan novembre. Només dos altres autors es repeteixen, Quim Monzó i Patricia Higstmith, però d'ambdós n'he llegit tants llibres, que ben segur sortirien a qualsevol altra llista que em vagués fer. Però Tanizaki només pot sortir en aquesta, la de mitjans novembre.

A més, comptant amb la lectura acabada ahir, tan sols he llegit quatre llibres de Tanizaki, i irrellevant, però certament curiós, repeteixo, tots quatre llegits a mitjan novembre. A no ser, és clar, que tot el que fins ara porto escrit no sigui més que un sopar de duro, que bé podria ser, o que sí, que Tanizaki és un autor que només pot ser llegit en novembre.

Kochira wa Brasch-san desu ka

Sembla ser que Thomas Brasch va existir. Que Thomas Brasch va néixer al Yorkshire, que Thomas Brasch va viure a la RDA, que Thomas Brasch va anar a una escola militar per a infants, que Thomas Brasch va protestar per l'ocupació soviètica de Txecoslovàquia, que Thomas Brasch va fer estada a la presó, que Thomas Brasch va escriure amb envejable talent, que Thomas Brasch  va fer de manyà, que Thomas Brasch va emigrar a occident, que Thomas Brasch va viure l'èxit, que Thomas Barsch es fotia de tot, que Thomas Barsch va dirigir cinema, que Thomas Brasch va estimar i, sobretot, es va estimar. Sembla ser que, en definitiva, Thomas Brasch va viure i va morir, va gaudir d'uns cinc minuts molt ben aprofitats i va permetre, i això potser és el més important de tot el que va fer, que Andreas Kleinert ens expliqui qui va ser aquell a qui coneixem sota el nom de Thomas Brasch.

Seishin byōin no monogatari (II)

... no te’n podies escapar; no podies anar enlloc; no et podies amagar d’allò que se’t regirava dins del cap, escriu Bette Howland a Mòdul 3.

I tal com ja avançava aquí, és precisament això, aquest no poder-se escapar, aquest no poder anar enlloc, aquest no poder-se amagar, allò que fa que les novel·les protagonitzades per malalts mentals que fan estada en un sanatori per a malalts mentals s'hagin de constituir en gènere literari a part, l'enèsim, aquell on la veu de la demència ho monopolitza tot, aquell on el dolor és sempre gratuït, aquell on no hi ha res a entendre, aquell que és tan dolorós de llegir. I és que res de més pertorbador que la mirada d'un foll, que les paraules d'un boig, que les maneres d'un dement, per aquells que vivim la ficció d'una incerta i sempre contingent normalitat.

Seishin byōin no monogatari

He escrit més d'un cop que un dels gèneres literaris més importants i reeixits de tots els temps és el format per les novel·les l'acció de les quals s'esdevé dins un sanatori antituberculós. I ho he escrit tants cops que ara no cal tornar-hi, si no és per preguntar-se que passa amb les novel·les l'acció de les quals s'esdevé a l'interior no d'un sanatori antituberculós, sinó, per exemple, d'un sanatori per a malalts mentals. Són aquestes segones d'alguna manera comparables a les primeres?

Per una banda hi ha uns condicionants similars, com ara els espais limitats, la petita comunitat de malalts, metges, visitants i personal auxiliar, la malaltia, la impossibilitat de guariment, la proximitat de la mort, el desig de viure (o morir), el món exterior (proper i llunyà a la vegada), l'absurda esperança en un futur alliberador… Però per l'altra hi ha un element que ho diferencia tot, com és la suposada bogeria dels estadants en el segon tipus de sanatori, que els fa captenir amb unes formes més aviat pintoresques. No obstant això, és aquest pintoresquisme rellevant? Hi ha alguna diferència digna d'esment entre un malalt mental i un malalt de tuberculosi? 

I haig de respondre que sí, que crec que sí, que goso afirmar que sí. Per irrellevants raons que ara no venen al cas, he hagut de tractar de ben a la vora amb diversos malalts mentals, i aquest tracte m'ha fet adonar que la percepció que aquests malalts tenen de tot el que els envolta està massa condicionada per la pròpia malaltia, que tot ho deforma, ho simplifica, ho estrafà, ho monopolitza i ho distorsiona, de manera que és molt difícil que aquesta veu pugui, d'alguna manera, veure més enllà de la malaltia. I no, no dic que la veu d'un malalt mental sigui d'alguna manera menys interessant, menys vàlida, menys important que la veu d'un malalt de tuberculosi. No, no pas, ambdues són igual d'irrellevants (com irrellevants són la majoria de veus), però el que ambdues són és ontològicament dispars, de manera que trobo poc adequat englobar-les dins d'un mateix sac, ni que sigui el d'un arbitrari i poc ortodox gènere literari, el format per les novel·les l'acció de les quals s'esdevé dins d'un sanatori antituberculós.

Nanimonai uchū

Fa uns anys vaig llegir un text de poc més de dues-centes pàgines on el seu autor, Lawrence Krauss, provava d'explicar els fonaments teòrics que podien arribar a justificar que l'atzar creés l'univers on sembla que hi som a partir del no-res. Com és habitual en aquest tipus de ficcions, la narració se'm feia molt confusa i em costava seguir els arguments plantejats. Tot eren partícules, forces, energia, matèria, antimatèria, cúmuls i coses així. Sigui com sigui la hipòtesi era atractiva i, si més no, podia servir per resoldre certs dubtes: què hi havia abans del començament? No res. Per què va començar tot? Per atzar.

El cas és que en un cert moment el protagonista de Molloy, potser el mateix Molloy, qui sap si el propi Beckett, es pregunta Què fotia Déu abans de la creació?, avinentesa que m'ha fet recordar la faula de Krauss i aventurar una hipotètica resposta. I és que fent un bonic paral·lelisme bé es podria considerar que, en el moment de crear-ho tot, Déu també es va crear a si mateix, ni que fos per mer atzar, ni que fos a partir del no-res.

Otoka ga jitensha de ikimasu

Hi ha certes lectures, en aparença breus, que cal dilatar en el temps tant com sigui possible, fins al punt, tal vegada, de deixar-les inconcluses per així no escapar mai de la seva veu. Certes lectures que, a més de breus, acostumen a ser confuses, poc clares, on es narren pocs o cap esdeveniment, on els personatges també són pocs, si és que no són tots el mateix, on el paisatge és també incert i esquerp, on tot porta a un cert desassossec, i prou, que ja he dit quatre cops cert (si també compto l'incert.).

Dic, doncs, que hi ha… algunes lectures, en aparença breus, que cal dilatar en el temps tant com sigui possible, fins al punt, tal vegada, de deixar-les inconcluses per així no escapar mai de la seva veu. Però és difícil perseverar, alentir el ritme, combinar-lo amb altres lectures, amb altres tasques, i per molt que vas relegant la lectura potser a una frase diària, a una paraula, potser a una síl·laba o una lletra, a una coma o a un punt, al cap i a la fi, tot acaba. És llei de vida, que diuen els imbècils.

Així que, finalment i amb gran pesar, he acabat la lectura de Molloy, de Beckett.

Shita ni ikimasu

Si més no un cop a la vida, talment el musulmà que peregrina a La Meca, un heroi com Déu mana ha de descendir als inferns. El precedent l'establí Guilgameix, i es feu tan popular en l'imaginari del moment (entenent per moment els tres o quatre mil anys que precediren l'anomenat any zero), que fins i tot hi ha una paraula que posa nom al fet, catàbasi, del grec antic κατάβασις, que vindria a voler dir anar a sota. I s'entendrà que un viatge d'aquest tipus no es fa per no res. El propi Guilgameix l'emprengué mogut pel desig d'esdevenir immortal, Hèracles davallà per capturar al ca Cèrber, Orfeu hi anà per recuperar l'estimada Eurídice, i etcètera.

El fet, però, és que hi ha un cas que escapa als motius habituals, el d'Ulisses, que davallà a l'Hades per informar-se sobre la millor manera de tornar a casa, com qui consulta el Google Maps del moment. Entenguem-nos-en, Ulisses ja havia rebutjat la immortalitat quan aquesta li fou oferta per Calipso. Viure per sempre en una illa paradisíaca, ser sempre jove, sodomitzar eternament a una bella nimfa… esgarrifós, sens dubte, i d'aquí que el murri Ningú en tingués prou amb un, set o deu anys d'aquesta vida regalada. I clar, un cop rebutjada la immortalitat, quin motiu podia oferir Homer per justificar l'obligat viatge del seu protagonista? Doncs la cosa aquesta del Google Maps, que de tan poca-solta, suposo que degué ser una esmena de l'editor de torn, un tal Ptolemeu.

Seiyōtamagotake

Un cop més em quedo enrere, collint camagrocs d'entre la molsa, de manera que quan aixeco el cap sóc lluny de les veus dels altres, que ja deuen ser carena enllà. Provo aleshores d'apressar-me, però un petit punt que s'amaga sota les fulles m'immobilitza, no més que una petita bola blanca, esquerdada per dalt, i d'on, talment fos un ou, sembla endevinar-se el rovell. Un reig, crido incrèdul, i és que en tots els anys que fa que collim bolets per aquells boscos, mai hem ensopegat un reig. Camagrocs, pinetells, rovellons, peus de perdiu, llenegues, mollerics, fredolics, peus de rata… però mai un reig. És així que embadalit m'hi assec a la vora, el cullo i tot seguit, prenent l'esmolat ganivet que duc al cistell, el vaig tallant a làmines fines que començo a menjar.

I és just en aquell moment, en l'instant de notar la dolçor del reig, la untuositat de la seva textura i el sorprenent gust de mar que li és propi, que de cop em sé immortal. I en saber-me immortal m'imagino lligat a aquell lloc i a aquell instant, i m'imagino allà ajagut, endormiscat al llarg de tot un any, fins que arribat el moment l'olor d'un nou reig em torni a despertar, i em torni jo a encaterinar amb ell i el torni a contemplar embadalit, fins al moment de collir-lo de nou i tornar-lo a menjar per, tot seguit, tornar-me a endormiscar fins a la propera tardor. I això cent, mil, deu mil, deu mil cops deu mil, en ser com és el temps no més que xavalla per aquells que ens sabem immortals.

Ai

Se'm fa difícil parlar de l'amor. Però no és que m'incomodi, parlar-ne, no, no pas, en absolut. És, només, que no en sé. D'aquí, potser, que em sobti tota aquesta taxonomia que darrerament ha fet una certa fortuna al voltant de la classificació i adjectivació del fet amorós, com si quelcom tan incognoscible pogués ser descrit, enllaunat i distribuït. O potser és precisament per això, per aquesta no cognoscibilitat, que se'n pot dir de tot i més.

Però el cas és que sí, que de l'amor es parla, i molt, sens dubte massa. És per això que, per si de cas, dos són els referents que sempre tinc presents per provar d'orientar-me. Primer els minuts finals de La Sirène du Mississippi. Segon, els minuts finals de Cold War. Tota la resta, faramalla.

Watashi wa hēzerunattsu ga suki desu (IV)

I si no he esmentat aquesta circumstància en el lloc que li corresponia és perquè no es pot esmentar tot en el lloc que li correspon, sinó que cal triar, entre les coses que no valen la pena de ser esmentades i les que encara en valen menys la pena. Perquè si ho volguéssim esmentar tot, no acabaríem mai més, i tot està en això, acabar, deixar-ho córrer.

Abans d'escatir qui diu el que diu, és a dir, allò de més amunt, cal concloure que sí, i tant, que cal triar, que sempre cal triar, entre això o allò, aquí o allà, aquest o aquell, carn o peix, ametlles o avellanes, perquè si no ho fem, si no som capaços de destriar, si no gosem dir sí i no, això sí, allò no, si tot ho fiquem al sac, si tot ho expliquem, si consignem fins al més mínim detall, ens passa que acabem fent una pel·lícula de Joseph L. Mankiewicz o, molt pitjor, un trist succedani. 

En canvi, qui diu el que diu, és a dir, allò de més amunt, és un narrador certament dispers, sense gaire a dir, que confessa tenir una relació problemàtica amb l'ús del llenguatge i que, per dir-ho ras i curt, no hi toca. Molloy, sembla que es diu, i sens dubte és un d'aquells personatges que semblen tenir el que podríem anomenar la saviesa dels folls, sens dubte l'única (encara que efímera i incerta) saviesa possible en un món de folls. 

I com a colofó, una obvietat: avellanes.

Mame to endō mame

De vegades pot semblar que fabulo, que algun dels conceptes o alguna de les dades que ben sovint escric aquí no són més que sopars de duro, fantasies inversemblants o divertiments delirants producte de la imaginació d'un autor, jo mateix, massa mandrós per fer l'esforç de bastir un pensament ben fonamentat en la tradició que em precedeix. Però res més allunyat de les meves intencions, i com a mostra, un botó.

Potser recordaran que fa un cert temps, exactament el passat vuit de juny, vaig escriure al voltant de la curiosa similitud de recursos utilitzats per Pla i Follet. Fins i tot, podria ser que algun hipotètic lector d'aquesta pàgina hagi pogut arribar a trobar graciosa l'anècdota, i li hagués servit per salpebrar algun paper o una sobretaula. El cas, però, és que el fet és exacte, certíssim, i és el propi Pla qui ho explica, a la pàgina dos mil tres-cents vuitanta-tres del tercer volum de les Notes de cap a mig matí, quan narra la seva trobada amb un diletant anglosaxó que tenia el costum d'estiuejar a Calella. I sí, el diletant descrit per Pla amb paraules poc afalagadores no és un altre que Follet.

Com altres il·lustres compatriotes (Tom Sharpe a Llança o Robert Graves a Deià) Follet tenia el costum d'estiuejar a terres catalanes, d'on va aprendre llengua i costums, fins a donar-se al cas que és el propi Follet qui tradueix les coses que escriu (per un moment anava a dir novel·les) al català. El cas, segons escriu Pla, és que Follet era un corcó que es presentava sovint al mas Pla demanant consell sobre la millor manera d'escriure, de tan admirat com va quedar de la lectura que va fer de Les hores i de la tercera sèrie dels Homenots. I Pla, fart d'aquell gal·lès que només pensava en fantasies absurdes al voltant de catedrals gòtiques o d'espies soviètics, li va recomanar que toqués de peus a terra i escrivís sobre faves i pèsols, tal com feia ell, per així trempar l'estil. Però a causa d'algun malentès lingüístic amb allò de trempar l'estil, Follet va entendre que Pla li suggeria escriure sobre naps i cols, en tant que metàfora per referir-se figues i cigales. I avall que fa baixada.

Watashi no teki no teki wa watashi no yū-jin desu

Una amiga de la meva companya té previst casar-se, vés que hi farem, i ha tingut la gentilesa de convidar-nos a la boda. És d'agrair, és clar, però no hi anirem. I no pas per la incomoditat que aquest tipus d'esdeveniments em provoca, no, no pas. El cas és que el casament està previst pel proper estiu, a Armènia. Sí, la noia que es casa és armènia, nascuda a l'Iran i establerta a Estats Units, però de família armènia, de nació armènia, de parla armènia, de religió armènia, de tradició armènia. El nuvi, a qui no coneixem, també.

Fa molt de temps que s'arrosseguen les batusses entre àzeris i armenis o, més ben dit, entre turcs i armenis. I aquest és el tema, és clar, els turcs, que si cent anys enrere feren servir els kurds en el seu desig d'exterminar als armenis, ara es serveixen dels àzeris, als que han armat. Amb Rússia a punt del col·lapse és normal que Turquia provi d'expandir-se, abans no ho facin l'Iran, la Xina o els Estats Units, per la impossible etnografia del Caucas.

D'aquesta guisa, i en resposta a aquella màxima tan devastadora que diu que l'enemic del meu enemic és el meu amic, aquests dies és fàcil trobar mostres de suposats agermanaments entre cristians armenis i xiïtes iranians o entre musulmans àzeris i Israel. Però estaria bé recordar que l'enemic del meu enemic tan sols és el que és, això és, l'enemic del meu enemic.

Watashi wa ji irui ga suki desu

De vegades he fabulat amb la possibilitat d'esdevenir granit, si més no temporalment, fins que el temps, inclement, m'acabés desgranant en innúmers granets de sorra, en pols minerals, en no res. Encara que si m'ho penso més, més que en roca el que em plauria és esdevenir liquen, liquen sobre roca, amb la seva doble natura, fong i alga, alga i fong, amb la seva admirable indiferència, sense que ni fred ni calor, ni pluja ni vent, ni això ni allò sembli importunar-lo el més mínim..

Però que en sé jo, dels líquens, més enllà de les quatre banalitats que poden explicar els liquenòlegs, si és així com es diuen els que estudien la liquenologia, ciència, diuen, que investiga els líquens. Repeteixo: que en sé jo, dels líquens? No res, és clar, res que justifiqui la frivolitat del meu desig, l'absurditat de les meves paraules, la insensatesa de la meva hipocresia. Esdevenir liquen, quina bestiesa, quina frívola, absurda i insensata bestiesa, quina bonica bestiesa, voler esdevenir liquen quan no se sap res d'allò que anomenem líquens, quan no se sap res de res de res.

Funanori

El novembre de mil nou-cents noranta-nou vaig llegir Billy Budd, el mariner, de Herman Melville. D'aleshores ençà he conservat a la memòria el trasbals que em causà l'infortuni del jove Billy, mariner exemplar que es veu abocat a morir penjat a la forca per la ingenuïtat del seu innocent caràcter. I és que la topada entre la innocència del jove Buddy amb allò que molts anomenen realitat va resultar, tal com s'acostuma a esdevenir en aquesta mena de situacions, devastadora. Però prop de vint-i-tres anys després la relectura que faig no em provoca cap trasbals, però sí un cert enuig per un personatge a qui, més enllà de l'aprovació d'aquells que considera superiors a ell, res no sembla importar-li (ni tan sols la pròpia vida), talment d'alguna manera Melville estigués anticipant a un tant Bartleby.

I entenguem-nos-en, restar importància al propi viure no puc més que trobar-ho admirable. Però aquesta necessitat d'aprovació externa, ni que sigui de l'aprovació de l'excel·lent capità Vere (a qui Déu beneeixi), em fa trobar enutjós a aquest xicot tan trempat, dit Billy Budd, tal com enutjoses em resulten sempre les persones que necessiten de l'aprovació dels altres per viure o, per fer-ho més universal, necessiten dels altres, de qui sigui, per viure.

Doko dōri desu ka

... havia après a viure sense mirar, diu en un cert moment la veu narradora, la veu de la protagonista, la veu de la Cecilia, referint-se a una coneguda seva, la senyora Rosalia.

I encara que potser aquestes paraules dites reflecteixen un tret molt literal de la tal Rosalia, cada cop més trobo que, al contrari, els protagonistes de la Rodorera són dones (i també algun marrec) que miren. Que miren amb atenció tot allò que les envolta, les persones que ensopeguen, les circumstàncies que les acompanyen, el món que les agombola, essent precisament el que es reflecteix en aquestes mirades allò que conforma la narració. A Quanta, quanta guerra resulta evident, claríssim, meridià, però també és prou obvi a El carrer de les Camèlies, o a La plaça del Diamant. Els personatges miren i l'autora no fa més que explicar allò que veuen els seus personatges, com si tan sols els crees per poder mirar a través dels seus ulls.

I és que ha de ser ben bonic, això de veure a través dels ulls d'algú altre.

Ai no hi

És confusió habitual creure que un director de cinema filma les seves pel·lícules. Pot filmar-les, només faltaria, fins i tot en pot escriure el guió, o també hi pot fer d'actor, d'electricista, qui sap si de transportista o de cuiner de càtering. Però el que defineix allò que és una pel·lícula, allò que té de més intrínsec, de més propi, allò que fa que sigui el que és i no qualsevol altra cosa, és el muntatge. I, evidentment, un bon director pot fer una pel·lícula sense rodar res, tan sols muntant allò que altres ja han rodat. Cas paradigmàtic seria el de F for Fake, d'Orson Welles, feta en bona part a partir del material que va rodar François Reichenbach per a un documental produït per la BBC.

I és, també, el cas de Fire of Love, magnífic llargmetratge de ficció dirigit per Sara Dosa, muntat a partir del material produït al llarg dels anys per dos vulcanòlegs folls, Katia i Maurice Krafft, que van decidir que només podien viure (o morir) al costat d'un volcà en erupció.

Ashita natsu-yasumi ikimasen (X)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escassíssims) Lectors, salut.

Dokusho wa kireide ga arimasen (II)

 ... s’enrolés en la facció equivocada... escriu, en un cert moment, Antoine Volodine, tradueix Pau Bosh, a Solo de viola. 

El cas, però, és que atenent al meu costum de no llegir el que trobo escrit al meu davant, sinó, més aviat, llegir allò que crec trobar escrit al meu davant, o allò que em plauria trobar escrit al meu davant, jo llegeixo   ... s’enrolés en la ficció equivocada.., circumstància que fa, al llarg d'uns breus instats, que trobi sensacional la construcció que m'ofereix l'autor, aquesta ficció equivocada, perquè i tant, és clar que sí, tot són ficcions, els uns, els altres, ells, jo, qui sigui, i hom no pot més que viure ficcions acompanyat de persones fictícies dins d'escenaris ficticis en un temps encara més fictici. 

Però tan sensacional, tan coincident amb els meus propis prejudicis trobo la construcció que m'ofereix l'autor, que no puc més llegir-la i rellegir-la de nou fins que, ai las, m'adono de la meva habitual turpitud, que res de ficció, que hi diu facció. I que sí, que tot plegat té tot el sentit i més, però com m'ha plagut, per uns breus instants, trobar que i tant, és clar que sí, que tot són ficcions, els uns, els altres, ells, jo, qui sigui, i que hom no pot més que viure ficcions acompanyat de persones fictícies dins d'escenaris ficticis en un temps encara més fictici.

Dokusho wa kireide ga arimasen (I)

Hi ha qui creu que la lectura és una activitat reconfortant, amable, profitosa. Que a les pàgines dels llibres coneixerem allò que desconeixem, aprendrem allò que ignorem, trobarem un cert consol i viurem unes vides que ens amagaran la pròpia dissort. Fins i tot, hi ha qui creu que s'esbargirà, que s'entretindrà amb històries amables de finals apaivagadors, com qui es pren una pastilla pel sucre i es pensa que ja ho té. Inclús, hi ha qui creu que la lectura el farà lliure, que el completarà i l'ennoblirà, que el farà millor.

Tots ells, és clar, s'equivoquen de mig a mig. La lectura, si més no la lectura de tot allò que paga la pena de ser llegit, no ofereix coneixements ni saviesa, ni consol ni miratges de felicitat, ni entreteniment ni llibertat. La lectura, si més no la lectura de tot allò que paga la pena de ser llegit, no ofereix res, res de res, més enllà de recordar-nos allò que prou sabem però maldem per oblidar, allò que voldríem fals, equivocat, inexistent. Allò que, per obvi, ara no cal esmentar, ja que prou ens ho recorden aquells que, com el senyor Volodine, i mai millor dit, no amaguen el cap sota l'alta.

I si gosen, aquí el trobaran.

Jōchōna kotoba

Simplement descriu un món en què el passat és abolit; la cultura, negada, i les diferències, condemnades, escriu Dominique Guiou, sembla que a Le Figaro, diari francès.

No conec Dominique Guiou, no sé qui és Dominique Guiou, no sé com es pronuncia Dominique Guiou. Però és en una de les primeres pàgines de Solo de viola, d'Anoine Volodine, on ensopego les paraules de més amunt, les paraules de Dominique Guiou, que a tall de presentació fan referència al contingut de la postexòtica novel·la (en cas que es tracti d'una novel·la) de Volodine. Sigui com sigui, i abans d'haver fet la lectura de Volodine, no puc més que trobar les paraules de Dominique Guiou redundants, en ser com és que a tots els mons, a totes les civilitzacions, a tots els països, a tots els indrets, a tots els llogarrets, a tots els caus on s'han establert humanes persones, el passat sempre ha sigut abolit, la cultura negada i les diferències condemnades.

Shōgo

Dues són les ficcions que presenta High Noon. La primera, tràgica, que ocupa la major part del metratge i que bé es podria representar en el semicercle d'un teatre d'aquells de pedra que es troben esglaonats en els suaus pendents de l'Àtica o de la Jònia. I la segona, irrellevant i fins a cert punt contraproduent, que es plega a les convencions del gènere i presenta la batussa de bon final que l'espectador desitja i anticipa.

A la primera, els omnipresents rellotges van marcant un compte enrere que en aparença planteja un conflicte moral, si no fos que de conflicte no n'hi ha cap. Ningú dubte i tothom té molt clar el que ha de fer, el que s'ha de fer, el que es farà. I d'aquí la concepció tràgica de tot plegat, no pas pel desenllaç funest dels esdeveniments, sinó per la fatalitat d'aquests, això és, per la seva concepció de fatals, que han d'esdevenir-se inevitablement.

Només que, finalment, els esdeveniments no s'esdevenen com s'haurien d'esdevenir, si no fos que l'any mil nou-cents cinquanta-dos no haguessin pogut no esdevenir-se tal com s'esdevenen.

Jikan ga kuru toki

Tinc el record d'estar assegut al lateral de pedra del safareig que hi ha al mig d'Estana, just al davant de l'església de Sant Climent, sota el cobert que l'ombreja, acompanyat dels companys raiers de l'agrupament escolta on anava de petit. Recordo que era cap a mitja tarda, i que havíem arribat des de prop de Villec, on érem acampats, passant per Bastanist. I tinc el record que, allà assegut, per primer cop vaig ser conscient del paisatge que tenia al davant, un tros de la cara nord del Cadí, des del Comabona fins al Salt del Sastre, passant per Cortils i la Cabirolera. Juliol de mil nou-cents vuitanta-dos, l'any que el Segre se sortí de mare i s'ho endugué tot la nit del set al vuit de novembre, després d'un estiu on el foc ja s'havia endut disset mil hectàrees de bosc.

Al llarg dels anys he tornat sovint a Estana, fos estiu o hivern, de camí o de tornada de les canals que s'enfilen fins dalt del Cadí. I sens dubte, crec que és assegut precisament aquí, en aquest lateral de pedra del safareig, on m'agradaria morir, on em plauria que el cor em digués prou i tot s'acabés. I quan toqui, assegut després d'haver-hi arribat caminant, potser fent travessa des de Gósol o davallant el Baridà, cloure els ulls i recordar, per uns instants, com per primer cop vaig ser conscient del paisatge que tenia al davant, un tros de la cara nord del Cadí, des del Comabona fins al Salt del Sastre, passant per Cortils i la Cabirolera.

Watashi ga hon o sudeni yonda imashita

Sembla que al juliol de dos mil tretze vaig llegir Confessió, de Lev Tolstoi. El cas és que no guardo cap record d'aquesta lectura, com sí que en guardo d'altres lectures de Tolstoi, inclús de les primeres, fetes en temps de l'adolescència. Però cap record de Confessió.

Potser per això ahir, decebut de la novel·la que aquests darrers dies llegia amb més esforç que plaer, vagi triar a correcuita alguna altra cosa per llegir i vaig acabar amb Confessió a les mans. I només començar vaig quedar captiu del text, però també sobtat de trobar petites marques a les cantonades de diversos fulls, senyal inequívoc que en algun moment del passat ja n'havia fet la lectura o, si més no, l'havia començada a fer. Però cap record. Per això vaig consultar la llibreta on tinc apuntades totes les lectures que faig i, efectivament, allà estava Confessió, llegit entre el dinou i el trenta de juliol de dos mil tretze. Però cap record. Fins i tot vaig trobar, a l'arxiu de text on guardo fragments de les lectures que faig, els continguts corresponents a les marques trobades a les cantonades de diversos fulls. Però, insisteixo, cap record.

Tan imbècil era jo fa vuit anys que una lectura com aquesta no em deixés cap record? Probablement. Ara només em resta esperar que aquell que ara crec ser no decebi a aquell que algun dia potser seré.

Saishin no chūi

Washington Square és un llibre meticulós, extremadament meticulós, endiabladament meticulós, enutjosament meticulós. Tant, que per moments semblava exigir una meticulosa adaptació al cinema per part del més meticulós dels directors, Joseph L. Mankiewicz, en lloc de la versió que William Wyler ens oferí el mil nou-cents quaranta-nou.

Sigui com sigui, enmig de tanta meticulositat, qualitat de meticulós, això és, excessivament curós de petits detalls, de minúcies, un pensament d'una força i una inconveniència poc habitual es desplega en unes poques paraules que, al meu prescindible entendre, ho justifiquen tot: ...no solament les nostres faltes, sinó també els nostres infortunis més involuntaris, tendeixen a corrompre la nostra moral.

I llegir això en uns anys i una societat on tothom malda a presentar-se com a víctima, i on les idees més comunes tan sols semblen cercar apaivagar consciències i oferir miratges d'ensucrada bondat, és certament desassossegador.

Watashi wa chokorēto o taberu no ga sukidesu

Mai m'havia destorbat la calor de l'estiu. Entenc que és el que toca, i potser gràcies a la meva magror no acostumo a fer-ne gaire esment. Si de cas sempre m'ha molestat més l'excés de llum, la solejada de les hores centrals del dia, amb aquella sobreexposició que ho aplata tot, que elimina relleus i matisos, que deshidrata i socarrima. Potser per això el meu estiu ideal fora aquell que pogués passar a casa, sense l'enutjosa obligació de marxar de vacances enlloc, anant a mercat a primera hora i passant la part central del dia a la sala, amb els porticons tancats, llegint, esperant el vespre per sortir.

Però d'un temps ençà la calorada em causa un destorb imprevist. Resulta que els darrers anys m'he aficionat a menjar xocolata, cosa que no havia fet mai. Xocolata negra, s'entén, d'aquella que porta un noranta, noranta-dos, noranta-cinc o noranta-nou per cent de cacau. I clar, els mesos de calor la xocolata queda afectada, tova, insípida, tota ella reduïda a una amargor massa evident. Una mica el mateix que també s'esdevé amb les avellanes, que a part que comencen a ser ja velles, abans no arribi la nova collita de setembre, l'excés de temperatura els lleva bona part del gust.

La nevera, és clar, no és una opció, en destruir com destrueix les propietats organolèptiques d'ambos productes. Només resta l'abstinència, esperar a setembre o octubre per tornar a menjar xocolata i avellanes, i cercar un cert consol en allò que ofereix l'estiu, potser tomàquets o préssecs, d'aquells d'aigua, vermells i sucosos.

Mame kashokubutsu

Torno a llegir Pla, Notes del capvesprol. I en un cert moment, enmig de les habituals martingales de Pla, que un cop més intenta enredar al lector fent-li creure que la seva és una escriptura realista, exacta i precisa, un cert recurs se'm fa evident i em retorna a una lamentable lectura d'adolescència, la de Ken Follet. El cas és que aleshores em vaig adonar d'un recurs de Follet que ara veig que Pla també va utilitzar. Cada cent pàgines Follet inseria en la seva narració una escena de sexe descrita amb tots els ets i uts. Una escena que donava ritme, salpebrava la trivialitat narrada i animava al lector a continuar a l'espera de la propera rebolcada.

Pla fa exactament el mateix. Fent memòria de les prop de deu mil pàgines que potser li porto llegides, i encara que amb un interval més gran, atesa la seva hiperbòlica grafomania, el fet és claríssim. El cas és que Pla, diguem-ne que cada dues-centes pàgines, dedica uns paràgrafs no a descriure un coit, sinó la correcta (al seu equivocat entendre) cocció de pèsols i faves. Efectivament, cada cert nombre de pàgines Pla ens recordo que pèsols i faves s'han de collir quan toca, que s'han de fer créixer en horts protegits del vent, que s'han d'ofegar amb una mica de botifarra negre, un pensament de cansalada i un farcellet d'herbes. 

Suposo que Follet degué llegir Pla i decidí servir-se de tan efectiu recurs. Només que, sabent-se molt inferior, no es veié amb cor de reproduir l'excel·lència de Pla amb les lleguminoses i prova sort amb fel·lacions i penetracions, quelcom molt més fàcil de fer encaixar dins de qualsevol narració.

Chīsana kiheitai (II)

Atenent només a la forma, és indubtable que Els anells de Saturn forma part de diversos gèneres literaris prou coneguts de tothom. Primer, el format per les novel·les que ni comencen ni acaben, tan sols s'esdevenen. Efectivament, encara que el llibre té una primera i una darrera pàgina, i tot el seu contingut es presenta endreçat en un cert ordre, és indubtable que qualsevol altre ordre, qualsevol altre començament, qualsevol altre final o qualsevol altra extensió, no alterarien el més mínim el contingut d'allò que l'autor, W.G. Sebald, sembla explicar-nos. Segon, el format per les novel·les els personatges de les quals caminen, avinentesa que no ha de sorprendre en tractar-se d'un llibre de Sebald.

Dit això, que és com no dir res, atès que tot això dels gèneres literaris no són més que collonades, què és el llibre de Sebald? Doncs no més (ni menys) que una extensa compilació d'exemples que, amb l'excusa d'una passejada pel comtat de Suffolk, l'autor desgrana amb delitosa erudició per dir-nos allò que prou sabem però fa de mal recordar: que morirem, que les nostres obres moriran, que la nostra memòria serà oblidada, que aquells que ens puguin arribar a recordar també moriran i també seran oblidats, que els nostres afanys es revelaran absurds, folls, quimèrics, que els llocs que hem conegut desapareixeran, que els arbres que ens han agombolat també moriran, que les idees que hem tingut serà com si no les hagués tingut mai ningú, que els pedrissos que hem trepitjat seran esmicolats, els camins que hem recorregut esborrats, que el sol que ens il·lumina s'apagarà, que l'univers implosionarà, que Déu se suïcidarà i serà com si àtoms, electrons i demés partícules mai no hagin existit.

I sí, és possible que exageri una mica; però només una mica.

Chīsana kiheitai

A little riding, driving, eating, drinking etc. (not forgetting smoke) fill up the day.

Són les de més amunt paraules d'Edward FitzGerald recollides per W. G. Sebald a Els anells de Saturn. I encara que el seu significat m'és més que evident, provo de traduir-les i no me'n surto. A little riding encara, una petita cavalcada, tot i que perdo la mica de dinamisme que dóna el gerundi original i ho allargo massa, però que en faig, del driving o del drinking? I com ho lligo? Potser una mica de cavalcar, conduir, menjar, beure, etc. (sense oblidar-se de fumar) t'omplen el dia? No pas. Sona estrany, postís, maldestre. Una mica de cavalcar, quina ridiculesa. I encara que assajo unes quantes variants més cap no em satisfà. Però si més no amb això omplo l'estona d'espera a la grada del camp de futbol on sóc, mentre el petit entrena amb els seus companys i jo faig veure que miro com corre, com xuta, com cau i com s'aixeca. Fins que l'entrenament s'acaba i de tornada a casa parlem del partit d'aquest dissabte, amb la tranquil·litat d'esperit que dóna no ser traductor.

Kanzenna dōgigo

No són poques les ficcions que, a partir d'una situació inicial més o menys confusa o críptica, basteixen un relat que mitjançant diferents veus, diferents temps, diferents estats de consciència, diferents el que sigui, avancen cap a un cert coneixement, de manera que quan finalitzem la lectura (i només quan finalitzem la lectura) som plenament conscients de la ficció narrada, que de cop se'ns mostra clara i evident, certa i veritable, sencera i completa.

Són menys, però, les ficcions que, a partir d'una situació inicial més o més clara i evident, basteixen un relat que mitjançant diferents veus, diferents temps, diferents estats de consciència, diferents el que sigui, retrocedeixen cap a un incert desconeixement, de manera que quan finalitzem la lectura (i només quan finalitzem la lectura) som plenament conscients de la inconsistència del nostre coneixement inicial, que de cop se'ns mostra fosc i confús, fals i equivocat, fragmentari i incomplet.

I encara que resulti obvi de dir, que una ficció pugui incloure's en una categoria o altra em resulta irrellevant, convençut com estic que claredat i foscor, evident i confús (i etcètera) són sinònims perfectes.

Dosei no yubiwa

... i no sabríem dir, si algú ens ho preguntés, si continuem escrivint per costum o per afany de notorietat, perquè no sabem fer una altra cosa, perquè la vida encara ens sorprèn, per amor a la veritat, per desesperació o perquè estem indignats, i tampoc no podríem escatir si escriure ens fa ser més savis o més folls, escriu W. G. Sebald (tradueix Anna Soler Horta) a Els anells de Saturn,

I potser sí que és exactament així, encara més quan Sebald continua dient que potser cadascun de nosaltres perdem la perspectiva en la mesura que perseverem en la nostra obra, i per això tenim a confondre la complexitat progressiva de les nostres construccions intel·lectuals amb un aprofundiment en el saber, malgrat que intuïm que mai no arribarem a comprendre els imponderables que en realitat determinen la nostra carrera (i/o els nostres dies, gosaria jo afegir).

Shin-ya no kokuhaku

És de tornada a casa, arribant a Fontana pel carrer Astúries, que com sempre que hi passo em fixo en els llibres que té escampats pel terra la dona que acostuma a posar parada. Però aquest cop no només m'hi fixo sinó que m'aturo un moment, atret pels colors groc i negre d'una pila de petits volums de La Cua de Palla, especialment pel de dalt de tot, Doble indemnització, de James M. Cain. I potser atret pel record de la versió que Billy Wilder portà als cinemes el mil nou-cents quaranta-quatre, per un moment penso a demanar quan val el llibre. Però aleshores recordo que no porto diners, que els llibres s'han de comprar a les llibreries, que el poc que he llegit de Cain no m'ha plagut, que mai he tingut curiositat per aquesta novel·la en concret, i que prou llibres acumulo per tots els racons de casa. 

Així que decideixo que no cal i començo a passar. No obstant això un impuls sobtat em fa ajupir, prendre el llibre de Cain i sortir corrents. La dona, però, em veu i em crida, i un parell de les desferres humanes que acostumen a campar-la amb ella pel carrer se'm llencen a sobre. Ràpid com sóc trec l'esmolat glavi i en un no res els deixo estesos a terra, inerts enmig d'un bassal de sang fosca que cuita a escolar-se per l'embornal que tenen a tocar. Malauradament, amb la immediatesa de tot plegat el llibre s'ha tacat de sang i el llenço a la paperera que hi ha al pas dels vianants que travessa el carrer Gran, no sense repetir-me que el poc que he llegit de Cain no m'ha plagut, que mai he tingut curiositat per aquesta novel·la en concret, i que prou llibres acumulo per tots els racons de casa.

Osoreru koto naku

En poca estona arribo al santuari, que és a la vora del petit cim que fa de mirador, no més que un amuntegament de roca granítica que puja uns quants metres més. De seguida m'enfilo roca amunt servint-me en començar només dels peus, encara que no trigo a ajudar-me de les mans, fins que una fonda escletxa que travessa la roca m'atura. Davant meu, a no més de vint metres, veig la petita creu del cim, però la pujada que em resta és molt vertical, encara que fàcil, amb molta presa on agafar-se. No obstant això dubto, pres d'una certa temença, i és endebades que em dic que la pujada és fàcil, simple, intranscendent, no més que una entretinguda grimpada. Però en mirar enrere i veure que ja sóc força amunt m'imagino les lletges i definitives conseqüències d'una caiguda.

Finalment em decideixo i tiro amunt. I, en efecte, la grimpada és més que fàcil i en un no res sóc al cim. Però la paüra no m'abandona, i de sobte sento vertigen i em demano per què he pujat, i que com m'ho faré, per baixar d'allà dalt. Potser per això m'afanyo a davallar (sense cap dificultat) fins que sóc fora de la roca, on pres d'un cert desfici m'accelero pendent avall entre els arbres, fins que trobo que prou, que baixo massa ràpid, i en provar d'ajudar-me del gros tronc d'un roure per aturar-me, noto la punxada d'una branca al pit, més llarga ella que no pas l'estesa dels meus braços, i sento com la carn se m'esquinça, com la fusta m'entra, com se'm vessa la sang i com, en travessar-me, la branca em surt per l'esquena i em deixa travat enfront del tronc, pres d'un insuportable dolor i de la consciència que la vida em fuig.

Però no, la branca es trenca i tan sols em fa una grossa esgarrinxada, com comprovo més tard, en llevar-me la samarreta estripada, un cop goso aturar-me a avaluar els danys, i em reconforto amb la idea de ser qui sóc, en dErsu_, el favorit dels Déus, aquell que no hauria de conèixer la por.

Ishi, kami, hasami

... i tot d’una ho entén: la vida és una cosa molt senzilla i molt dura. I tots els afegitons amb què l’emboliquem, literatura, art, música, són absolutament superflus. Contenen alguna veritat, sí, en algun punt, però en si mateixos no ho són, la veritat.

Qui així reflexiona és la Rukhxona, dona tadjik, o tal vegada el mateix Óssipov, que no per res n'és l'autor del relat on trobem a tal Rukhxona, que no només és tadjik, també és musulmana, també és forta, també és il·lustrada, també ha conegut el dolor i la solitud.  El cas és que les paraules de la Rukhxona, d'Òssipov, em tornen a una metàfora que m'és habitual, la de les innúmeres capes de les cebes. Jo, però, acostumo a creure que, talment les cebes que creixen als horts, tot són capes, tot són embolcalls, tot són recobriments, i que si arribem a retirar la pell de més endins, ens quedarem sense res a les mans. I sí, potser tots aquests embolcalls són superflus, falsos i incomplets, però què n'hi ha, més enllà, més endins? La vida? La veritat? Una certa essència? O, tal vegada, tan sols el buit?

Kita no otoko

El tema és enrevessat. La qüestió és com narrar una ficció ambientada en un temps que fa anacrònic el llenguatge parlat avui dia. Per exemple, és raonable que els actors que interpreten una ficció ambientada a la Islàndia del segle X parlin un anglès més o menys contemporani? Potser s'hauria de torturar als actors fent-los parlar una llengua inventada que provés d'imitar la sonoritat d'un islandès arcaic?

Tot plegat em recorda un relat de Lampedusa on un jove professor de grec (que fa estada en una cala recòndita i solitària) fa la coneixença d'una sirena que parla la llengua d'Homer. I és per això que, amb els anys, el professor sempre es vantarà de conèixer el grec autèntic, no com els seus companys de professió, que parlen una llengua d'una sonoritat inventada i imposada.

També tinc el record d'una pel·lícula històrica exemplar, Winstanely, de Kevin Brownlow i Andrew Mollo, on els diàlegs es reduïen al mínim i, talment el cinema mut, apareixien alguns pocs rètols que complementaven la narració. De fet, Bronwlow i Mollo van arribar a plantejar-se l'opció de fer tota la pel·lícula muda, opció que, sens dubte, jo hagués preferit. D'aquesta manera ens estalviem un element que destorba la ficció, i s'obliga el director a excel·lir en la narrativa visual, talment un Dreyer o un Murnau.

En el cas de diumenge passat, una història prou típica i tòpica sobre venjança narrada amb un encert visual admirable (però amb excessiva precipitació), haver eliminat els diàlegs (obvis i farcits de tòpics) i haver-ho reduït tot al so dels cops, dels laments, dels udols i dels crits, hauria sigut, goso afirmar, un encert revolucionari.

Fukōna katei wa, sorezore kotonaru riyū de fukōdearu

Все счастливые семьи похожи друг на друга, каждая несчастливая семья несчастлива по-своему o, el que potser ve a ser el mateix, totes les famílies felices s'assemblen; cada família infeliç ho és a la seva manera

El cas és que després d'haver llegit no pocs relats de Txékhov, potser un centenar dels més de sis-cents que diuen que va escriure, crec haver arribat a la conclusió que Txékhov, al llarg de tota la seva obra, tan sols desenvolupava la segona part de la proposició del seu admirat Tolstoi, aquest cada família infeliç ho és a la seva manera, en ser evident que els relats txékhovians són, precisament, un detallat inventari de totes les possibles maneres que hom té de ser infeliç. 

Cal, això sí, regraciar que siguin tants i tan variats els camins cap a la infelicitat, altrament l'obra de Txékhov fora d'una brevetat que faria la vida, a més d'infeliç, d'una indesitjable monotonia.

Dōjō

Hi ha ficcions inversemblants. No són poques. Algunes resulten enlluernadores. D'altres, diguem-ne que no. També hi ha ficcions previsibles. I tampoc no són poques. I també algunes resulten enlluernadores. I també, d'altres, diguem-ne que no. Exemples? No cal.

El problema és quan ensopeguem una ficció inversemblantment previsible o previsiblement inversemblant. La inversemblança, per anar bé, no pot ser mai previsible, i la previsibilitat, al seu torn, no pot resultar inversemblant. Quan allò inversemblant es fa previsible, és hora de tancar el llibre o de sortir de la sala del cinema.

El cas, però, és que la pel·lícula d'avui enllaminia. Uns títols enlluernadors, uns plans tancats molt ben trobats, uns personatges que semblaven ben construïts. Però de cop tot es fa previsible, previsiblement inversemblant, i tot es pot avançar en la seva absurditat. I, efectivament, el desenvolupament de la trama va cap allà on es preveu, sense estalviar-se res del que s'anticipa. Una llàstima, sens dubte, perquè la narració té, si més no al principi, moments esplèndids.

Watashi wa ikite imasu ka

És possible que la memòria em falli, però crec recordar que l'any mil nou-cents vuitanta-cinc, quan Espriu sembla que va morir, Brossa va dir que no, que Espriu feia anys que ja era mort, que aleshores només l'enterraven. El comentari de Brossa que, insisteixo, recordo, però no he sabut trobar recollit enlloc, va alertar al jove de disset anys que aleshores jo era: calia parar cura a diferenciar els morts dels vius, no fos cas.  Per això, sempre que em relacionava amb algú, abans de res provava d'escatir si aquell algú era viu o mort, cosa no sempre fàcil de resoldre. Una dada fonamental acostumava a ser l'ús de colònies o perfums. Si aquest ús era excessiu, em resultava clar que l'algú en qüestió provava de dissimular l'olor de podridura pròpia dels cadàvers. En cas contrari calia afinar molt l'observació, cosa no sempre fàcil per un jove.

El cas és que d'un temps ençà acostumo a fer servir un sabó de dutxa amb una forta olor d'espígol, olor que cada cop se'm fa més preuada i agradable, indispensable i imprescindible. I avui, en recordar (per raons que ara no venen al cas) la potser apòcrifa anècdota més amunt esmentada sobre Brossa i Espriu, m'ha vingut un cert i trasbalsador dubte al cap: sóc viu, o potser ja sóc mort?

Heiya

És potser el record, sigui el que sigui això del record, el que més ajuda a destriar el gra de la palla en qüestions de literatura, sigui també el que sigui això de la literatura. Per exemple, com és que recordo tant a un autor com ara Gerald Murnane, de qui només he llegit una breu novel·la? O, a l'inrevés, com és que no penso mai en Hermann Hesse, a qui tant vaig llegir de jove?

Però com la resposta a tot plegat és massa òbvia, és a dir irrellevant (com irrellevants acostumen a ser les obvietats), no caldria donar més voltes a la qüestió, si no fos... si no fos que em plau donar voltes a la qüestió i prendre en consideració la distància, la benaurada distància que tinc amb Murnane, de qui tan poc sé, a qui tan poc he llegit, a qui tan poc conec. I és que no conèixer gaire algú sigui, potser, la millor manera de fer que aquest algú ens sigui, d'alguna manera, preuat en el record.

Kochira wa Soler-san desu

Joaquim Soler va escriure més d'una dotzena de novel·les. De totes elles només n'he llegit una, Anestèsia, de la que no recordo res. Tampoc recordo res de les altres, és comprensible. És per això que no puc saber com comencen, si potser alguna d'elles ho fa dient, per exemple, estàs a punt de llegir l'últim llibre de Joaquim Soler. El que sí que recordo és una novel·la d'Italo Calvino, Si una nit d'hivern un viatger, que comença dient, segons traducció de Montserrat Puig, estàs a punt d'iniciar la lectura del nou llibre d'Italo Calvino. És sabut que Soler havia llegit Calvino (i improbable que Calvino hagués llegit Soler), avinentesa que fa possible que Soler prengués el que considerés necessari de la narrativa de Calvino, com ara un començament, de manera que alguna de les seves novel·les comencés amb el ja esmentat estàs a punt de llegir l'últim llibre de Joaquim Soler.

Qui sí ha llegit tota l'obra de Soler, i probablement també de Calvino, és Joan Todó, que curiosament, o no, comença la seva darrera novel·la amb un estàs a punt de llegir l'últim llibre de Joan Todó, on ficciona vida i miracles no pas d'Italo Calvino, sinó de Joaquim Soler. Tot plegat pot semblar confús, però no ho és. El cas és que Soler no és més que un heterònim de Calvino, que era descendent d'emigrants catalans fugits a Nàpols després de la desfeta de mil set-cents catorze, i va voler provar fortuna en la llengua dels seus avantpassats. Per això Calvino va contractar un actor per donar cos al seu heterònim, Avel·lí Calders i Moix, i va reaprofitar alguns escrits de joventut que va traduir amb l'ajuda d'una becària, Maria Aurèlia Cortiella i Capmany. Però Avel·lí Calders era un actor bregat en el mètode Stanislavski, de manera que amb el pas dels anys, i a causa d'una certa predisposició genètica i molt d'alcohol, va acabant desenvolupant un trastorn de personalitat que el portà a creure que ell era, efectivament, un tal Joaquim Soler i Ferret que mai no va existir. Per això Calvino va voler acabar amb la broma i contractà a uns sicaris bornis per tal d'assassinar a un Avel·lí Calders cada cop més embogit, que va fingir la mort a causa d'un càncer de ronyó de Joaquím Soler per salvar la pell. Tot seguit, amb l'ajut d'un càrtel de narcotraficants finlandesos, Avel·lí Calders fugí amb Maria Aurèlia Cortiella, de qui s'havia enamorat, i s'establí a la Sénia sota el nom de Pere Todó i Monzó. D'aquest matrimoni nasqué un fill, Joan Todó i Cortiella, que cresqué traumatitzat per la constant lectura en veu alta que el seu pare feia de les novel·les de Joaquím Soler. La verda és porta és, en definitiva, no més que el resultat de la teràpia de xoc que el psiquiatre que tracta Joan Todó, Subal Quinina i Etcètera, vol provar com a últim recurs per guarir la bogeria que l'exposició al llarg de quaranta anys a la narrativa de Soler ha provocat en un Joan Todó que ara creu ser Pilar Rahola i Martínez. El cas, creguin-me, és desesperat.

Ikura, ikura sensō...

És al pròleg que l'autora esmenta el llargmetratge de Wojciech Has, Manuscrit trobat a Saragossa, com a possible punt de partida de Quanta, quanta guerra...

I encara que el record de la pel·lícula de Has em resulta difús, ates que la vaig veure fa prop de vint-i-un anys (diumenge vint-i-dos d'abril de dos mil u), els paral·lelismes se'm fan evidents, encara que, potser, l'obra de Has s'esplaia en tot un seguit d'històries dins d'històries dins d'històries dins d'històries, i la de Rodoreda en la presentació d'un seguit de personatges que malden per explicar-se, per dir la seva, per fer-se escoltar, avinentesa que em fa recordar als exigents personatges de Pirandello. I no només a aquells sis que reclamen autor a la sala del teatre de torn, sinó també als que recordo haver ensopegat en alguns dels seus relats breus. 

Però més enllà de Has i Pirandello, també el vagabundeig de l'Adrià em recorda a un altre personatge que camina i mira, que camina i escolta, el Tu (o Jo) que ofereix Gao Xingjian a La muntanya de l'ànima, novel·la que, per estrictes qüestions cronològiques, Rodoreda no podia conèixer, avinentesa que em porta a incloure la narració de Rodoreda dins d'un nou gènere literari, el format per les novel·les els protagonistes de les quals escolten.

Sanjutsu

S'acostuma a dir que les precises i exactes regles de l'aritmètica estableixen que tres més quatre sempre sumen set i només set. I tal com s'acostuma a dir així acostuma a ser. Però de vegades la suma d'un tres més un quatre fa vuit o nou, tal com resulta quan un tot és més que la suma de les seves parts. O també pot ser que de la suma del tres i el quatre n'obtinguem un cinc o un sis, si de cas el tot és menys que l'abans esmentada suma de les seves parts.

Uns exemples. El primer obvi i evident. Si prenem tres avellanes amb una mà i quatre amb l'altra, per més gustoses i ben torrades que puguin arribar a ser, en tindrem set un cop les ajuntem totes en una mateixa mà. En canvi, si ara que és temporada estofem unes faves i unes carxofes de Camarles amb mitja lliura de jarret de vedella tallat a daus, el resultat final serà molt més gustós i satisfactori del que assoliríem cuinant faves, carxofes i vedella per separat. En contraposició, si visionem el darrer llargmetratge de Paul Thomas Anderson, Licorize Pizza, presenciem un tot estrany i malgirbat, excessiu i repetitiu, que acaba sent força menys del que la suma dels seus excel·lents fragments hauria de ser, si ens atenguéssim a les més amunt esmentades regles de l'aritmètica que, al cap i a la fi, serveixen pel poc que serveixen.

Mazushikihitobito

La literatura és un quadre, és a dir, en un cert sentit és un quadre i un mirall, escriu Makar Dévuixkin, un dels personatges de Pobres, primera novel·la publicada de Dostoievski. 

I escriu altres coses, moltes, el tal Makar, doncs no per res la novel·la es desenvolupa mitjançant les cartes que s'adrecen els dos personatges principals, el ja esmentat Makar Dévuixkin i na Varvara Alekséievna, que li és família i enamorada. El cas, però, és que ni un quadre és un mirall ni un mirall és un quadre. No obstant això, que tots dos objectes puguin servir per provar de definir que és la literatura, és una mostra més o menys clara d'allò que la literatura potser és, no pas això o allò, sinó això i allò, i sempre en un cert (o incert) sentit del que pot arribar a ser això i allò.

Watashi wa hashiru no wa suki janai

Run is life, llegeixo a la dessuadora que duu posada el xicot que tinc assegut al meu davant, als ferrocarrils, que tot i captenir-se amb discreció i fer la mateixa cara de babau que acostumen a fer els nois de la seva edat, de cop em resulta sospitós i perillós.

I és que jo sóc més (molt més) de caminar ràpid que no de córrer, en ser que córrer, més enllà del mal que a la llarga pot fer a diverses articulacions, especialment en aquells que som alts, em sembla una activitat sospitosa. Si es fa en calça curta encara, doncs hom entén que qui corre ho fa com a pràctica esportiva, és a dir, mogut per una motivació clara encara que sens dubte equivocada. Però qui corre vestit de carrer resulta sospitós. Corren els que fugen, els que empaiten, els que fan tard, els que tenen massa pressa, els que s'han descuidat alguna cosa, els que no s'aguanten la pixera (o la caguera)... corren, en definitiva, els que tenen algun lleig motiu per córrer.

En conseqüència, no ho dubtin pas, si mai veuen córrer algú, malfiïn-se, per si de cas, i, per sobre de tot, no corrin mai.

Rusutichi shūgō jūtaku

Per raons que no venen al cas, escric una nota a peu de pàgina sobre Giuseppe Terragni, pioner de l'arquitectura racionalista a Italià. El cas és que a banda muntanya del passeig Bonanova, molt a la vora de la plaça homònima, hi ha un edifici d'habitatges que em recorda una obra de Terragni, l'anomenada casa Rustici, construïda al número 36 del carrer Corso Sempione de Milà. La casa Rustici està formada per dos blocs d'habitatges que es troben units en un dels seus extrems mitjançant un balcó corregut, de manera que la primera impressió que es té, en veure ambdós edificis des del carrer, és que només n'hi ha un, d'edifici. Però en parar atenció hom es pot adonar que no, que rere les línies horitzontals de balcons, forjats i baranes, tan sols hi ha espai buit i l'edificació es desmaterialitza. Aquest recurs permet, a part de crear aquesta subtil sensació d'immaterialitat, oferir als estadants dels habitatges unes bones terrasses on fer vida i millora la ventilació de les estances interiors.

El cas és que l'edifici de passeig Bonanova utilitza el mateix recurs, i encara que la façana és força diferent (i actualment es troba revestida d'unes peces de granit polit més aviat desafortunades), i que la separació entre ambdós blocs és inferior, sempre que hi passo per davant recordo l'edifici de Terragni a Milà, i per uns moments m'imagino còmodament escarxofat en una d'aquelles terrasses, sens dubte llegint a algun autor italià, Bufalino, Buzzati o Bontempelli, probablement.

Yūkanna sukitaijin

Dos són els noms propis que em van donar a conèixer Ucraïna: Malèvitx i Dovjenko. Primer Malèvitx, on més enllà de les geometries suprematistes, em van enllaminir els acolorits esglaonats de franges horitzontals de moltes de les seves pintures, on de vegades potser es camuflaven els colors de la bandera ucraïnesa, amb el blau del cel i el groc del cereal. Després Dovjenko, que potser quedava minimitzat per les figues d'Eisenstein i Vértov, però que em resultava més fascinant, més subtil, més esmunyedís, i em retornava als camps de cereals de Malèvitx.

Més endavant vaig descobrir que molts d'aquells escriptors russos tan admirats no eren pas russos, sinó ucraïnesos, com ara Gógol o Bulgakov. Encara que també vaig descobrir que molts ucraïnesos més aviat eren polonesos, o jueus, o hongaresos, o tant és. 

Però tot aquell espai mític, aquelles planes infinites, aquells interminables camps de cereals, tota aquella poètica imaginada, aquells escites domadors de poltres... també va ser l'espai dels pogroms d'Odessa, de les intermitents guerres contra els polonesos, de l'Holodomor, de l'ocupació nazi, de Txernòbil, del malson soviètic i de l'egòlatra cobdícia d'un malànima.

Rōzumarī

A Sant Jeroni ens rebem uns xiprers com pocs n'he vist, de troncs envellits i capçades gegantines, però el que es fa més present és el romaní que (des d'ara i fins al cim de La Picossa) ens agombola en tot moment. I és de tant en tant, a mesura que ens enfilem seguint un corriol esquerp però ben definit, que n'arrenco petits bocins per refregar-me per les mans, que ensumo sovint, talment faig sempre que ensopego fonoll. Ja al cim contemplem el paisatge que ens envolta, els dotze grans molins que ressegueixen la carena que tanca el barranc de Xarcums, i al seu darrere l'hiperboloide de la torre de refredament de la central nuclear d'Ascó. De tant en tant esquitxos de l'Ebre, que s'amaga o s'exhibeix segons els capricis de l'orografia, i lluny, més lluny, el Montsant, els Ports i les serres de Cardó i el Boix. De tornada fem marrada, en passar-nos de llarg el corriol de baixada i continuar un bon tros per la carena. Però tant és, la caminada és agradable i les vistes prou llamineres, així que no ens fa res recular per retrobar el camí de baixada, que fa ziga-zagues per un pendent sec i pedregós, sempre aromatitzat per l'omnipresent romaní que ens agombola en tot moment.

Hōrensō o tabetai desu

Prefereixo menjar espinacs que no pas bledes. Per les penques. Les fulles de les bledes rai, ja em plauen, però les penques les trobo eixarreïdes, massa fibroses. Per això acostumo a menjar espinacs molt més sovint que no pas bledes, potser en sopa, tallats en juliana; o saltats amb quatre cigrons, bitxo, all, gingebre i salsa de soja; o en amanida, o com sigui. En canvi, les bledes em costen més, excepció feta de les vermelles, que em plauen amb delit. I és que les bledes vermelles són més esveltes que les bledes comunes, més llarguerudes i més primes, amb les penques més estretes, més fines i més gustoses. Malauradament, no acostumo a aconseguir-les gaire sovint, i és per això que sempre que en veig, sigui on sigui, en compro un manat. I aleshores quina alegria, quin goig. Tota la setmana que faig bledes, en sopa, amb pasta, amb faves, amb el que sigui. Sé que també n'hi ha de grogues, però encara no les he ensopegades mai, i també de xineses, que si bé són petites i passen bé, són més insípides.

Al final, això de les bledes és el mateix que passa amb els altres, que d'habitud són secs, eixarreïts, fibrosos, insípids, però que quan ensopegues un d'acolorit, no te l'acabaries, si no fos que, d'acolorits, no en sé trobar.

Owari no nai uta

Al llarg dels primers minuts del metratge, diguem-ne cent deu, els personatges van fent i sembla que ens trobem en una mena de reflexió al voltant del pas del temps. Un tema, per altra banda, ja clàssic en el món del western, quan es produeix la topada entre l'èpica de la conquesta i la burocràcia de la civilització, entre l'heroi indomable i el gestor de processos administratius. Però de cop ens adonem que no, o que sí, que el temps passa, que el llunyà oest ja no és tan llunyà, que als lavabos hi ha banyeres i el ferrocarril arriba fins a Montana, però, a més, resulta que la narració també furga en la sexualitat dels personatges, especialment en la incomoditat que un heroi com cal tingui una certa tirada homosexual.

I així anar fent al llarg d'aquests diguem-ne cent deu minuts, fins que de cop, al final, la narració s'accelera i es transforma, i Campion ens ofereix un assassinat, un petit clímax que tot ho lliga i ho conclou, una mena de punt final, la cirereta del pastís, el toc de gràcia, la traca final. Una mica com fa Mencarelli a Tot demana salvació, quan proposa un clímax tan efectiu com potser innecessari, que qui sap si resta versemblança a tot el que portem fins aleshores vist o llegit. Certament que ambdós finals, el de la pel·lícula de Campion i el de la novel·la de Mencarelli estan ben trobats, funcionen, ajuden a concloure la narració, la tanquen i potser li acaben de donar un cert sentit. Però és tot això necessari? Cal realment tancar-ho tot, travar-ho d'aquesta manera, buscar-li tant el sentit, reduir-ho a la rodonesa d'una anècdota?

Qui això escriu, jo mateix, no té, no tinc, cap resposta per aquesta pregunta, més enllà de recordar aquelles lectures que bé es poden incloure en aquell gènere literari aquí ja esmentat, el de les ficcions que ni comencen ni acaben, només s'esdevenen.