Tot i que arribo en vaixell i segons els mapes em trobo en una illa, tinc la certesa de ser a Viena poc abans de l'esclat de la Gran Guerra. Pels carrers sento parlar italià, sens dubte dialecte triestí, també l'alemany dels funcionaris imperials i moltes més llengües que em són desconegudes, potser txec, ucraïnès, hongarès, croat, jiddisch... doncs gran és l'imperi. Molts nadius tenen els cabells vermells, l'arquitectura és sòbria i es destil·la ginebra, influència anglesa em diuen. Però s'equivoquen, doncs els dominis de sa graciosa majestat mai han arribat fins a les ribes del Danubi, que corre sec fins les argiloses platges de la costa nord, on prenc les aigües i faig castells de sorra, talment fos on crec ser, a la costa Dàlmata.
Doncs poc m'importa la menyspreable geografia, fins a la darrera de les pàgines, sóc a Viena.
2 comentaris:
vostè pot creure el que vulgui, però ja li dic jo que fortunat és de no ser a viena i de patir les seves estretors socials i la seva cruesa en general... tot i que amb els turistes són d'allò més dissimulats, però jo li segueixo dient que sort en té de ser a l'illa aquesta i li desitjo els millors auguris.
Y esa Viena tuya, ¿ni tan siquiera sabe de cuando en cuando un poco a pomada?
Porque si es así, qué capacidad la tuya de abstracción geográfica. Comprensible entonces tu desprecio por ella.
Publica un comentari a l'entrada