O-kake kudasai (II)

Ara mateix tinc al meu davant un objecte de forma circular i color groc compost de cinc peces de polipropilè que resten sòlidament fermades entre si mitjançant cargols metàl·lics. Totes cinc peces tenen formes més aviat cilíndriques, però si bé en quatre d'elles la dimensió de més magnitud és la corresponent a l'alçada, la cinquena destaca pel seu diàmetre. Ara fa una estona l'objecte de forma circular que tinc al meu davant m'ha servir per posar el bol de la sopa que he pres per sopar, feta amb una base de brou de bonítol amb alga kombu amb l'afegit de salsa de soja i vi d'arròs, fideus de fècula de patata i una cobertura a base de ceba tendra, bròquil i shitake. Ara, en canvi, el petit objecte de forma circular em serveix per fer descansar els peus alhora que assegut en una de les butaques de la sala escric aquestes gens transcendents paraules. I encara en altres moments del dia el petit objecte circular que tinc al meu davant em pot fer d'alçador per arribar a les lleixes més altres dels armaris de la cuina i, fins i tot, hi ha també moments en què utilitzo el petit objecte circular que ara tinc al meu davant per seure al seu damunt, que no per res és allò pel que ha estat dissenyat i fabricat, per servir de seient, essent les quatre peces cilíndriques de major alçada les potes i la peça de major diàmetre el seient d'un popular tamboret que hom pot adquirir en aquelles paoroses botigues sueques de dimensions excessives on se serveixen menjars indignes d'aquest nom i es venen productes de baix preu i encara més baixa qualitat, com ara certs tamborets fets de polipropilè.

Nanika

Avui he decidit que demà, sense cap motiu ni necessitat que m'hi obligui, duré a terme una acció potser habitual en altres persones però impròpia en mi. Impròpia no pas perquè em manqui la capacitat de dur-la a terme, ni tampoc per l'existència de cap impediment que d'habitud m'hi impossibiliti realitzar-la, sinó, només, per què l'acció que he decidit fer no encaixa en la meva manera de procedir i el simple pensament que jo pugui arribar a plantejar-me-la em resulta extravagant, fora del sentit que acostuma a adoptar el meu habitual capteniment. I no dic pas que l'acció que demà duré a ter-me sigui d'alguna manera censurable, i que aquells que l'acostumen a realitzar puguin merèixer algun tipus de reprovació o condemna. No, de cap de les maneres, si fins i tot és segur que tots aquells que em vegin realitzar l'acció no pararan cap tipus d'esment en la meva persona, ni tampoc en l'acció en sí, i sens dubte continuaran amb els seus quefers sense adonar-se de la certa i trivial excepcionalitat del moment. Només en l'hipotètic cas que algú que em conegui em vegi realitzar l'encara no esmentada acció, es produirà una reacció de sorpresa i astorament, però per la resta de persones, totes aquelles per les quals no sóc més que un desconegut, la meva acció passarà desapercebuda. I així és que he decidit que demà, sense cap motiu ni necessitat que m'hi obligui, duré a terme una acció potser habitual en altres persones però impròpia en mi.

Watashi wa Bogota ni imasu ka

Aquest matí m'ha semblat reconèixer a Te en una de les desconegudes que seien al meu davant dalt del catorze. Del darrera estant, la petita cua que recollia els cabells de la desconeguda deixant a la vista un coll prim i delicat, m'ha dut a la memòria la imatge de la menuda Te. Però Te és a Bogotà, on el seu home té feina, i fora del tot inversemblant trobar-la dalt del catorze, al cap i casal, més encara quan ahir mateix l'estimada companya em parlava precisament de Te i de la seva estada a la capital colombiana acompanyada de les seves filles. A més, acostumo jo a errar-la ben sovint a l'hora d'identificar desconeguts, i no és gens estrany que després de saludar a un desconegut en qui em sembla reconèixer a un conegut, aquest se'm quedi mirant, estranyat, i m'acabi responent que m'equivoco, que sens dubte l'he confós amb una altra persona. I també a l'inrevés, que en coincidir jo per atzar amb algun conegut el prengui per un desconegut i obviï la protocol·lària salutació, provocant així un cert disgust en la persona coneguda. Però en aquest cas no hi ha lloc al dubte, Te és a Bogotà i jo a Barcelona. Així doncs, la desconeguda només és això, una desconeguda que, com Te, es recull els cabells en una cua.

Però en aturar-se l'autobús la desconeguda es lleva i en veure'm em saluda amb excessiva efusió, tot mostrant la seva sorpresa pel fet de trobar-me a Bogotà. Oh, no pas, li responc, certament sobtat, quan em demana si jo també faig les amèriques, em dec haver despistat, això és tot, m'excuso, i aprofito l'aturada de l'autobús per davallar i cercar un taxi que em porti a l'aeroport, no sigui cas que avui arribi massa tard al despatx.

Simbad-kun no monogatari

I avui, i per raons que no venen al cas, em plau recordar una de les històries de Les mil i una nits, la corresponent a la nit que fa tres-cent set, on s'explica que en certa ocasió en Simbad es trobà amb un vell que jeia a la riba d'un rierol. I s'explica que en Simbad, persona polida i educada, saludà al vell i s'interessà per les serves circumstàncies amb paraules amables i ben triades. I s'explica també que el vell restà en silenci, i que només amb signes respongué a les paraules d'en Simbad, tot pregant-li que l'ajudés a travessar l'esmentat rierol per així poder collir les saboroses fruites que penjaven del brancam dels arbres de l'altre riba. I dit i fet, s'explica que en Simbad, persona sempre respectuosa amb la gent gran, s'inclinà i es carregà el vell a coll i bé, creuà el rierol, i un cop fet allò que se li havia demanat convidà al vell a baixar. Però, per la seva sorpresa, s'explica que les cames del vell es convertiren en urpes i prengueren amb tanta força el coll d'en Simbad que aquest quasi no pogué ni respirar. I així fou com s'explica que en Simbad restà convertit en el camàlic personal del vell, que com un amo cruel i capriciós disposava del seu bastaix sense cap mirament, fins que gràcies a l'astúcia en Simbad pogué finalment alliberar-se del vell.

I recordo encara com em sorprengué que després d'haver superat tot tipus de perills i haver-se enfrontat a mil adversitats, en Simbad es veiés dominat d'aquella manera per un vell, i recordo també com em vaig jo fer el ferm propòsit de no carregar-me mai cap vell a coll i bé, per si de cas. Però el que aquell infant que gastava el meu nom i cognoms desconeixia, era que rere els fets meravellosos d'una faula restava sempre una ensenyança, i que més enllà de l'anècdota narrada, la faula d'en Simbad i el vell provava de prevenir-me sobre aquelles persones que tenen el lleig costum de viure a les esquenes dels altres.

I avui, i per raons que no venen al cas, m'ha plagut recordar una de les històries de Les mil i una nits, la corresponent a la nit que fa tres-cent set, on s'explica que en certa ocasió en Simbad es trobà amb un vell que jeia a la riba d'un rierol.

Kyōki no monogatari

La bogeria, a més, què és sinó un excés de saviesa? Una saviesa sense les contradiccions que la fan imperfecta i per tant humana. El seny pres en la seva integritat cristal·lina, en el seu dogma de prudència, s'acosta molt a la perdició... N'hi ha prou amb aplicar literalment les regles de la cautela, sense jugar ni dubtar mai, i ja hem caigut a l'infern de la follia ... són paraules de Giacomo Camalèo, magistrat, senador, i personatge potser secundari, però no pas menor, de la ja esmentada La llarga vida de la Maianna Ucrià.

Potser vosaltres penseu que sóc tan boig com ell, i ja ho us he dit que sóc simultàniament com ell i molt diferent que ell. Sóc com ell perquè també em puc extraviar en els viatges excèntrics d'aquestes mentalitats excèntriques, i m'identifico perfectament amb el seu amor per la llibertat. Sóc diferent d'ell perquè, gràcies a Déu, generalment sé trobar el camí de tornada a casa. El llunàtic és aquell que perd el camí i no pot retornar, són aquestes paraules ja abans citades.

I serveixin tots dos exemples com un primer pas en la recopilació de tot un seguit de definicions que potser em podrien servir per la redacció d'una mena d'Etologia de la follia, que si bé potser no podrà competir amb els doctes manuals de les escoles de medecina, tal vegada resultarà més llegidora.

Gadda-san no hon o yomitai desu

Crec recordar que ha estat en dues ocasions que he provat de fer la lectura de La coneixença del dolor, de Carlo Emilio Gadda. I crec recordar que en ambdues ocasions he restat del tot perdut davant dels horitzons que se m'obrien, sense la capacitat de comprendre res i intimidat per l'exuberància d'un estil que rebutjava la meva malaptesa lectora amb manifesta hostilitat. I, finalment, crec també recordar que totes dues vegades, vençut i capcot, vaig abandonar la lectura al primer capítol.

Ara, però, després de l'íntima i abassegadora relació que he establert aquests darrers dos dies amb el dolor, potser em trobo en condicions de penetrar l'impenetrable, de comprendre l'incomprensible, i de reeixir on abans he fracassat. I un cop la infecció ja resta sota control i els procediments mèdics semblen haver trobat la manera d'apedaçar el meu embolcall, ha arribat el moment d'enfrontar-se, d'una vegada per totes, a La coneixença del dolor, de Carlo Emilio Gadda.

Itami

I des d'ahir que el temps resta reduït a l'espera del decebedor moment de poder prendre una nova dosi, vint-i-cinc mil·ligrams de dexketoprofén trometamol cada vuit hores, en alternança amb sis-cents d'ibuprofé cada sis i un gram de paracetamol també cada sis, també, amb el fantasiós desig que el proper cop sí, que més enllà dels deu minuts mal comptats d'alleugeriment, l'amoxicilina haurà ja aturat la infecció i el temps tornarà a ser el que potser és. Però també amb el temor del reflux gàstric, que si bé en un principi representa una novetat, no triga a imposar la seva tirania fins i tot per sobre del dolor del propi procés infecciós, i és aleshores que no puc més que recordar les suposades paraules d'Epicur com a únic recurs per a fer-hi front, si el dolor és insuportable et matarà, i si no ho fa és que és suportable, que en aquests moments em semblen no més que un cruel joc de paraules, i tinguin per cert que si el tal Epicur es presentés al meu davant, no dubtaria jo a martiritzar-lo fins a la mort amb la folla determinació de qui ja ha fet una íntima i abassegadora coneixença del dolor.

Kattenishiyagare

L'intel·lecte, quan actua sol i segons els seus principis més generals, es destrueix del tot a si mateix. Nosaltres en salvem d'aquest escepticisme total tan sols mitjançant la singular i aparentment vulgar propietat de la imaginació, per la qual entrem amb dificultat en els aspectes més recòndits de les coses ... llegeixo, encara a La llarga vida de la Marianna Ucrià, talment llegeix la protagonista, na Marianna, duquessa d'Ucrià, en ser com són les paraules citades procedents d'un petit quadern que la protagonista troba a la seva biblioteca i on sovint es cita a David Hume, ja saben, el famós empirista escocès, que potser n'és l'autor. 

I serà per la grossa i certament excessiva estima que tinc de mi mateix, talment les meves paraules es poguessin d'alguna manera comparar amb les del senyor Hume, però en la imaginació abans esmentada no puc deixar de veure, coses de la meva llosquesa, una evident referència a la infidelitat, ja saben, una de les tres principals virtuts que trobo que tota persona com cal hauria de conrear amb esforçat esforç per provar d'escapar, ni que sigui endebades, dels paorosos perills de l'intel·lecte.

Odoroki

Ahir a la nit vaig veure al Canal 33 una falca publicitària que promocionava un acte del ja potser anacrònic bicentenari del naixement de Richard Wagner, on una veu fora del camp visual esmentava que Wagner fou una personalitat forta i dominant, autor d'una important obra, de la que citava a tall d'exemple L'Holandès errant, i remarcava que va influir en més de dues-centes bandes sonores posteriors. Acabava la falca amb un fragment musical prou conegut de tothom, l'O Fortuna del Carmina Burana.

Tot plegat sorprenent. No pas pel curiós esment a la personalitat de Wagner, ni tampoc per l'obra citada, L'Holandès errant, una obra certament primerenca i menor dins el catàleg wagnerià, ni tan sols per la desconcertant menció a les més dues-centes bandes sonores; sinó, potser, i diguin-me primmirat, escrupolós, maniàtic, esquiterell o estugós, per il·lustrar musicalment la promoció d'un acte d'homenatge a Richard Wagner amb música de Carl Off.

Kochira wa Maraini-chan desu

La pintura (...) glaça la mà de la Marianna com una temptativa culpable d'oposar-se a la voluntat de Déu. Si no és ell, qui és que amb tanta impaciència els empeny endavant, els fa giravoltar sobre ells mateixos, els fa créixer i després envellir i després morir en l'estona de dir amén? La mà que pinta té instints de lladre, roba al cel per regalar la memòria dels homes, fingeix l'eternitat i es complau en aquesta ficció, com si hagués creat un odre seu més estable i íntimament més autèntic. Però no és un sacrilegi, no és un abús imperdonable respecte a la confiança divina? Tot i això, altres mans han aturat amb sublim arrogància el temps i ens han fet familiar el passat. Que a les teles no mor, sinó que es repeteix a l'infinit com el cant del cucut, amb tètrica melancolia. El temps, es diu la Marianna, és el secret que Déu amaga als homes. I amb aquest secret van fent cada dia miserablement, fa dir l'autora, Dacia Maraini, a la veu narradora de La llarga vida de la Marianna Ucrià.

I després de la ja prou coneguda condemna platónica de cert tipus d'art inclosa a Les Lleis i La República, la proposta de condemna esbossada per na Marianna, duquessa d'Ucri, té també la grossa virtut de donar consistència a allò que d'habitud ens plau anomenar art, en convertir els no sempre menyspreables resultats dels nostres esforços en quelcom que pot arribar a competir amb l'obra d'aquell que ens plau anomenar Déu, ja saben, tal vegada la més reeixida de les invencions humanes.