Kochira wa Riera-san desu

És el del relat curt un tipus de narració de no poques dificultats, doncs a les dificultats comunes a tota narració, no sempre fàcils d'enumerar però existents, cal afegir la traca final que s'acostuma a exigir a tot relat curt com cal. Un darrer paràgraf, una darrera frase o un darrer mot, que capgiri la lectura feta fins aleshores i doni sentit a tota la narració.

Doncs bé, cal dir que a la molt agradosa lectura d'aquests dies, els relats compresos a La rara anatomia dels centaures (títol d'un gros verisme, doncs a fe que és rara l'anatomia dels centaures), l'autor, Miquel Àngel Riera, més aviat conegut pels seus versos que no pas per les seves proses, no només converteix en literatura qualsevol menudesa, sinó que excel·leix en la pirotècnia final, de tal manera que la conclusió de no pocs dels seus relats, a més de ser canònicament enginyosa i oferir la clau per la comprensió de la narració fins aleshores llegida, sobrepassa l'anècdota que particularitza cada narració per esdevenir, d'alguna manera, metàfora exemplar d'una manera d'entendre el món, la del propi Miquel Àngel Riera, pressuposo, que, no per res, n'és l'autor.

Fuyukaina shigoto

Sí, certament, les condicions són molt avantatjoses, però... miro de respondre sobtat per la proposta que se'm fa. Però la feina li desplau, m'interromp el més alt dels meus interlocutors, que sembla endevinar-me el pensament. Això, li desplau, repeteix el seu company, força més baixet, que es manté en un segon pla. Bé, sí, és una feina, com ho diria... miro d'explicar-me. Desplaent, insisteix l'alt. Això, desplaent, insisteix també el més baixet. Sí, sí, desplaent, m'afanyo a reconèixer. Però necessària, afegeix l'alt, que sembla dur la veu cantant. Això, necessària, repeteix de nou el més baixet. Del tot, conclou l'alt. Això, del tot, hi torna el més baixet. I vostè bé se'n beneficiava quan eren els altres qui feien la feina, oi? s'apressa a afegir l'alt. Això, vostè bé se'n beneficiava, oi? repeteix un cop més el baixet. I ara us toca a vós, insisteix l'alt. Això, a vós, hi torna el baixet. I no em negareu que les condicions són molt avantatjoses, afegeix l'alt, fitant-me amb una certa impertinència. Això, molt avantatjoses, hi torna el baixet, que també m'adreça un inescaient esguard. Sí, sí, les condicions, ja ha estat dit, són molt avantatjoses, m'afanyo a reconèixer, però ... Però res, benvolgut senyor dEsu_, la feina bé s'ha de fer, insisteix l'alt, que s'afanya a treure uns papers de la cartera que tragina sota el braç esquerra, un contracte, pel que em sembla endevinar. Això, la feina bé s'ha de fer, insisteix el baixet, que al seu torn es treu un bolígraf de la butxaca interior de l'abric. I ara us toca a vós, conclou l'alt, indicant-me amb l'índex de la destra on haig de signar. Això, a vós, conclou amb aparent satisfacció el més baixet, un cop poso la meva signatura allà on se'm demana. I ara, benvolgut senyor dErsu_, passi-ho bé, s'acomiada el més alt. Això, passi-ho bé, s'acomiada també el més baixet.

Umi no tonari

Li vaig dir que era una cosa difícil d'explicar perquè començava per ser una cosa difícil de saber.

És, potser, la distància vers els fets narrats el tret més característic de la lectura d'aquests dies, Jardí vora el mar, de Mercè Rodoreda. Distància que ve donada per la veu narradora, el jardiner del jardí que voreja el mar, narrador d'unes vides que no són la seva, d'uns fets que no són els seus, d'uns neguits que no són els seus, i que no sempre li arriben de primera mà, sinó que sovint no són més que les enraonies de terceres persones, potser el safareig de la minyona o de la cuinera, de l'encarregat dels cavalls o de l'amo de la fonda.

Però poc importen les vides, els fets o els neguits narrats, que poc costen d'anticipar de tan previsibles com són, de tan habituals com són. El prodigi s'esdevé quan hom se n'adona que la distància amb els fets no és tal distància, i que res separa la vida dels altres de la nostra, els fets dels altres dels nostres, els neguits dels altres dels nostres, jardiners d'un jardí que voreja el mar.

Baka desu

El quatre de març de mil nou-cents setanta-cinc, essent alcalde l'efímer i excel·lentíssim Enric Masó i Vázquez, divuit il·lustríssims regidors de l'Ajuntament de Barcelona votaren en contra d'una proposta del també regidor Jacint Soler i Padró, que demanava destinar cent milions de pessetes a l'ensenyament del català. Amb el seu vot els divuit il·lustríssims regidors es guanyaren els seus cinc minuts d'il·lustríssima glòria i foren efímerament immortalitzats per tres populars nois de Canet, que els hi dedicaren una il·lustríssima cançó, 18 jutges.

D'aleshores ençà molts han estat els imitadors que han volgut emular els mèrits dels divuit il·lustríssims regidors, d'habitud càrrecs electes de l'anomenat Partit dels Socialistes de Catalunya, panxacontents de cega obediència vers la ma que els alimenta, que amb tot tipus de piruetes verbals porten trenta-cinc anys, que aviat és dit, demostrant que els catalans som, ras i curt, imbècils.

Kochira ga Xerxes-sama desu ka

Xerxes aquí és el punt central, una figura eminentment tràgica: creu en la seva bona sort, que els déus criden Pèrsia al domini universal, no atén les veus crítiques del seu entorn, i la seva ascendent confiança li fa oblidar que és un home. Excedeix el que els déus li assignen, penetra bojament en l'esfera d'ells, viola la naturalesa i profana temples, fins que l'error el llança a la ruïna total.

Són aquestes paraules del prevere Manuel Balasch a la introducció de la Història d'Heròdot, referides a Xerxes, rei de reis de l'imperi persa, l'Assuer del llibre d'Ester. Són temps de la segona guerra mèdica, popularment coneguda pels fets del pas de les Termòpiles i per la batalla de Salamina, que acabaren amb la desfeta de l'invencible exèrcit aquemènida i el retorn de Xerxes a Pèrsia, on trobà noves penes.

Però no cal dir-se Xerxes ni provar d'ocupar l'Àtica per creure follament en la pròpia sort, sentir-se el favorit dels déus, no atendre les veus crítiques i embriac de confiança oblidar la pròpia condició de mortal, excedir en molt allò que els déus ens han assignat, actuar contra natura i profanar els temples, fins atènyer la cobejada ruïna.

Mangetsu

Si no seus a esvair miratges

més val que beguis i cantis com un foll.

I serà, potser, per l'agradós goig de la beguda, per l'harmonia del cant o per la pròpia joia dels folls, que són pocs, potser ningú, els que seuen a esvair miratges, ja saben, il·lusions seductores d'aquelles que tan agraden, i no només als amics de la tabola, que no semblen escassos en nombre, sinó, potser, a tothom. Però aleshores, tal com conclou el poeta, Bai Juyi, també dels temps de la remota dinastia Tang,

com podràs, si no, mirar seré el passat

les nits de lluna i vent de tardor.

Kore wa ikura desu ka (III)

Odio que els meus vestits de dona

restin valor als meus poemes.

Són aquests versos de Yu Xuanji.

I més enllà de la meva condició de mascle, més enllà de la distància geogràfica que em separa de la Xina, més enllà, també, dels més de mil anys que m'allunyen de la dinastia Tang, i encara més enllà de la no sempre fàcil interpretació i traducció dels pictogrames xinesos, les paraules de Yu Xuanji em confonen. Entenc, només faltaria, que la seva condició de dona devia suposar-li una evident manca de reconeixement, una absoluta indiferència sinó menyspreu i hostilitat per part dels altres, però bé una cosa és el reconeixement i una altra la vàlua, que en res hauria de veure's afectada pels seus vestits.

Però un cop més m'erro i peco d'idealisme, d'aquell lleig idealisme que tant acostumo a criticar, talment la vàlua fos alguna cosa per ella mateixa, i no, tan sols, l'enutjós reconeixement dels mèrits de cadascú per part dels altres, aquell mateix reconeixement, contingent i circumstancial, que cap relació guarda amb els propis mèrits. Tant és així que avui, deu de gener de dos mil tretze, potser es podria escriure, si més no a casa nostra, que odio que els meus vestits de dona donin valor als meus poemes.

Tokai no mannaka imasu

Enmig del brogit de la ciutat jo mateix acostumo a esdevenir brogit. I essent brogit travesso carrers, pujo i davallo escales, aturo vehicles de transport col·lectiu, menjo entrepans i camino, sobretot camino, anant apressat d'aquí cap allà i d'allà cap aquí. I encara enmig del brogit, essent jo mateix brogit, sense ni tan sols aturar-me cullo amb golafreria tot allò que crec trobar al meu pas, ara això, ara allò, i encara caminant començo a cercar les paraules, però sempre amb cura de no ensopegar amb aquells que no gasten la meva gambada, ni amb aquells que baden, ni tampoc amb aquells que incomprensiblement no segueixen el meu camí, començo, doncs, a cercar les paraules que m'han de permetre capir, si no és que resto distret per la bellesa d'aquelles que trobo al meu pas, d'aquelles de qui enyoro l'escalf, d'aquelles que anomenem dones, començo, doncs, a cercar les paraules que m'han de permetre capir aquelles engrunes, no pas de veritat, ni tampoc de saviesa, però sí d'alguna cosa, ni que sigui només un miratge, aquelles engrunes, doncs, d'entre tot allò que vaig espigolant, que em poden fer creure que viure, d'alguna manera, paga la pena.

O-genki desu ka

Una petita cambra amb una taula al mig. D'una banda seu una dona i de l'altre tres homes que es fan dir metges, especialitat en traumatologia, que estudien amb no gaire atenció els resultats de diverses proves diagnòstiques.

De sobte parla un dels tres homes, al que anomenarem el primer, i que troba que cal operar, en ser tota altra solució temporal i poc efectiva. El segon també ho té clar i tot seguit recomana rehabilitació, per tal que sigui el propi cos qui solucioni els seus problemes. I el tercer encara ho té més clar: s'han de fer infiltracions per tal d'eliminar el dolor que no deixa viure a la dona. El primer, no cal dir-ho, és cirurgià, el segon, és clar, té un centre de rehabilitació, i el tercer és especialista en el tractament del dolor. Davant del gest d'incredulitat de la dona que seu al seu davant, el primer afegeix que les infiltracions només amagarien el problema, donant una falsa sensació de guariment que a la llarga seria desastrosa. El tercer, en sentir-se al·ludit, respon que la intervenció quirúrgica només desviaria el problema d'una vertebra a la immediatament superior. Aleshores el segon dóna la raó al tercer i esmenta les nombroses dificultats d'aital intervenció. El primer, aixecant el to de veu, insisteix en la intervenció i amb les mans simula dues vertebres per mirar de fer entendre a la dona que la restitució quirúrgica del disc és l'única solució sensata. Però el segon l'interromp, alhora que el tercer gesticula amb excés i comença a cridar, moment en que el primer s'aixeca i empeny al segon, que tot seguit l'amenaça amb el puny, avinentesa que aprofita el tercer per llençar un gargall a l'ull dret del primer. Ofès, i aprofitant-se dels evidents avantatges de la cirurgia, el primer pren el bisturí que sempre duu a la butxaca de la bata i amb la traça pròpia d'un cirurgià experimentat secciona la caròtida del tercer, que tot seguit es desploma enmig d'una escandalosa esquitxada de sang, moment que aprofita el segon per fugir cames ajudeu-me, en només disposar d'un petit bolígraf per la pròpia defensa.

Finalment es conclou que la pacient serà intervinguda quirúrgicament d'una discopatia lumbar.

Karera to watashi-tachi

Els pobres, sí, però també els rics. Els desgraciats, sí, però també aquells que es creuen feliços. Els baixets, sí, però també aquells que ens sabem alts. Els malalts, sí, però també els que encara gaudeixen de salud. Els ignorats, sí, però també els que anomenem savis. Els malparits, sí, però també els bondadosos. I els egoistes, sí, però també els talossos. Els grassos, sí, però també els que som prims. Els descreguts, sí, però també els crèduls. Les víctimes, sí, però també els botxins. I els que viuen de lloguer, sí, però també els que tenim propietats. Els insensats, sí, però també els covards, altrament dits prudents. Els alcohòlics, sí, però també els abstemis. Els analfabets, sí, però també els lletraferits. Els dèbils, sí, però també els forts. Els dropos, sí, però també els diligents. Els mentiders, sí, però també els sincers. Els esquerps, sí, però també els amables. Els que escrivim, sí, però també els que llegim. Els desconeguts, sí, però també els populars. I els escanyolits, sí, però també els ben plantats. Ells, sí, però també nosaltres. Vós, sí, però també jo.

Sono gunki desu

Cal parar atenció i no confondre's, perquè la seva bandera sempre és Espanya. Ells diran que no, que la seva bandera és la llibertat, la llibertat de triar, però només defensaran aquesta llibertat quan la tria sigui feta a favor d'Espanya, doncs Espanya és la seva bandera. També diran que no, que la seva bandera és la justícia social i la solidaritat, però només defensaran aquesta justícia quan sigui a favor d'Espanya, doncs Espanya és la seva bandera. I encara afegiran que la seva bandera és la del progrés, però només defensaran aquest progrés quan sigui el progrés d'Espanya, doncs Espanya és la seva bandera. Fins i tot diran que la seva bandera és la cultura, que no coneix fronteres, però només defensaran aquesta cultura quan la cultura sigui espanyola, doncs Espanya és la seva bandera. O diran que la seva bandera són les persones, mai les comunitats, però només defensaran a les persones que es facin dir espanyoles i parlin espanyol, doncs Espanya és la seva bandera. I diran moltes coses més, de vegades amb paraules corteses i polides, d'altres a crits i amb grolleria, però cal parar atenció i no confondre's, perquè la seva bandera sempre és, i sempre serà, Espanya.