Kochira wa Eliasson-san desu

Un artista no és més (ni menys) que una persona que té la paciència de mirar al seu voltant, la lucidesa de reflexionar sobre allò que hi veu, i la gentilesa de voler-nos-ho explicar. Més enllà d'habilitats manuals més pròpies dels artesans, l'artista mira, pensa i explica, essent la seva obra, sigui quina sigui l'anècdota del seu format, la manera que té d'expressar-se.

És per això que, de vegades, algunes obres ens poden semblar trivials i/o ridícules, talment l'entreteniment d'un marrec de pocs anys, doncs la seva gènesi rau en l'anodí que veiem o escoltem cada dia al nostre voltant, allò que, apressats com anem, no ens aturem mai a considerar, doncs ho trobem mancat d'interès. I és aquesta aparent quotidianitat la que ens pot fer menysprear una obra, potser magnífica (o potser no), abans de conèixer-la.

Vagin, doncs, si en tenen ocasió, a la Fundació Miró (fins el vint-i-vuit de setembre) i jutgin per vostès mateixos allò que el senyor Eliasson, Olafur Eliasson, te l'amabilitat de voler-nos explicar, per molt que, a primer cop d'ull, puguem pensar que tot allò no són més que romanços.

Yūdachi

En notar les primeres gotes entro dins, on, assegut en un balancí, continuo llegint sense parar gaire esment de la remor de la pluja. Fins que distret per un fort repic, doncs comença a caure calamarsa, deixo el llibre i paro atenció en la remor que sento de fons. Prenc un paraigües (que de poc em servirà), surto i vaig cap el riu, d'habitud no més que un corriol d'aigua que embelleix el paisatge. I incrèdul veig com la pacífica riera s'ha desbocat per tot. Com la pollancreda que tinc al meu davant ara és riu, i com la pista i els prats de l'altre riba també són riu, i com tot el que veig és riu, d'aigües tèrboles que escumegen amb violència. Hipnotitzat, tot moll, resto al davant de l'aigua, retent un sentit homenatge a la seva força, fins que un dels alts pollancres cedeix, i mut, doncs el crit de l'aigua ho silencia tot, cau i és arrossegat avall, talment no fos més que un lleuger branquilló.

I com si la caiguda de l'arbre m'hagués alliberat de l'embruix, giro cua i torno cap a la casa, doncs encara no he acabat la lectura.

Viena ni imasu

Tot i que arribo en vaixell i segons els mapes em trobo en una illa, tinc la certesa de ser a Viena poc abans de l'esclat de la Gran Guerra. Pels carrers sento parlar italià, sens dubte dialecte triestí, també l'alemany dels funcionaris imperials i moltes més llengües que em són desconegudes, potser txec, ucraïnès, hongarès, croat, jiddisch... doncs gran és l'imperi. Molts nadius tenen els cabells vermells, l'arquitectura és sòbria i es destil·la ginebra, influència anglesa em diuen. Però s'equivoquen, doncs els dominis de sa graciosa majestat mai han arribat fins a les ribes del Danubi, que corre sec fins les argiloses platges de la costa nord, on prenc les aigües i faig castells de sorra, talment fos on crec ser, a la costa Dàlmata.

Doncs poc m'importa la menyspreable geografia, fins a la darrera de les pàgines, sóc a Viena.