Kono hon wa Kafka-san no monogatari desu ka

Coneix-te a tu mateix, diuen que digué un tal Sócrates, i diuen, també, que era escrit al temple de Delfos, hostatge de l'oracle. Coneix-te a tu mateix, singular de la segona persona de l'imperatiu, una exigència, doncs, tan humana com divina. Coneix-te a tu mateix, potser una utopia.

Tal vegada és per això, per la grossa dificultat de conèixer-se a un mateix, que sovint hom prefereix conèixer als altres (talment els altres existissin), potser com a únic camí per mirar d'obeir l'imperatiu socràtic, també òrfic. I és així que en l'agradosa lectura d'aquests dies, l'aparent biografia d'un tal Kafka, escriptor nat a Praga i mort a Kierling, feta per un tal Citati, escriptor nascut a Firenze i encara viu, trobo que rere les acurades descripcions, i rere la grossa aparença de precisió (talment el tal Citati hagués estat contemporani del tal Kafka, i l'hagués acompanyat cada dia de la seva vida, a tothora, per anar prenent notes del seu discret capteniment), el tal Citati, de nom Pietro, més que escriure sobre el tal Kafka, de nom Franz, no fa més que escriure sobre l'única cosa que pot escriure, ell mateix o, el que és el mateix, sobre tothom, el tal Kafka inclòs.

Praga ni imasu

Quan parlem ens fan nosa coses que volem dir i que no podem dir així, sinó que ens expressem de manera que ens malinterpretem mútuament o directament no ens escoltem o no ens prenem seriosament... són aquestes paraules de Kafka citades per Pietro Citati a Kafka, essent aquesta darrera paraula de cinc lletres no pas el cognom del famós escriptor praguès, sinó el títol d'un llibre escrit pel Citati.

I encara que les paraules de Kafka, ara sí l'escriptor, es refereixen a la inevitable incomunicació amb un tal Oskar Pollak, amic de joventut, crític d'art mort a la Gran Guerra, potser és això el que provoca el desig de l'escriptura, poder-nos expressa sense que res ni ningú ens destorbi, tampoc nosaltres, ni totes aquelles coses que creiem voler dir. I és potser també per això que la paraula escrita no pot generar més que insatisfacció, doncs en la seva formalització mai podrà esdevenir allò que creiem voler dir.

Orite kudasai

Sovint m'imagino dalt d'un autobús, palplantat davant la porta esperant l'aturada del vehicle per davallar. I tot seguit m'imagino que l'autobús passa de llarg de la parada o, millor, m' imagino que s'hi atura però el conductor no obre les portes de sortida, només la d'entrada, per tal que els passatgers que s'esperen a la parada puguin pujar. Deu ser, doncs, que, encaterinat amb qualsevulga niciesa, no he premut cap dels botons que hi ha distribuïts al llarg de l'autobús per fer avinent al conductor la meva intenció de baixar a la propera parada. Hauria, doncs, de demanar a crits que facin el favor d'obrir-me la porta, com molts cops he vist que fan aquells que, abans no pas jo, també s'han oblidat de pitjar algun dels botons abans esmentats. El conductor, aleshores, em respondria allò que tothom ja sap, que és necessari demanar la parada amb antelació, i jo li cridaria que ja l'he demanada i insistiria en la meva exigència. Però em resulta inconcebible imaginar-me cridant, així que m'imagino en silenci, dissimulant, talment la meva intenció no fos la que és, davallar de l'autobús, per tal que cap dels altres passatgers suposi el que s'ha esdevingut, que jo, en dErsu_, el favorit dels Déus, s'ha oblidat de pitjar un dels botons ja prou esmentats. Però la resta de passatgers, és clar, haurien llegit perfectament la situació i tots somriurien, dissimuladament o no. És aleshores que no tindria més remei que prendre l'esmolat glavi i començar a esbudellar als desconeguts que m'acompanyen dalt de l'autobús, també al conductor, doncs qualsevol que hagui gosat riure's del favorit dels Déus, el tal dErsu_, jo mateix, no mereix viure.

És per això que sempre que viatjo en autobús premo a consciència algun dels botons que hi ha distribuïts al llarg de l'autobús per tal de fer avinent al conductor la meva intenció de baixar a la propera parada. I tot seguit comprovo que el senyal lumínic que indica que l'aturada del vehicle ha estat demanada s'ha encès, i encara, per si de cas, torno a prémer un altre botó, un i dos cops, per assegurar-me'n. No pas, és clar, per evitar-me el petit destorb de passar-me de llarg de la parada, i ara, només per estalviar-me l'enutjós tràngol d'haver d'esbudellar als desconeguts que han tingut la dissort de viatjar al meu costat.

Kochira wa Dostoievski-san desu

Diuen els que acostumen a dir aquestes coses, que Memòries de la casa morta és un Dostoievski menor, no més (ni menys) que el fonament sobre el que es bastirà la seva obra posterior, aquella que ha fet que més de cent anys després de la seva mort el continuem llegint.

I potser sí, que els records dels anys de presidi, amb el cap rapat, grillons als peus i paràsits al cos, no tenen el to de Els germans Karamazov o Crim i càstig, Memòries del subsòl o L'idiota. Però quan després de més de quatre-centes pàgines llegides amb la rutina dels dies al penal, els treballs forçats, els càstigs corporals i l'obligada convivència amb la resta de condemnats, Aleksandr Petròvitx, alter ego de Dostoievski, retroba la vida un cop complida la pena de deu anys, la novel·la fineix amb una senzilla frase de quatre paraules, quin minut tan gloriós! que potser recull, gràcies també al pes de les pàgines que l'han precedit, tot el que es pot arribar a dir sobre l'anomenada (i també suposada) ànima de les persones, escriptors inclosos.

Siberia ni ikimasu ka

Així com em plau considerar el gènere de les novel·les on els fets narrats s'esdevenen en un sanatori antituberculós, o també el gènere de les novel·les on no succeeix mai res, també em plau considerar el gènere de les novel·les on els seus protagonistes fan estada en un camp de presoners. Novel·les que en la seva major part poden estalviar-se l'enutjós esforç de cercar uns fets per narrar, en ser els fets per narrar els que cerquen a llur autor entre els sobrevivents del camp de presoners de torn. I tot seguit em plau considerar una subdivisió del gènere de les novel·les on els seus protagonistes fan estada en un camp de presoners en funció de si el camp de presoners respon al nom de lager o de gulag, segons l'utopia que el va fer necessari, en ser el camp de presoners, d'habitud d'extermini, el destí final de tota utopia.

I per sobre d'ambdues subcategories, potser trobaria el tronc comú en l'agradosa lectura d'aquests dies, les ja esmentades Memòries de la casa morta, de Dostoievski, amb la paradoxa que, al costat dels horrors nascuts dels utòpics totalitarismes del segle XX, els camps de reclusió de la Rússia zarista poden arribar a semblar, vergassades incloses, entranyables colònies estiuenques.

Samos no tensai

Sovint, per defugir les enutjoses incomoditats del present, hom, en concordança amb les ensenyances del savi aquell de Samos, acostuma a cercar consol en el record de felicitats passades o en l'anticipació de joies futures, en ser només el record d'allò que tal vegada s'esdevingué o l'anticipació d'allò que tal vegada s'esdevindrà, motiu de total i complerta complaença, això és, d'una plena satisfacció amb les pròpies circumstàncies.

Poc importa, és clar, que la felicitat passada poc ho fos, de feliç, o que la joia futura no ho esdevingui mai, de joiosa, en no poder ser mai les circumstàncies, passades o futures, la causa de tan enyorada felicitat o desitjada joia, només la seva flexió verbal, passat o futur, del tot irrellevant un cop esdevé present.

Kin-yōbi, do-yōbi, nichi-yōbi

Per al cinquè dia del meu mandat tocaria proposar, lluny de la sensatesa que fins ara hauria seguit la meva acció legislativa, alguna mesura absurda i forassenyada, arbitrària i confusa (com per exemple redactar una nova normativa urbanística), que sumís als ciutadans en el desconcert i els deixés en el dubte de saber a quina banda es troben, si a la dels ciutadans honorables que obeeixen la llei o a la dels indesitjables que l'ignoren.

Així em seria més fàcil dedicar el sisè dia a legislar per garantir la meva permanència en el poder més enllà de qualsevol termini, de manera que els meus descendents tinguessin, també, la poltrona garantida, però no pas, és clar, pels dubtoses beneficis que ofereix l'exercici del poder, sinó per sentit de responsabilitat vers la ciutadania, que difícilment trobaria un legislador més altruista, eficient i equànime que qui això escriu.

I el setè dia descansaria, talment aquell a qui hom considera creador de l'univers, i que diuen que el setè dia també va descansar, cofoi, un com acomplerta la seva tasca, com jo hauria acomplert la meva, i podria jeure com diuen que va jeure ell, per contemplar com ciutadans i ciutadanes s'aqueferarien en llurs miserables vides mancades de sentit, anant d'aquí cap allà primer, d'allà cap aquí desprès.

Tokoya ni ikimashō ka

Limitar la llargada màxima dels cabells de les ciutadanes fora la quarta mesura que prendria com a governant de la polis.

Encara que semblant mesura pugui semblar, en ser-ho, una intolerable intromissió en la vida privada de les persones, el quart dia del meu mandat faria publicar als diaris oficials un decret llei que limitaria a dos mil·límitres la llargada màxima del cabell de les ciutadanes de la polis. Indubtablement, són innúmers les raons pràctiques que justificarien tan raonable, necessària i higiènica mesura, però per honrar a la indubtable honestedat de qui això escriu, jo mateix, és necessari reconèixer que les innúmers raons pràctiques que justifiquen tan raonable, necessària i higiènica mesura són del tot irrellevants al costat del gros plaer que em produeix l'admiració de les testes femenines, un cop alliberades de l'enutjós cabell que oculta la bellesa de llurs formes, sòlidament esfèriques en la part superior, d'una grossa tendresa a l'occípit.

Doko ni ikitai desu ka

Avui, nou mesos després d'haver-la iniciat i abandonat, em plau tornar a la sèrie aquella de mesures a prendre en cas d'esdevenir governant de la polis, per si de cas la justesa del meu caprici pot, d'alguna manera, ser d'utilitat a aquells que han triat l'ofici de governants. I avui, tres d'abril de dos mil dotze, em plauria, com a tercera mesura a prendre com a governant de la polis, garantir la lliure circulació de vianants, vehicles i aigua d'escorrentia per la via pública.

Així, el tercer dia del meu mandat faria publicar als diaris oficials un decret llei on es detallarien tot un seguit de severes mesures coercitives, repressives i punitives, per garantir que la via pública restés sempre lliure de tots tipus d'obstacle, animat o inanimat, de tal manera que els vianants per la vorera, els vehicles a motor per la calçada i l'escorrentia d'aigües pluvials per la corresponent rigola, poguessin anar, sense destorbar-se mútuament, cap allà on més els plagués, ja fos obeint els capriciosos designis de les divinitats en cas de vianants i vehicles, o la normativa força de la gravetat en cas de l'aigua, que un cop engolida pels embornals de fosa ductil, es desplaçaria a moderada velocitat, i sempre separada de les anomenades aigües negres, per claveguerons convenientment dimensionats vers col·lectors visitables que la conduirien cap a basses de laminació i/o dipòsits d'acumulació, com a pas previ a la seva potabilització o evacuació al mar. 

Finalment, l'ús de qualsevol tipus de velocípede restaria prohibit.

Kariudo no yoru

En recordar a Charles Laughton acostumo a visualitzar a Sir Wildrid Robarts, el passarell que interpretava Laugthon a Witness for the Prosecution, de Billy Wilder, segons l'homònima obra teatral d'Agatha Christie. I tot seguit em venen les imatges d'altres dos personatges interpretats per Laughton, com ara un senador romà a Spartacus de Kubrick, i l'odiós capità Bligh a Mutiny on the Bounty, de Frank Lloyd. Però tot i que Laugthon fou un excel·lent actor, la seva persona cal recordar-la, per sobre de tot, com a director de The Night of the Hunter, segons l'homònima novel·la de Davis Grubb, magníficament protagonitzada per un aterrador Robert Mitchum, i un colossal fracàs, tant de públic com de crítica, en el moment de la seva estrena.

I cal celebrar que ara, cinquanta nou anys després de la publicació de la novel·la de Grubb, cinquanta-set de la pel·lícula de Laugthon, els admirables vienesos tinguin la gentilesa d'oferir-nos l'edició catalana, La nit del caçador, en traducció de Marta Pera Cucurell.