Shirimasen

Si no lo sabe usted explicar es que no lo sabe, recordo que acostumava a replicar un cert professor de matemàtiques a l'alumne que confús li responia que sí que ho sabia, allò que se li havia preguntat, però que no ho sabia pas explicar.

I és sovint que recordo les paraules d'aquell professor de matemàtiques, baixet i eixerit, de front generós i nas geput, que per sobre de tot s'explicava amb un claredat admirable, de tal guisa que fins i tots aquells companys que acostumaven a arrossegar les matemàtiques amb poc entusiasme, acabaven podent explicar de manera prou entenedora els eteris conceptes propis de l'àlgebra que aleshores estudiàvem. I és sovint, dic, o si més no cada cop que em trobo sense paraules per explicar allò que crec voler explicar, cosa que se m'esdevé sovint, que recordo les paraules d'aquell entranyable professor de matemàtiques, que es feia dir hermano Lucio, i que sense jo saber-ho m'ensenyà que només sabem allò que sabem explicar amb claredat, és a dir, no res, i d'aquí, potser, la inevitable i certament joiosa decepció de tota escriptura.

Woolf-san no hon mō yonde imasu

És potser Virgínia Woolf l'escriptor, si se'm disculpa (o no) l'ús del masculí com a genèric, que més empatitza amb els seus personatges, això és, que millor comprèn les seves emocions i sentiments. I com a més Vírgina Woolf és un magnífic escriptor, un escriptor superb i admirable, amb un domini prodigiós de la veu narrativa, els diversos personatges de les seves obres em resulten tan vius i propers que m'acaben semblant parts de mi mateix, talment no fossin més que expressions de la meva personalitat que tenia jo adormides, si no fos, és clar, que la meva trista i egòtica personalitat no dóna per tant, especialment si considerem la meva nul·la capacitat d'empatitzar amb els altres, que en el millor dels cassos no són més que els personatges secundaris de les ficcions que crec viure al llarg del dia, amb el benentès, és clar, que a les meves ficcions només hi ha lloc per un sol personatge, jo mateix.

Dōzo o-kake kudasai

Vol seure? sento que de cop sobte em demana una veu que m'és desconeguda, i en tombar-me veig com un xaval barbamec i granellut fa el gest d'aixecar-se del seient que ocupa, talment jo hagués de tenir alguna mena de preferència a l'hora de seure al transport públic. I encara que sens dubte el desconegut xaval hauria de pagar amb la vida per la insensata impertinència de les seves paraules, doncs confondre'm a mi, en dErsu_, el favorit dels Déus, sens dubte el millor de tots els moridors, el més fort i el més ardit, amb un vell o un impedit, amb algú necessitat de la pietat o la commiseració dels altres, és un disbarat que no pot tenir cap tipus de perdó, resto tan sobtat per les paraules sentides que dubto a l'hora de prendre l'esmolat glavi, i en ser ja arribats a Passeig de Gràcia m'apresso a davallar per fer el pertinent transbord, doncs, un cop més, crec portar una certa pressa.

Dostoievski-san no jinkaku

Els personatges de Dostoieviski són febrosos per naturalesa: s'exalten contínuament, es posen vermells com un tomàquet i tot seguit empal·lideixen, criden, es desmaien, els ragen les llàgrimes, se'ls escapa el riure, s'embarbussen, sangloten, increpen, supliquen, s'humilien, s'abalteixen.

Són les de més amunt paraules escrites per Carlota Subirós al no pas sobrer escrit que acompanya l'edició feta pels senyors angulosos de Les nits blanques. Paraules sens dubte exactes, que en parlar dels personatges de Dostoievski més aviat ens parlen del mateix Dostoievski, a qui no costa imaginar com una persona febrosa, exaltada, cridanera i etcètera, una mena d'incontinent emocional de tracte sens dubte insofrible, però d'escriptura delitosa, com delitosa és també l'escriptura de Vírgina Woolf, ni que sigui per motius completament oposats als de Dostoeivski. I com a mostra un botó, en traducció d'Helena Valentí, quan Al far un dels personatges troba del tot inescaient que hom insisteixi massa en la predictibilitat de certa predicció meteorològica.

Perseguir la veritat amb aquella desconcertant manca de consideració pels sentiments d'altri, esquinçar amb tanta gratuïtat, i brutalitat, els fins vels de tota una civilització, era, al seu parer, un atemptat tan paorós contra la decència humana que, sense ni dignar-se a replicar, atordida i cega, va acotar el cap resignada que la galleda de punxeguda calamarsa, el xàfec d'aigua bruta, l'esquitxés a son lloure.

Tanizaki-san no hon o yonde imasu

Suposo que tothom sent nostàlgia del passat. Però, ara que m'acosto a la cinquantena i em sento cada cop més feble, la tristor que comporta la tardor m'assalta amb una intensitat que no m'hauria imaginat mai de més jove; a vegades, només de veure les fulles de maranta estremint-se al vent, m'aclapara una angoixa de la qual m'és impossible desempallegar-me; i, especialment en nits com aquella i en llocs com aquell, em commou la brevetat de la frèvola vida humana, que s'esvaeix sense deixar cap rastre, i m'enyoro encara més del món plaent del passat.

Són les de més amunt paraules escrites per Junichirô Tanizaki, segons traducció d'Albert Nolla, a El tallador de canyes. Paraules que potser jo hauria de compartir, en acostar-me com també m'acosto a la cinquantena, en sentir com també sento que el cos se m'afebleix, i en commoure'm com també em commou la brevetat de la frèvola vida humana. Però... enyorar-me del món plaent del passat? enyorar-me d'aquell gamarús poca pena que va gosar gastar la meva aparença? d'aquell imbècil amb qui sovint encara algú em confon? Si de cas ja em commouré d'allò que mai no s'esdevingué, d'aquell que mai no vaig ser, talment m'enllamineix allò que mai no s'esdevindrà, aquell que mai no seré.

Kochira wa Oller-san desu ka

De vegades, per trobar la clau de l'enigma, convé conèixer les maneres personals de ser de l'autor de les quals surten el desenfocament precís de la realitat i la tria gairebé instintiva que s'han produït sota les aparences d'un desig d'objectivitat, escriu Maurici Serrahima sobre Narcís Oller, a Dotze mestres.

És Oller el primer autor català, entenent per autor català aquell que escriu en català, que recordo haver llegit de manera exhaustiva i sistemàtica. I des del potser infantívol enlluernament inicial fins al desencís final, grollers són els pensaments que acostumo a tenir sobre la prosa d'Oller i sobre la seva folla fantasia naturalista. Ara, gràcies a Serrahima, entenc no només el perquè de la meva antipatia, sinó, sobretot, la injustícia de la mateixa, doncs en les seves circumstàncies, com hagués pogut Oller fer més del que ja va fer? No obstant això, i donat que allò que s'acostuma a anomenar justícia m'acostuma a importar tant com no res, la prosa d'Oller em continua semblant una mena de catàleg de mals endreços del tot negligible i blasmable, i amb molt de gust bornejaré amb qui vulgui dissentir del meu sempre insensat però encertat criteri, difunts inclosos.

Sasaina koto

L'epicureisme proposa una alternativa a aquesta proposta inhumana: un pensament pragmàtic que es preocupa del que són els homes i les dones, no del que haurien de ser, escriu també Michel Onfray, encara a Les savieses de l'antiguitat.

I serà que la dicotomia aquesta entre allò que hauria de ser i allò que és la tinc ja molt apamada, que trobo que el senyor Onfay torna potser a trampejar, doncs si alguna crítica trobo possible a Epicur és, precisament, la de tractar a les persones no pel que som, sinó pel que hauríem de ser, altrament, qui fora capaç de complir amb l'estricte ordre monacal de El jardí? o qui fora capaç d'ensinistrar-se prou com per no desitjar res d'indesitjable? Altra cosa, potser, són les versions més humanitzades que postulen els seus epígons, com ara Lucreci o Filodem de Gàdara, i que més aviat conviden a esdevenir (segons Píndar, també citat per Onfray) el que ja som, segons la màxima dèlfica del coneix-te a tu mateix.

O, talment reescrigué el mestre Garriga, què més pots desitjar sinó saber-te?