Jūni-gatsu sanjūichi-nichi (II)

Camí d’enlloc, caminant desvagat per la vorera, el veig al meu davant, abillat de manera extravagant amb una perruca enrinxolada i la pell ennegrida de sutge, una mena de capot de rivets daurats i testa coronada. Reparteix els caramels d’una gran bossa entre els marrecs que se li acosten, que no són pas pocs, doncs les llaminadures són de franc. En ser al seu davant allargo la mà i agafo, aprofitant la meva alçada superior, el dolç que anava dirigit al nen que tinc al costat. L’infant, és natural, protesta, però d'un calbot el faig callar, alhora que, educat com sóc, dono les gràcies al repartidor, de nom Baltasar, que resta mut, sobtat, sense saber que dir. Amb un gest inequívoc li faig entendre que si no vol prendre mal, el millor que pot fer és continuar callat, alhora que li prenc la bossa dels caramels, per disgust de la nombrosa canalla que s’aplega al seu voltant, que resta decebuda.

Allunyant-me a poc a poc cerco una paperera on llençar tot aquest dolç, que m'agrada ben poc. I només llençar la bossa, un marrec, el més ràpid de tots, la pren d’entre les deixalles i comença a omplir-se’n la boca, com si presagiés el que a continuació succeeix, doncs en un tres i no res un segon nen, més forçut, li trenca el nas d’un cop de puny i li arrabassa la bossa, per cedir-la tot seguit a un tercer, potser no tan forçut però si més espavilat, que li copeja al cap amb l’ajut d’un post que ha pres d’un contenidor de runa. La unió, però, fa la força, i tres nens, potser germans, coordinen un agosarat moviment envolvent i prenen la bossa, i alhora que els dos més petits intenten contenir a la resta, el més gran comença a endrapar a mans plenes, fins que ennuegat estossega i perd la bossa, que per atzar cau en mans del que sembla ser el més nyicris de tots, que, terroritzat, crida que hi ha prou caramels per a tothom, que només se’ls han de repartir equitativament. És inútil, abans que pugui llençar la bossa i fugir, una pluja de pedres el deixa estès enmig d’un bassal de sang, i la lluita es generalitza. Per posar pau, diu, arriba el pare d’un dels nens, que a cops de bastó comença a fer estralls entre la canilla, que, un cop recuperada de la sorpresa, s’uneixen en la seva feblesa contra l’adult, que no triga a caure amb el cap esberlat, ferit de mort.

Quan arriba la policia la vorera és un bassal de sang on suren restes de caramels esmicolats, immenjables, barrejats amb les despulles dels més dèbils. El policia de més grau se m’apropa i em pregunta si sé que ha passat, i jo m’excuso, fent un gest de desolació, què voleu, responc, c’est la vie, i abans de marxar li desitjo un bon any.

San Petersburg ni sunde imasu ka

Els noms dels personatges són extravagants, porten a confusió i són difícils de pronunciar. Baixmatxkin, per exemple, Akaki Akàkievitx Baixmatxkin, o Arina Semiónovna Belobriúxkova. També els noms dels carrers són poc clars: l’avinguda Nevski, el pont Issàkevski, que travessa per sobre del riu Neva. Tot plegat fora d’allò més fosc si en realitat no fos com la més pura de les aigües, aquella que a la primavera, en començar el desglaç, davalla cristal·lina per les altes valls ribagorçanes.

M’ho he trobat amb Dostoievski, també amb Turgenev i amb Tolstoi, divendres amb Txèkhov, i ara amb Gógol, doncs tot i la confusió dels noms, tinc la sensació que els grans autors russos escriviren amb gran clarividència sobre casa nostra, un país de polítics panxacontents, funcionariat indolent i llodronici institucionalitzat, grafòmans elevats a la categoria d’escriptors, revolucionaris de casa bona, burgesos vinguts a menys que res i desvagats que tot ho critiquem sense fer mai res, no fos cas que, com acostuma a passar, encara fóssim pitjors.

Oboe

Després de reconstruir una bonica imatge tot combinant mil petites peces de cartró, en cadascuna de les quals hi ha una mil·lèsima part de la imatge a reconstruir, el joc és acabat. Ara només resta tornar a desmuntar la imatge en mil parts, les mil peces ja esmentades, desar-ho tot a la capsa decorada amb una reproducció de la imatge reconstruïda, i desar la capsa al seu lloc per si hi tornem en un futur indeterminat. Hi ha qui, però, plastifica la imatge reconstruïda, la fa emmarcar i la penja en una paret del seu habitatge. Un cop que ha reconstruït, emmarcat i penjat moltes imatges, tantes que ja no hi caben a les parets, ven el pis on viu i se'n compra un de més gran. Quan el nou pis també té les parets totes folrades d'imatges reconstruïdes, es continua amb els sostres, les portes, els vidres de les finestres, les taules i tota superfície plana disponible, el terra, per exemple. Aleshores caldrà caminar amb molta cura per l’interior del pis, no fos cas que trepitgéssim alguna de les imatges. Un cop que la persona mor, totes les imatges reconstruïdes van a parar a les escombraries.

Tot i que ho pugui semblar, no estic parlant, de cap de les maneres, de trencaclosques, versió nostrada de l'anglès puzzle.

Watashi desu (VI)

Gràcies a la reproductibilitat tècnica veig el meu embolcall en una petita pantalla. Veig la meva imatge que es belluga d’aquí cap allà, i sobtat sento una veu desconeguda que hom reconeix com a meva. Escolto amb atenció i no entenc gaire cosa del que dic, doncs la veu s’embarbussa en frases sense sentit i només diu nicieses. I quan veig com ric, com els meus llavis se separen en una lletja ganyota deixant al descobert la membrana mucosa bucal que cobreix els arcs dentals, bruta d’avellanes, alhora que els ulls se m’acluquen i el nas se m’arronsa, resto torbat, i no pas poc.

És per això que estic satisfet de ser qui sóc, doncs res em desplauria tant com trobar-me, ni que fos a la cua del cinema, a aquell qui sóc.

Watashi desu (V)

Cofoi amb el meu nou jersei, amb l’agradós tacte de la fina llana australiana amb que és teixit, amb l’elegant patró de les seves formes, amb la subtilesa del seu punt, contemplo escèptic la resta de jerseis de l’armari, sense arribar a comprendre que em va portar a fer-los meus, a malbaratar diners en la seva compra, a escollir-los d’entre els altres.

I sense cap recança els apilo sobre el matalàs del llit, els ruixo amb l’alcohol que guardem al lavabo per si de cas ens hem de desinfectar alguna esgarrinxada, i calo foc a la pila de roba amb un llumí, alhora que complagut contemplo com les flames cuiten a escampar-se pel matalàs, pel dormitori, per tot el pis, reduint a cendra tot allò que m’hagués pogut recordar al més odiós dels mortals, aquell que va gosar ser jo.

Doko ni sumitai desu ka

Habitatge i context urbà a l’arquitectura catalana, isbn 84-88258-01-1, és el pompós títol del llibre que acostumo a fullejar al lavabo. Es tracta d’un recull de projectes d’habitatges plurifamiliars de ja fa uns quants anys, on s’hi presenta un ventall d’exemples (molts de lamentables) escollits, a excepció dels més antics, seguint el criteri habitual en aquest tipus de publicacions, l’amiguisme.

Assegut a la tassa obro el llibre a l’atzar i començo a imaginar quines modificacions faria si jo visqués en algun d’aquells pissets. Em veig vivint a Girona o a Mataró, al Putxet o a la Barceloneta, enrunant envans i aixecant-ne de nous, convertint un lavabo en la cambra de mals endreços, omplint la sala de llibres. Fins que amb la feina feta em netejo amb cura, acciono el dispositiu de descàrrega de l’inodor, em rento les mans, i deso el llibre al seu lloc, doncs si alguna cosa sóc, és ordenat.

Kochira wa Filoctetes-san desu

El perquè ara no ve al cas, però Filoctetes fou castigat pels Déus a patir un terrible mal al peu (dret?) que mai no guaria. El dolor feia gemegar Filoctetes dia i nit, privant de descans als seus companys, quan tots plegats, inundant la mar, es dirigien bel·licosos cap a Troia. És per això que Filoctetes, a proposta d’Ulisses, fou abandonat a l’illa de Lemnos, doncs la seva presència s’havia fet odiosa a tots els aqueus.

Deu anys desprès, però, l’oracle revelà que només qui tingués l’arc del diví Hèracles aconseguiria la victòria en aquella guerra sense fi. No cal dir que era Filoctetes, antic company d’Hèracles, qui posseïa l’arc. És per això que Ulisses, qui si no, tornà a Lemnos per entabanar Filoctetes i fer-lo tornar amb aquells que l’havien abandonat, que ara el necessitaven.

I Filoctetes tornà, les seves fletxes donaren mort a molts troians, i els aqueus, com tothom sap, guanyaren la guerra.

Kochira wa Littell-san desu

Retrobo al jove Castorp a Piatigorsk, a les muntanyes del Caucas, fent cura de repòs en un dels nombrosos balnearis de la zona. Amb Castorp retrobo al professor Settembrini, ara dedicat a la lingüística, especialitzat en llengües indogermàniques i indoiràniques, amb una subespecialització en llengües caucàsiques. Com a Davos, el Dr. Voss, vull dir el professor Settembrini, alliçona al seu deixeble, herr Aue, vull dir el jove Castorp. Fins i tot em sembla retrobar al princeps scholasticorum, el vell Naptha, però dubto, doncs la Dra. Weseloh no sembla tenir prou categoria, tot i el seu doctorat en llengües iràniques.

Tot plegat resulta confús, ho sé, i potser Jonathan Littell no ha llegit Thomas Mann, tot i que m’estranyaria, i probablement Les benignes res tenen a veure amb La muntanya màgica, i comparar a un jove oficial de les SS dedicat a l’extermini dels hebreus amb el jove Castorp deu ser un disbarat, però que volen, a mi em sembla que he retrobat al jove Castorp a Piatigorsk, a les muntanyes del Caucas, fent...