Shitsumon shite mo ī desu ka

Disculpa, puc fer-te una pregunta? em preguntà un cop, vora Fontana, fa temps, una desconeguda que vestia l'armilla logotipada d'una coneguda organització no governamental i traginava una grossa carpeta. Només faltaria, si no fos que ja me l'heu feta, la pregunta, li vaig respondre jo. Com? es va exclamar ella, sorpresa. Que en preguntar-me si em podíeu fer una pregunta ja m'heu fet una pregunta, vaig provar d'explicar-li. Aleshores t'hagués hagut de demanar si et podia fer dues preguntes? em demanà ella, que encara no capia del tot el significat de les meves paraules. No pas, ja que aleshores em demanaríeu permís per fer-me dues preguntes, quan una ja me l'hauríeu feta, vaig insistir jo. Aleshores? em preguntà ella. Em podíeu haver demanar si de cas em podíeu fer una altra pregunta, i d'aquesta manera ja quedaria implícit que m'havíeu fet una primera pregunta, vaig provar d'explicar-me, però la noia ja no hi era i jo vaig poder continuar amb el meu apressat anar d'aquí cap allà o d'allà cap aquí, en aquells temps en que hom encara es desplaçava lliure i apressat pels carrers de la ciutat.

Rōjin

Com hem deixat que les hores ens fugissin, esforçant-nos estúpidament

per assegurar-nos un lloc en la consideració dels altres!

Llegeixo Ritsos. Especialment dos llaminers monòlegs on una envellida Electra i un envellit Agamèmnon parlen amb la veu de la vellesa. Una veu que, com és norma, es lamenta de la vida malbaratada, dels anhels equivocats, de la pèrdua, la solitud, i dels habituals llocs comuns que sempre es posen en boca dels personatges envellits. Podria jo ara recordar La mort d'Ivan Illitx, o d'altres, on tornem a trobar les mateixes reflexions, unes reflexions que potser són més pròpies d'aquells que imaginen la vellesa que no pas d'aquells que la viuen, d'aquells a qui les xacres del present impedeixen recordar un passat que, de tan llunyà, els deu resulta extravagant, aliè, incomprensible. Els vells que he tractat no es lamenten d'allò que no visqueren, sinó de la lletja sordesa, del dolor de malucs, dels horaris de la residència, de les maneres dels seus cuidadors, de la insipidesa del menjar, de la petitesa del teclat del mòbil.

I és potser per això, per aquesta manca d'interès dels vells que he conegut, persones capficades en fer-te veure les fotografies de nets i besnéts tan sí com no, que tan em plauen aquests vells de Ritsos o de Tolstoi, vells lúcids i reflexius, vells espatarrants, inexistents, que, en tot moment, diuen allò que vull sentir en boca d'un vell.

Electra-chan desu ka, Ritsos-san desu ka

...

i potser ho va veure com una bona excusa per a una mort tràgica,

si no heroica, perquè, al capdavall

Són les de més amunt paraules que l'autor, Iannis Ritsos, posa en boca d'una envellida Electra, que parlant amb la seva encara més vella dida recorda a la mare, Clitemnestra. Però vol l'atzar que un salt de pàgina m'interrompi la lectura i pugui aleshores jo demanar-me què... que al capdavall què... i reprimint l'impuls de passar pàgina i prosseguir la lectura, comenci jo a especular quins poden arribar a ser els avantatges d'una mort tràgica, si no heroica, en semblar-me que potser el sentit de les paraules d'Electra, de Ritsos, vagin per aquí. I per deixar-me agombolar pel la incertesa del moment aturo la lectura, i m'apresso a escriure el aquí es pot llegir, que són les de més amunt paraules que l'autor, Iannis Ritsos, posa en boca d'una envellida Electra.

Watashi desu (n)

Mentrestant, en la satisfacció que reps de la seva manera de llegir-te, de les citacions textuals de la teva objectivitat física, s'insinua un dubte: que ella no et llegeix un i enter com ets, sinó que t'usi, que usi fragments de tu separats del context per construir-se un partner fantasmal, conegut només per ella, en la penombra de la seva semiconsciència, i que això que ella desxifra sigui aquest apòcrif visitant dels seus somnis, no tu, diu en un cert moment la veu narradora, que sembla adreçar-se a l'hipotètic lector de la novel·la que, ves per on, també sembla ser-ne el seu protagonista.

I és aquest un tema que em resulta recurrent, i sobre el que crec haver escrit no poques vegades, masses i tot, però no per això m'hi estaré de repetir-me, avinentesa, la de la repetició, que em resulta plaent i satisfactòria, en evitar-me com m'evita l'esforç d'haver de dir res de nou. A més, són tantes les coses escrites, que resto incapaç de trobar, d'entre tota la redundant xerrameca que aquí es pot trobar, allò que encara recordo haver escrit, i que venia a dir que sí, i tant, que el conflicte amb els altres és sempre aquest, la por a ser, enlloc d'aquell que creiem ser, recordem ser o volem ser, aquell que els altres creuen que som.