Kinu no fuku

De tant en tant em demano si existeix alguna raó per la qual els Déus m'hagin obsequiat amb el seu favor, i és aleshores que no em puc desfer de certes preguntes, com ara, per què jo, i no pas algú altre, he estat triat com el millor dels moridors, els més fort i el més noble, el més ardit i el més enginyós, el més intel·ligent i el més ben plantat? Per què jo, i no pas algú altre, ha estat vestit amb les robes de l'excel·lència i abillat amb totes les virtuts? Per què jo, i no pas algú altre, sóc qui sóc? Ha estat per atzar, talment el premiat de qualque rifa, o ha estat, només, pel just reconeixement a unes potencialitats ja innates en el nadó que diuen que jo vaig ser?

No ho sé i tant és, i és per això que que quan hi penso em plau imaginar-me com a descendent d'una nissaga heroica maltractada per les circumstàncies i el sempre voluble caprici dels Déus, essent, finalment jo, no més que la baula triada pels Déus per rescabalar als meus avantpassats de tots els greuges rebuts, talment Wotan distingís un hipotètic fill orfe de Fàfner per així expiar les malvestats fetes al dissortat gegant. Fabulosa possibilitat, potser incerta i improbable, però sempre possible, tal com s'escau a tota possibilitat com cal, que em permet imaginar les aventures i els torts viscuts per uns ancestres sens dubte excel·lents, però prou folls com per confiar en les paraules dels Déus.

A no ser, és clar, que les coses només siguin el que potser són, no més que una bufa monumental, una facècia de cal ample, una plasenteria divina per provar de riure una mica i fer més passadora la feixuga immortalitat, doncs res de més graciós, deuen pensar ses divines divineses, que vestir amb la millor seda al mico més pelut.

Murnane-san no hon o yomimashita

Només paren atenció a la possibilitat en si mateixa i el valor que hi donen depèn de la seva extensió i del període de temps durant el qual es manté just fora de l'abast de la disposició aleatòria de vistes i sons que rep el nom, en discursos poc acurats, de realitat, i que s'ha considerat, potser fins i tot entre alguns homes de les planes, que representa l'extinció de totes les possibilitats, escriu Gerald Murnane a Les planes, segons la traducció de Marta Hernàndez.

Fa ja prop d'un any, arran de la lectura d'Una cambra pròpia, de Virginia Woolf, vaig restar enlluernat per la possibilitat de trobar una definició de la dita realitat, i és així que al llargs de no pas pocs dies anava jo repetint, a tort  a dret, que la realitat no era més que allò que no mor. Aquests dies, en canvi, i gràcies a l'enlluernador garbuix de les interminables i perdedores frases de Murnane, vaig repetint, també a tort i a dret, que la dita realitat no és més que l'antònim de les dites possibilitats, això és, allò que tal vegada s'esdevé enlloc de tot allò que tal vegada s'hagués pogut esdevenir, és a dir, una merda.

Samui desu ne (II)

Diu el diccionari que el fred és la sensació produïda per la pèrdua de calor. Fent cas al diccionari, una persona freda bé podria ser una persona que ha perdut l'escalf que abans tenia, com per exemple, una nena petita que de cop sobte es troba separada dels seus pares i és obligada a viure en companyia d'un avi poc amorós. I si a més la separació es produeix enmig d'una gran nevada en una petita ciutat d'un país àrtic, s'entén que la nena en qüestió esdevingui un dels personatges més freds que recordo haver ensopegat en les meves lectures. Desprès hi ha els fets que viu la nena, alguns de previsibles, d'altres d'inversemblants, i no pas pocs de ben trobats, i la manera que l'autora té de narrar tots aquests fets, tant els previsibles com els inversemblants i els ben trobats, que no m'ha acabat de plaure del tot, potser per aquella malaltissa malfiança que tinc vers tot autor viu.

No obstant això, no puc negar la simpatia que he agafat per la gèlida protagonista de la novel·la, cosa que em fa pensar en un enèsim gènere literari, el format per les novel·les els protagonistes de les quals ens desperten una franca, viva i potser absurda simpatia, com bé ha estat el cas d'aquesta, Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres, de Mònica Batet, autora que els senyors papenvidriats ja havien tingut la gentilesa de presenta-me.

Jesús-kun ni naritai desu ka

De vegades crec que em plauria ser el bon nen Jesús. Així seria adorat pels pastors, sí, però sobretot pels reis, ni que siguin de l'orient, i rebria el sempre llaminer or, que del pudent encens i de la pudenta mirra bé me'n puc estar. I seria també adorat per tota la beateria que omple esglésies i catedrals, i retratat per Caravaggio, Tintoretto, Velázquez o Doménikos Theotokópulos, dit el Greco. I cantat per cors i orquestres, segons les partitures d'aquell organista nat a Eisenach. I glosat pel versàire aquell a qui Dickens traduí a l'anglès no poques de les seves novel·les. I també, i perquè no dir-ho, tindria el goig de ser defensat a sang i foc per tots aquells folls que vestit de ferro cridarien el meu nom arreu, enmig del terror i el carnatge, esbudellant innocents i violentant donzelles.

Però d'habitud crec que no, que millor provar de ser aquell qui crec ser, en dErsu_, el favorit dels Déus, i servar la meva admirable supèrbia en la més estricta de les intimitats.

Shinde imasu ka

Són tres les persones a qui he sentit explicar la seva mort i posterior resurrecció. El primer fou un bruixot de Los Santos, província de Salamanca, amb qui vaig coincidir fa molts anys en un tren que travessava la península. El segon fou un capellà que oficià, fa també uns quants anys, la missa en record d'un familiar difunt i encara no ressuscitat. I el tercer, i de moment darrer, un comercial que, no fa gaires dies i sense cap raó aparent, m'explicà amb tot detall la seva mort i posterior resurrecció.

Els tres coincideixen en alguns detalls. Sensació de separació del cos i llum, molta llum, talment acostumen a explicar els que expliquen aquestes coses. Els dos primers també parlen d'un sentiment de gran felicitat i benestar, d'un túnel, i de com, al final del mateix, una veu els instava a tornar, que encara tenien feina per fer. Feina que portà al primer a convertir-se en bruixot i al segon en sacerdot, oficis aparentment semblants, però en realitat oposats. El tercer, però, divergeix en aquesta part del relat, que acostuma a ser la canònica per part d'aquells que acostumen a explicar la seva resurrecció. Cap túnel, cap veu, cap sensació de felicitat. Només la llum, molta, enlluernadora, i, en despertar, la cara de la mare que se'l mira angoixada. Aturada cardíaca a causa dels efectes d'una medicació mal subministrada, i ell de cop reviu quan el metge ja el dóna per mort. Ell, aleshores un infant, cuita a amagar-se sota la taula, temorós d'haver fet alguna malifeta, en veure la cara d'esglai de la seva mare. Interpretacions del fets? una missió a complir, pels dos primers; cap ni una, per part del tercer, només una insuficiència pancreàtica de per vida.

Jo, és clar, només confio en les paraules del tercer, que, a més, em despertà una grossa simpatia, tal com s'escau a tot comercial com cal.

Watashi wa sōsēji ga suki dewa arimasen

I de cop sobte, un cop els menuts dormen i jo em disposo a encetar l'agradosa lectura, resto destorbat per l'estrèpit del timbre. I en obrir la porta em trobo, com no pot ser altrament, amb el poca pena d'en Jota, que tragina un espaordidor cilindre de sobrassada alhora que articula paraules mancades de senderi. Mireu, dErsu_, quina preciositat! Acabo de tornar de Ciutadella i us porto aquesta excepcional sobrassada, que escampada per sobre d'aquell pa de sègol i blat que gasteu resultarà sensacional.

Però que dieu, malànima? li responc esverat. Prou hauríeu de saber que poques coses m'ofenen més que la sobrassada, especialment la d'escampar, i si conserveu alguna engruna de sensatesa al magí, fareu bé de ser vós qui escampi tot seguit, l'adverteixo temorós del que se'ns dubte s'esdevindrà. Un moment, caríssim dErsu_, un moment... i amb una mica de mel per sobre? o amb arengades fumades? o amb formatge de cabra? o amb ceba i espinacs? m'insisteix Jota, que no deixa de brandar l'espantosa sobrassada pel meu davant. Foteu el camp, odiós insensat! li crido amb ferotgia abans no sigui massa tard. Però alhora que bramulo noto com la pell se'm tiba i la musculatura se'm desenvolupa, la pell se m'acoloreix i el furor m'ennuvola el pensament, doncs, com sempre que em trobo en presència d'una sobrassada, em metamorfoso en un gegantí hominoide verdós de força descomunal i raciocini disminuït, que a cops de puny fa xixines tot el que es troba pel davant, Jota inclòs, que, un cop més, traspassa víctima de ses pròpies follies.