Mahé-san no monogatari

Per raons del tot rellevants que ara no venen al cas, aquests dies recordo l'exemplificadora història de Louis Mahé, ric propietari d'una plantació de tabac a l'illa de La Reunión. Mahé és víctima d'una estafa per part de Julie Roussel, que en conxorxa amb el seu amant, de nom desconegut, suplanta a la promesa de Mahé. Un cop tot es fa evident i els estafadors han fugit amb un botí d'uns quants milions de francs, Mahé es ven la plantació i marxa cap a França a cercar Roussel. Però en trobar-la en un prostíbul, abandonada pel seu amant, succeeix allò inesperat, Mahé, encara enamorat, oblida la venjança i perdona Roussel. Junts, gràcies als diners que Mahé encara té, comencen una nova vida, fins que reben la visita del fosc passat de Roussel. A partir d'aleshores ambdós inicien plegats una vida de fugitius, que porta Mahé a delinquir i convertir-se en lladre i assassí. Finalment, perduts en un petit refugi dels Alps, sense menjar i sense diners, Roussel prova d'enverinar Mahé per alliberar-se'n. Mahé ho descobreix i ho accepta, i així l'hi diu a Roussel, que finalment es rendeix a l'amor de Mahé.

Amb la successió dels fets fins ara esmentats, Truffaut, que és qui signa la posada en escena, ens mostra la transformació dels dos protagonistes, Louis Mahé, interpretat per Jean-Paul Belmondo, i Julie Roussel, interpretat per Catherine Deneuve, a causa d'allò que s'ha vingut a anomenar un amor fou, quelcom incomprensible per ningú que no hagi tingut la joiosa sort, i la tràgica dissort, de viure'n un.

Kariudo no yoru (III)

Sense voler-li llevar mèrits al senyor Grubb, és pot afirmar amb una certa tranquil·litat que l'adaptació de Laughton supera amb escreix l'original literari, no pas per manca de virtuts d'aquest, sinó per l'excel·lència assolida en la feina de Laughton, si més no, en el seu embolcall. Un embolcall que ens ofereix no pas una història, sinó un somni, el malson de dos nens privats de pare i mare i encalçats sense treva per la maldat. Laughton construí aquest somni amb mestratge, aprofitant tot allò que el cinema posà a les seves mans per assolir-ho, i anticipant joies com ara Touch of evil, de Welles. Però Laughton potser s'oblidà d'una cosa, doncs en el seu virtuosisme d'artesà ens oferí la narració del somni amb mestratge i excel·lència, sí, i assolí també uns resultats d'una torbació mai més vista, però Grubb, no diré amb turpitud, però sí amb menys excel·lència, no és conformà amb el somni i arribà al moll de l'os, la paorosa soledat d'un infant davant de les seves pors.

Kariudo no yoru (II)

Encara que tothom ha sentir a dir allò que les aparences enganyen, no són pas pocs els que resten encaterinats per les dites aparences i acaben creient que el cinema és fet d'imatges i la literatura de paraules, quan és cosa sabuda de fa temps que tant cinema com literatura són fets, precisament, de retalls de temps. Temps dilatat o comprimit, accelerat o alentit, desendreçat o estrictament ordenat, però temps, sempre temps, retallat i enganxat mil i unes vegades. En el que difereixen ambdues disciplines, és que mentre una pel·lícula de cinema acaba tenint una durada determinada, un text literari resta indeterminat en la seva durada, essent possible dilatar o accelerar la seva lectura a conveniència del lector o a exigència del propi text.

És per tot allò dit al paràgraf anterior, que cinema i literatura tenen una estreta relació no sempre reeixida, essent precisament els escrits que demanen una lectura continua, sense permetre cap tipus de pausa, talment el visionat d'una pel·lícula, els que acostumen a oferir un resultat més satisfactori a l'hora de ser portats a una sala de cinema. I és potser per això, que la ja mítica versió que Charles Laughton feu de La nit del caçador, novel·la que és necessari llegir d'una tirada, és l'exemple més reeixit que, qui això escriu, pot dir que coneix d'adaptació cinematogràfica d'una obra literària.

Kariudo no yoru

A l'ombra d'una branca, sota la lluna, un nen veu un tigre i els grans diuen: No hi ha cap tigre! Vés a dormir! I el seu son és un somni de tigres i una nit de tigres i sent l'alè d'un tigre al vidre de la finestra de la mitjanit. Déu els empari, les criatures! Perquè totes tenen un Predicador que les persegueix i les portes tancades. Tots els nens són muts i estan sols perquè no hi ha cap paraula que pugui dir la por d'un nen ni hi hauria cap orella que la volgués escoltar si aquesta paraula existís ni ningú l'entendria si la sentís. Déu les empari, les criatures! Ho suporten tot i resisteixen, escriu Davis Grubb, poc amic de l'ús de signes gràfics per marcar les pauses d'un text, cap al final de La nit del caçador.

I és, potser, aquesta la diferència que separa a un infant d'un adult, l'habilitat de la paraula, l'ús de paraules triades per verbalitzar la pròpia por. No pas, però, amb el propòsit que alguna orella les vulgui escoltar o algú les pugui arribar a capir, només, i no sembla poca cosa, pel goig de ficcionar la pròpia experiència.

Kono basu wa doko ni ikimasu ka (II)

Aquest cop, donada l'alta ocupació del vehicle, em complac en imaginar que parada rere parada el conductor de l'autobús on viatjo només obra la porta davantera destinada a la pujada de passatgers, i s'oblida d'obrir les portes de baixada, malgrat que hom prem els botons que hi ha distribuïts al llarg de tot l'autobús per demanar l'aturada, i posterior obertura, de les portes del vehicle. I tot i que que no són pocs els que acaben escridassant al conductor amb paraules grolleres per exigir-li l'obertura de les portes, l'autobús continua carrer Balmes avall, sense permetre la sortida de cap passatger, només l'entrada. I és així que potser m'imagino viatjant cada cop més premut, i em venen a la memòria tot un seguit de novel·les breus de Manuel de Pedrolo, on el protagonista de torn també es troba tancat en espais dels que no pot eixir, malgrat ser aquesta la seva voluntat.

Recordo Mr. Chase podeu sortir, on el protagonista resta tancat al gros vestíbul d'un hotel, sense saber que hi fa, allà, i sense poder-ne sortir fins que hom, per megafonia, l'adverteix que l'esperen. I també Introducció a l'ombra, on un tal David es troba emparedat dins un dels envans del seu habitatge, i només pot veure i escoltar com la dona i la filla el cerquen neguitoses. I Entrada en blanc, on el protagonista viatja dalt d'un tren al que no recorda haver pujat.

En tots tres cassos el protagonista de torn acaba adonant-se que la impossibilitat de tornar a la seva vida habitual significa el seu traspàs des de la vida que fins ara havia dut cap a una nova vida, o no-vida, que resta desconeguda, en interrompre's totes tres narracions just en el moment en que el protagonista reconeix la seva situació i es disposa a fer un pas endavant. En el meu cas, però, és una alteració del trànsit deguda a la protesta d'uns cridaners la que atura l'autobús a l'alçada del carrer Rosselló i em treu del meu ensonyament, obligant-me, de grat o per força, a cercar un altre mitjà de transport.

Shiro ni imasu

Només hi ha un detall que no entenc. En un moment de la novel·la es diu que Amàlia ha estat al castell i n'ha portar una carta per a Barrabàs. Sembla inversemblant. Amàlia no va al castell. Només podem pensar en una distracció de Kafka, escriu encara Citati en una nota a peu de pàgina, en referència, és clar, a El Castell.

Només un detall, com a finals del segle XIX, quan es desencoratjava als joves d'iniciar-se en l'estudi de la física, disciplina del coneixement que es considerava esgotada. Només restava, deien, un petit detall encara incomprensible, la naturalesa de la llum, ona o partícula. Només un petit detall que va acabar ensorrant tot l'esquelet de la física clàssica donant pas a la quàntica, la relativitat, les supercordes i tot allò que els físics, espècie que no sembla pas en perill d'extinció, tinguin a bé proposar.

I, ves per on, Citati, afortunat ell, només troba un detall que no entén. Un petit detall que no encaixa en la seva lectura, i aventura com a explicació una possible distracció de l'autor. I tot pot ser, és clar, i no seré jo qui negui a Kafka la possibilitat d'uns moments de distracció, només faltaria. Però que volen, Citati em recorda, i no només per l'anècdota d'una nota a peu de pàgina, a aquells idealistes que ho volen simplificar tot a la bellesa d'una teoria, ja sigui aquesta moral, política, econòmica, científica o, en aquest cas, literària, i es destaroten quan algú, ni que sigui l'autor de torn, gosa contradir-los.

Kōfuku (II)

Mentre que Tolstoi tota la vida va intentar descobrir què contenia el tresor invisible i secret de la felicitat, Kafka no suportava la felicitat. Temia que la joia de viure el distragués de la veu del destí, escriu encara Citati.

I amb les paraules de Citati no puc més que tornar a Ulisses i tornar-me a repetir, tot recordant de nou que allò que més entorpí el retorn del suposat fill de Laertes a la llar, un cop Troia fou destruïda, no foren ni entrebancs ni marrades, ni penes ni treballs, sinó la dolcesa de la colga, ja fos amb l'agradosa Circe primer, amb la dolcíssima Calipso després.

I tot seguit també torno al tractat aquell de Gregori de Nissa, la virginitat, que amb l'embolcall propi del seu gènere i del seu temps, ben allunyat de l'épica homèrica i de la neurosi kafkiana, és malfia del tràfec de les coses ordinàries de la vida, com ara la dolça colga, que ens impedeixen el lleure necessari per a dedicar-nos sense distraccions a escoltar l'ampul·losa veu del destí, en el cas de Kafka, o l'agradós silenci, en el cas de qui això escriu.

Ojī-san

Els antics deien que l'opinió és el tipus de coneixement que hi ha entre el coneixement pròpiament dit i la ignorància. En aquest terreny incert de l'entremig, convé afinar la prudència. Escriu Gregorio Luri a Per una educació republicana.

I és precisament això, aquest afinar la prudència que proposa el senyor Luri, persona poc sospitosa de filies relativistes, el que jo, lector dispers i poc disciplinat, trobo a faltar quan hom defensa o critica la màxima aquella que tot és opinió i que cap coneixement no és possible. Doncs si ens atenim a la classificació del coneixement feta per aquests curiosos, i suposo que virtuosos, antics, cal obviar per irrellevant la ignorància i per inabastable el coneixement pròpiament dit (o veritable, em permeto afegir), i limitar-se a l'únic coneixement que qui això escriu troba possible, l'opinió. Però sempre, tal com ens recomana el senyor Luri, amb la prudència ben esmolada.

Mada Praga ni imasu

Observa't és la paraula de la serp, sembla que escrigué Kafka als Aforismes de Zürau, o potser als Quaderns, en analogia a allò narrat al tercer capítol del Gènesi. I prossegueix, allò que provoca el pecat i allò que el coneix són el mateix, i afegeix tot seguit Citati, hem d'anul·lar dins nostre tots els obstacles: el coneixement, la confessió, l'autoobservació, la psicologia, que són formes dissimulades del mal. I encara més endavant, però ens equivocaríem si penséssim que la teologia del bé de Zürau ocupa un lloc absolut a la ment de Kafka. Ni tan sols durant aquests mesos de recolliment no comparteix la pura innocència del bé: el seu art no renuncia mai al do del coneixement.

No seré jo, si més no avui, qui comenti la no del tot clara teologia moral establerta per Kafka, talment el savi aquell d'Efes. Només em permeto celebrar amb una certa eufòria (però no més de la necessària), aquesta envejable capacitat de bastir una moral per tot seguit obrar (escriure en aquest cas) en contra de tot allò establert per un mateix.

Subete ga iken desu

En afirmar que tot és opinió i que cap informació no és possible, hom acostuma a esverar-se pel desori que la manca d'un referent únic i universal pot ocasionar, talment, orfes de certesa, només restés espai per la confusió. Qui això escriu, lector dispers i poc disciplinat, acostuma a restar sorprès no només per semblant crítica, sinó, també, per la manca de resposta per part d'aquells que, com jo, creuen pensar que tot és opinió i que cap informació no és possible.

I és precisament per això, per creure que tot és opinió i que cap informació no és possible, que cal filar molt prim i triar amb cura quines opinions s'escolten i quines no, quines es valoren i quines no, menystenint, per poca-solta, la màxima aquella que gosa afirmar que totes les opinions són respectables. Cal, doncs, una estricte jerarquia en les opinions, en ser-ne totes això, opinions, i no poder-nos permetre la comoditat de disposar d'un referent únic i identificable com a cert o veritable que ens marqui el camí, amb l'enutjós goig afegit que, quan uns volen anar cap aquí, els altres, indefectiblement, volen anar cap allà.

Odorimasu ka

Aquest cop és un aplec de colles geganteres, al carrer Gran, el que provoca un fort estrèpit de gralles i timbals. I un cop més, en deixar-me gomboldar per l'estrident so de la gralla, em torno a imaginar membre d'un escamot de gent armada, ocult en la boscúria, o parapetat rere proteccions de fusta, assetjant una vila murallada on es refugia l'odiós enemic.

Amb gran precisió fem anar ginys mecànics que castiguen la vila, llençant en parabòliques trajectòries grosses pedres, flamígera brea o les putrefactes carns d'aquells que han tingut la dissort de ser els nostres presoners. Primer llencem els caps, després les extremitats, tot seguit budells i genitals, i ens complaem sentint els planys dels nostres enemics, rere murs, quan reconeixen en les restes mutilades als seus familiars o amics, coneguts o saludats. Finalment la vila es rendeix i faltant a la paraula donada violentem a les dones i esbudellem a nou de cada deu mascles, deixant marxar en llibertat a un de cada deu combatents, no pas per pietat, sinó per escampar el terror al nostre davant.

Però de sobre els grallers es complauen a fer una versió de yellow submarine, melodia del tot inescaient per acompanyar el carnatge, i torno a ser al carrer Gran, acompanyant a la petita A, amoïnada per què un dels gegantons tragina una pistola d'aigua amb la que ruixa als badocs que, de la vorera estant, contemplem el ball dels gegants, en Pau i la Llibertat.

Oklahoma no gekijō

Aquí parla de gràcia. Tal com diu Mateu: "Demaneu, i us donaran; cerqueu, i trobareu; truqueu, i us obriran; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren" (7,7), llegeixo, encara aquí.

És Citati qui cita Mateu, l'evangelista, per referir-se al suposat final de El desaparegut, escrit inacabat del que Citati aventura un final feliç al Teatre d'Oklahoma (succedani del paradís, on hom rebrà el que demana i trobarà el que cerca), en contraposició a altres escrits de Kafka (El castell, A la colònia penitenciària o El procés), on el protagonista de torn, el propi Kafka, és condemnat per la inexorable severitat de la Llei. Així, a El desaparegut, també coneguda com Amèrica, Citati es complau a imaginar l'absolució, no només del protagonista, sinó de tothom, doncs tothom és ben rebut al Teatre d'Oklahoma.

Però les paraules de Mateu em fan pensar en el títol triat per Capote per un projecte de novel·la, Pregaries ateses, que remet a Santa Teresa, monja carmelita i doctora de l'església, a qui li plau recordar-nos que més llàgrimes s'han vessat per les pregaries ateses que no pas per les desateses, talment rebre quan es demana, i trobar quan es cerca, no fos més que el que és, el més sever càstig de la més severa de les lleis.