Niwa ni imasu

Per què trobeu que la sensatesa és una virtut, em demana Jota, a qui tinc el disgust de retrobar sota les florides xicrandes dels Jardinets. La sensatesa una virtut? però que us empatolleu, Jota? m'exclamo sorprès. Però dErsu_, si vós no desaprofiteu cap ocasió per fer-ne l'elogi, em retreu Jota, que sembla sobtat de la meva resposta. Només faltaria, reconec, encara sorprès. Aleshores bé deveu trobar que és una virtut, no? insisteix Jota. No pas, més aviat trobo que és confortable, que una vida sensata acostuma a comportar un cert grau de confortabilitat, i prou sabeu com m'és de preuat el confort, provo d'explicar-me. Haig d'entendre, doncs, que preferiu menar una vida confortable a una vida virtuosa? sembla retreure'm Jota. I tant, Jota, i tant! sentencio, disgustat per l'obvietat de les meves paraules, alhora que provo d'escapolir-me carrer Gran amunt, doncs grossa acostuma a ser la insensatesa de tots aquells que creuen defensar la virtut.

Però en Jota no es dóna i mira de provocar-me amb paraules forassenyades que només tenen la intenció de ferir-me. I és així que em crida que algun dia me'n penediré, que tanta sensata confortabilitat em resultarà decebedora i trobaré que he malbaratat els meus dies, buits de tot contingut, però que aleshores, sembla amenaçar-me, ja serà massa tard i només em restarà el dol per una vida no viscuda. Jo, és clar, no puc més que accelerar el pas, doncs fora inútil respondre que poc importa la vida viscuda a l'hora de recordar allò que tant és si s'ha esdevingut o no, i que passar comptes amb un mateix és, tal vegada, la més grossa de les insensateses.

Shinbun o yomimasu

L'educatiu, per a la creació de públics; l'R+D, el parc d'investigació de nous formats, noves tendències, nous creadors, i la comunicació, en un sentit més ampli del nostre públic directe...

Són aquestes paraules de Carme Sais, presidenta del centre d'art contemporani Bòlit, que trobo al suplement de cultura del diari Avui en un article sobre gestió cultural. I serà, un cop més, que prefereixo l'ús del substantiu cultura a l'adjectiu cultural, doncs on la senyora Sais parla de creació de públics jo, seguint els meus habituals prejudicis, llegeixo creació de mercats; on hi parla d'investigació de nous formats jo llegeixo creació de nous productes més adaptats a la moda del moment; i on hi parla de comunicació jo llegeixo publicitat. I encara que jo mateix sigui incapaç d'oferir una definició solvent del significant cultura i se m'escapi bona part del seu significat, trobo que tot allò que ens acostumen a oferir les anomenades industrials culturals de la mà dels seus gestors culturals en lluïts equipaments culturals, no deixa de ser una no sempre banal barreja d'entreteniment, espectacle i doctrina, on el més important acaba sent la pròpia indústria, això és, l'esplendor i glòria d'aquells que en formen part.

Garasu no bin

I és dins del pot de vidre de les castanyes somalles, on a més de les habituals castanyes trobo una munió de petits insectes que em són desconeguts, en semblar-me'n algun tipus estrany de panerola i no cap dels habituals paràsits que s'acostumen a trobar dins les castanyes, ja siguin aquests en forma de cuc, crisàlide o imago. Les castanyes, que en temps d'hivern i tardor acostumem a fer servir per acompanyar les carns dels estofats, resten ara solcades per nombroses cavitats que semblen haver servit de refugi i aliment als esmentats insectes, que panxacontents es desplacen per l'interior del pot de vidre en un bellugadís trànsit que em sembla mancat d'ordre i sentit, però no exempt d'un cert interès.

Però més que contemplar les evolucions dels petits insectes caldria, sens dubte, fer neteja per tal d'evitar que poguessin arribar a colonitzar altres espais de la cuina on la seva presència ens resultaria un gros maldecap, com ara el gros armari que ens fa de rebost. Cal, doncs, actuar. Però en no ser precisament jo una persona d'acció, continuo encaterinat amb les evolucions dels petits insectes, no pas amb la intenció d'esbrinar l'improbable sentit dels seus moviments, sinó potser amb l'inconscient desig de trobar la manera de ficcionar llur efímeres vides, que em semblen tan mancades d'interès com la de qualsevol altre moridor. D'aquesta manera, lliures de tot interès, les meves paraules podrien allargar-se en interminables tirallongues que descriurien amb innecessari detall i absurda precisió les evolucions dels petits insectes, talment altres s'allarguen en interminables tirallongues que descriuen amb innecessari detall i absurda precisió les evolucions d'altres vides també mancades de qualsevol interès

Tibidabo ni ikimashita

I és fent cua per accedir a una de les atraccions d'un conegut parc d'atraccions ubicat sota el més alt dels petis cims de l'anomenada serra de Collserola, que de cop sobte em ve al cap una llaminera trivialitat en forma de deu paraules, que la memòria no és més que el falsejament del passat. I encara al llarg de massa estona, en veure com el que recordo de l'atracció aquesta on faig cua poc s'adiu amb el que en aquests moments veig, resto encaterinat per les ja esmentades deu paraules, que la memòria no és més que el falsejament del passat. 

I no és fins que sóc giravoltant entorn d'un punt mòbil que es desplaça segons una trajectòria curvilínia que al seu torn rota respecte un eix vertical perpendicular al pla del terra que a efectes pràctics es pot considerar fix, que una nova trivialitat em pren també amb força, aquesta de masses paraules com per ser comptades en la bellugadissa situació en que em trobo, que el passat ni existeix ni ha existit mai i, el que potser és més important, mai no existirà.

Naze ureshiku omoimasu ka

No hi ha res de més segur per guanyar-se la simpatia d'algú que l'afalac sistemàtic. Lloar sense mesura la seva intel·ligència o la seva planta, encara millor totes dues coses, intel·ligència i planta, encara que es tracti d'un talòs sense parangó o d'algú d'una lletjor també sense parangó. I si al tal algú li plau omplir papers, només caldrà lloar-li l'escriptura, encara que la seva prosa no sigui més que un presumptuós garbuix de tòpics mal redactats i farcits d'errors com els que aquí es poden llegir. Si fins i tot el savi, aquell que més hauria de sospitar de l'afalac, el trobarà just i encertat, no més que el degut reconeixement a la seva intel·ligència, talment el babau, que restarà encaterinat per un reconeixement que d'habitud li és negat.

Ja ho saben, si són tan insensats com per voler-se guanyar la simpatia d'algú, només cal que l'afalaguin sense mesura. Després, però, no s'hi val a lamentar-se.

Sākuru desu ka, rasen desu ka

De bon inici no és més que un insignificant contratemps, no més que una enutjosa menudesa, una petita nosa de no res que reclama la nostra atenció. Però a l'hora de resoldre aquest petit inconvenient, l'enutjosa menudesa ja esmentada, se'ns presenta tot seguit una segona dificultat, també insignificant, també un no res. I com és fàcil d'imaginar, a aquest segon contratemps li segueix un tercer, i al tercer un quart, i al quart un cinquè, i així tants com facin falta per tal d'impedir-nos realitzar allò que ens proposàvem, fins que despertem, potser angoixats pel somni o sacsejats per l'amorosa ma de qui dorm al nostre costat. I aleshores ja poc o res recordem de la cadena de petits inconvenients que ens impedien de realitzar allò que ja tampoc no recordem, i només ens resta, per una curta estona, un cert desassossec.

Però el desassossec s'esvaeix de seguida i les rutines del dia no triguen a agombolar-nos amb la seva agradosa regularitat. Fins que un insignificant contratemps, no més que una enutjosa menudesa, una petita nosa de no res, reclama la nostra atenció. Però a l'hora de resoldre aquest petit inconvenient, l'enutjosa menudesa ja esmentada, se'ns presenta tot seguit una segona dificultat, també insignificant, també un no res. I com és fàcil d'imaginar, a aquest segon contratemps li segueix un tercer, i al tercer un quart, i al quart un cinquè, i així tants com facin falta per tal d'impedir-nos realitzar allò que ens proposàvem, fins que despertem, potser angoixats pel somni o sacsejats per l'amorosa ma de qui dorm al nostre costat. I aleshores ja poc o res recordem de la cadena de petits inconvenients que ens impedien de realitzar allò que ja tampoc no recordem, i només ens resta, per una curta estona, un cert desassossec.

I és aquest despertar dins d'un mateix somni recurrent un recurs fàcil però perillós a l'hora d'intentar crear una situació angoixant, doncs potser per mandra o per incapacitat de trobar un final com cal, es pot acabar abusant d'un recurs tan llaminer. Caldria, doncs, esforçar-se i potser provar una estructura en espiral, on cada nova repetició signifiqués un nou pas de rosca en la narració. En l'exemple donat, potser un cert record del malson previ a l'hora d'enfrontar-se a la nova tanda de contratemps podria advertir al protagonista de l'estructura circular en la que es troba reclòs, de manera que en repeticions posteriors hauria d'anar prenent consciència d'ell mateix i de la seva situació, i, fins i tot, animar-se a fugir del somni. Tot plegat, tal vegada, una metàfora del nostre dia a dia, on l'agradosa rutina tant pot esdevenir presó com alliberament. És, només, qüestió de triar.

Fumetsu no tamashī

Sovint em recordo d'X, un conegut que va tenir la dissort de fer la coneixença d'una bella titànide. Com és natural, el meu conegut va creure que la seva nova coneixença era de natura mortal, com ell mateix, i és per això que no es va malfiar de res i va establir-hi un estret lligam, encara que de mica en mica la natura divina de la titànide es va anar fent palesa en petits detalls als que X no va donar cap importància, encaterinat com estava. Però la immortalitat de l'ànima és quelcom que no pot romandre ocult per gaire temps, en ser el tarannà d'un immortal del tot contrari al d'un mortal. D'aquesta manera, en comprovar dia sí i dia també com la seva amistançada es captenia amb una insensata supèrbia, com no admetia cap contratemps ni cap oposició, com el seu caprici es desplaçava del blanc al negre i del negre al blanc sense aturar-se mai en cap gris, i com la seva còlera resultava espaordidora, X  va adonar-se de l'evident natura immortal d'aquella a qui idolatrava.

Un cop X fou conscient de la seva dissort provà de prendre una certa distància. Però fou endebades, és clar, doncs poc podia permetre ella, que vivia qualsevol discrepància com la més greu de les ofenses, que ningú gosses allunyar-s'hi. Així la titànide encalçà i colpejà X amb tota la seva fúria, i X restà esclafat, incapaç d'alçar-se de nou, convertit en un no-ningú, una desferra que només fou capaç de trobar un cert i fals consol en l'agradós aiguardent. I va ser aleshores quan jo vaig fer la seva coneixença, quan X captava almoina amb un lèxic poc habitual entre aquells que capten, fet que em sobtà i em portà a interessar-me per la seva persona i la seva dissort, que no trigà a explicar-me. Avui X ja no existeix, i ha passat tant de temps des de que el vaig conèixer, que fins i tot dubto que mai hagi arribat a existir. Però d'on, aleshores, he tret jo la història de la bella titànide?

Kokkyo (IV)

Una imatge de la meva infantesa que acostumo a recordar és la de l'alineació de plàtans a les voreres dels costeruts carrers dels voltants de la meva escola. Especialment a la primavera, quan els plàtans recuperaven la verdor i construïen una volta vegetal sobre la secció del carrer, en unir-se les capçades dels arbres d'ambdues bandes. Eren (són), aquells, carrers no gaire amples i de molt pendent, molts dels quals finien en escales que menaven directament cap els turons de la Rovira i del Carmel, i on jo m'imaginava rodolant pendent avall sense aturador possible, talment els somnis aquells en que hom cau en un abisme sense fons. Però al vertigen que em provocava el fort pendent es contraposava l'encís de la volta vegetal, que més enllà de la preceptiva ombra semblava definir un món més enllà de tota frontera, un món on qualsevol meravella era possible. Avui dia no s'hi haguessin plantat plàtans, sinó lledoners o sòfores, espècies potser més apropiats per les reduïdes dimensions d'aquells carrers, però molt poc adients per afavorir els somnis d'un infant.

I és, potser, aquesta, la imatge d'infantesa que més em plau recordar quan em trobo sota alguna volta vegetal, potser sota les grosses tipuanes de la plaça del Nord, o els verns i freixes de la riera d'Arbúcies. Però res com les voltes dels grans plàtans, com la que aquests dies em rep a l'entrada de Montmeló, a la dita carretera de Granollers, on més enllà d'allò que la dita realitat sembla oferir-me, crec retrobar tot allò que mai més no tornarà.

Bernhard-san no hon o yonde imasu (II)

Tot i alguna agradosa coincidència puntual, la lectura de El soterrani no m'acaba de resultar satisfactòria. Potser per què després de Kolimà, l'infern de Scherzhauserfeld em sembla una frivolitat, un lament del tot exagerat sense causa ni sentit aparent, no més que jeremiades. I no és endebades que escric jeremiada, doncs és en plena lectura que recordo el nom del profeta, i també recordo a una tia materna, i també al seu marit, que en ser jo un infant s'acostumaren a anomenar-me Jeremies. I no és fins passada una bona estona que no recordo un text llegit fa poc, aquest, on es dóna notícia de com les diferents traduccions de La Bíblia a les dites llengües vernacles serviren per fixar un model de llengua literària, i on s'utilitza el plural del substantiu jeremiada per referir-se a la prosa de Bernhard.

I resto jo sorprès de com el meu pensament s'apressa a fer-se seu el que altres han escrit, fent-me creure que sóc jo mateix qui s'empesca les pròpies opinions, com si en qualificar de jeremiada a la prosa de Bernhard no manllevés res a ningú. El que ja no em sorprèn és la meva pròpia frivolitat, quan des de la placidesa de la meva confortabilitat goso qualificar de frivolitat el particular infern de cadascú.

Bernhard-san no hon o yonde imasu

Allò que es descriu aclareix alguna cosa que sens dubte satisfà el desig de veritat de qui ho descriu, però no la veritat, perquè la veritat no és en absolut comunicable, escriu Thomas Bernhard a El soterrani, segona part de la seva pentalogia autobiogràfica.

I és en les molt encertades i lúcides paraules de Bernhard (en ser sempre encertades i lúcides aquelles paraules que coincideixen amb allò que crec creure) que potser trobo el motiu de l'habitual entestament que hom mostra en la recerca d'allò que anomenem veritat, no més (ni menys) que la satisfacció d'un desig, probablement en tant que possessió d'alguna cosa, segons la segona de les accepcions que recull el diccionari, doncs posseir-la és sempre el segon pas de tots aquells que s'entesten a trobar la veritat.