Watashi wa ikite imasu ka

És possible que la memòria em falli, però crec recordar que l'any mil nou-cents vuitanta-cinc, quan Espriu sembla que va morir, Brossa va dir que no, que Espriu feia anys que ja era mort, que aleshores només l'enterraven. El comentari de Brossa que, insisteixo, recordo, però no he sabut trobar recollit enlloc, va alertar al jove de disset anys que aleshores jo era: calia parar cura a diferenciar els morts dels vius, no fos cas.  Per això, sempre que em relacionava amb algú, abans de res provava d'escatir si aquell algú era viu o mort, cosa no sempre fàcil de resoldre. Una dada fonamental acostumava a ser l'ús de colònies o perfums. Si aquest ús era excessiu, em resultava clar que l'algú en qüestió provava de dissimular l'olor de podridura pròpia dels cadàvers. En cas contrari calia afinar molt l'observació, cosa no sempre fàcil per un jove.

El cas és que d'un temps ençà acostumo a fer servir un sabó de dutxa amb una forta olor d'espígol, olor que cada cop se'm fa més preuada i agradable, indispensable i imprescindible. I avui, en recordar (per raons que ara no venen al cas) la potser apòcrifa anècdota més amunt esmentada sobre Brossa i Espriu, m'ha vingut un cert i trasbalsador dubte al cap: sóc viu, o potser ja sóc mort?