Asoko ni ikitai desu ka

No tinc simpatia ni per Siegmund ni per Sieglinde, encara menys per Sigfried, el seu fill, tots plegats una colla de busca-bregues que es pensen que tot ho saben i que tot ho poden. I encara tinc menys simpatia per allò que representen, un nou home que ha de redimir a la humanitat de velles culpes i portar-la a una quimèrica arcàdia, després, això sí, de l'inevitable peatge del lager, si és que l'heroi de torn carrega cap a la dreta, o del gulag, si ho fa cap a l'esquerra.

Però, dit això, cada cop que escolto el lament de Siegmund o de Sieglinde, o el foll entusiasme del talòs de Sigfried, no puc evitar de fer meva la seva dissort, les seves alegries o les seves esperances, i bressolat pel geni de Wagner dic amén a tot, convençut, ni que sigui fins al final de la funció, que un món millor no només és possible, sinó, fins i tot, desitjable.

Kochira wa Àiax-san desu

Un cop Aquil·les és mort, perdut per llur pròpies follies, cal decidir qui es queda amb les seves armes, fetes d'estany, bronze, plata i or, a l'enclusa del diví Hefest. A l'assemblea dels aqueus es postulen dos candidats, Àiax i Ulisses. Àiax és el principal guerrer aqueu després d'Aquil·les, i tantes han estat les seves proeses en la lluita contra els troians, que sembla de justícia que les armes siguin seves. Ulisses, en canvi, és un murri que fuig davant dels forts i s'acarnissa amb els febles, i que amb paraules que tot ho giren sempre sap portar l'aigua al seu molí. L'assemblea escolta a ambdós candidats, i decideix que sigui Ulisses qui brandi les armes d'Aquil·les. Àiax, és comprensible, no entoma bé la decisió, i pres per l'ira aixeca son glavi vers els aqueus. Els déus, però, el fan perdre l'enteniment, i enlloc d'occir als prínceps grecs es dedica a esventrar vedells, que en la seva fúria confon amb Ulisses, Agamèmnon i companyia. Finalment, segons el text de Sófocles, Àiax mor.

L'error d'Àiax és clar. Ell resta tan convençut de les seves raons, que no troba necessari exposar-les amb claredat. És evident que les armes han de ser seves, doncs ara ell és el principal guerrer, per mèrits, per destresa, per força, per tot, i ningú pot dubtar-ho. Ulisses, en canvi, sabedor dels mèrits del seu rival, reconeix però relativitza les virtuts d'Àiax, alhora que destaca la importància de l'enginy i la diplomàcia, escull les paraules amb cura, i afalaga a l'assemblea, que, de ben segur, diu, prendrà la decisió més sàvia.

I l'assemblea, ja ho he dit, trià Ulisses, doncs ni la força de la raó, encara menys la força d'un braç, poden res contra la força de la paraula.

Kochira wa Wilde-san desu

L’Art no pot, ni tan sols l’art d’abast més ample i mires més altes, mostrar-nos mai el món exterior. Tot el que ens pot mostrar és el nostre propi esperit, l’únic món sobre el qual tenim alguna mena de coneixement real. I l’esperit mateix, l’esperit de cadascú, és per a cadascú un misteri. S’oculta en la foscor i hi cova, i la consciència no ens sap explicar els seus mecanismes. La consciència, de fet, no serveix per explicar el contingut de la personalitat. És l’Art, l’Art i prou, allò que ens descobreix a nosaltres mateixos.

Escriu Oscar Wilde, a El retrat de W.H.

És pretensiós dir-ho, però, quan no escric sobre mi, no puc escriure. Encara sort que el que vostès llegixen aquí poc té a veure amb el que jo he escrit.

Chotto matte kudasai (VII)

En arribar a casa explico a la meva companya el què m'ha passat i li demano opinió, sóc encara viu, o ja sóc mort? Ella s'ho pensa i em respon que em veu més pàl·lid de l'habitual, potser pel trasbals de tot plegat, però que no gosaria dir que sóc mort. Poc convençut per la resposta decideixo preguntar-li al veí del segon primera, que és neuròleg, però com ja imaginava és una mala hora i ningú em respon quan pico a la seva porta. En canvi em trobo a la veïna de l'àtic, que a tothora entra i surt de l'edifici, i li exposo el cas. Ella s'excusa, doncs diu que no porta les ulleres, i amb una agilitat impròpia de la seva edat marxa escales amunt. Decebut, i cada cop més inquiet, decideixo anar al CAP, on em diuen que per a avui només em poden atendre d'urgència. Jo, és clar, responc que es tracta d'una urgència, un autèntic cas de vida o mort, i començo a exposar la meva situació. No, em talla la recepcionista que m'atén, si sou viu i no teniu cap mal evident, com així sembla ser, no teniu cap necessitat d'un metge, i si sou mort encara menys. I ara, si em perdoneu... tinc molta feina i no puc perdre el temps amb aquestes nicieses.

En tornar a casa la meva companya em diu que ho deixi estar, que sóc ben viu. Vols dir? responc. I tant, diu ella, tot plegat no és més que una història de les que escrius, no la vida real. Vols dir que tot allò del senyor de la dalla m'ho he inventat? pregunto jo. Exacte, el que escrius és ficció, el que fas realitat, però, conclou ella, tot sovint et perds i no saps on ets, si allà o aquí.

I capcot marxo a preparar el sopar, encara dubtant, doncs... tot això bé ho estic escrivint, no?

Kyō watashi no tanjōbi wa desu ka

Avui no he fet anys, però tant és. No és que m'agradi el dia del meu aniversari, tampoc que em disgusti, només que no acostumo a pensar-hi, doncs altres coses tinc al cap, com ara saber si l'home que camina al meu davant és un agent del Mossad. No, no és que ho sembli, però suposo que ja es tracta d'això, de no semblar-ho. És per això que sospito que ho pugui ser, perquè no ho sembla gens. I seguint aquest argument, de sobte em sé envoltat per agents del Mossad, doncs tothom que hi veig és un agent, en no semblar-ho. Però em desvio del tema: avui no he fet anys. O potser sí... ja els he dit que no acostumo a pensar en el meu aniversari, i potser sí que avui és el meu aniversari i jo no m'hi he fixat. De tota manera haig de dir-los que em disgusten les festes d'aniversari, encara més si són sorpresa, i en general tot tipus de festa. Els que em coneixen ho saben, i mai hi ha cap festa el dia del meu aniversari. I com que avui no hi ha hagut cap festa, és possible que hagi estat el meu aniversari. És el mateix argument que en el cas de l'agent del Mossad, que crec que està seguint a una noia que no sembla que sigui una terrorista islàmica, però que, en no semblar-ho, deu ser-ho. Tampoc m'agrada que em truquin per felicitar-me, ni que em felicitin sense trucar-me. I no, no és que em molesti fer anys, de cap de les maneres, doncs tant se me'n dóna fer anys. És, només, que no m'agrada despenjar el telèfon i sentir una veu que em diu, felicitats. També és cert que no m'agrada despenjar el telèfon, ni parlar per telèfon. En general, no m'agrada parlar, ni que sigui per escoltar a algú que em felicita. Tampoc m'agrada que em facin regals, doncs haig de donar les gràcies i no m'agrada donar les gràcies. A més, crec que fa pocs dies algú em fa felicitar, i des d'aleshores encara no ha passat un any, que és el termini habitual per celebrar un aniversari.

Com tot és confús els faré un resum: no convidin a cap agent del Mossad a cap festa d'aniversari. Dit això, jo no sóc un agent del Mossad, tot i no semblar-ho.

Kochira wa Antigona-chan desu (II)

És possible que algú pugui pensar que el mite d'Antígona té poc a veure amb nosaltres, que no són més que romanços de fa molt de temps, més de dos mil cinc-cents anys, i de molt lluny, la mítica Arcàdia. Sense entrar en els múltiples significats del mite, i prenent en consideració només l'anècdota que el descabdella, l'enterrament d'un traïdor, jo convidaria a qui així pensés a fer un agradable passeig pel barri de la Ribera, a la ciutat de Barcelona, on trobarà l'edifici més notable de tota la ciutat, l'església de Santa Maria del Mar. I si tomba a mà dreta arribarà a una petita plaça, dita del Fossar de les moreres, on dia i nit crema un lleig peveter, just per sobre d'un mur folrat de granit vermell on es pot llegir el següent: al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor; fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor.

Kochira wa Antigona-chan desu

I si tot plegat hagués anat a l'inrevés? I si hagués estat Antígona qui hagués regnat a Tebes i, en conseqüència, hagués manat honorar per igual a tots dos germans, Etèocles i Polinices, mort el primer defensant la ciutat, l'altre assajant-la? I si un ciutadà de Tebes qualsevol, potser Creont, oncle d'Antígona, hagués trobat immorals els honors retuts a Polinices i s'hagués revoltat? I si hagués estat Antígona qui, per fer respectar la llei, hagués fet executar Creont?

Ciutadans de Tebes, no dubtin que tota diferència entre un màrtir i el seu botxí és circumstancial, doncs tot dos són presoners de la seva infrangible fe en la veritat (conformitat amb allò que és; coneixença d’una idea conforme al que és; allò que realment és). Només les particulars i contingents circumstàncies de les seves vides faran que esdevinguin màrtirs o botxins, les dues cares d'una mateixa moneda. Altra cosa són les víctimes, un mal menor, pel que sembla, doncs per molt que encara parlem d'Antígona i de Creont, qui es recorda d'Hèmon i d'Eurídice?

Watashi-tachi wa dewa arimasen (II)

La Muntanya de l'Ànima de Gao Xingjian és una obra escrita des de i per al jo, on la resta de pronoms personals no són més que projeccions d'aquest jo. És un llibre on els altres (els lectors, tothom) no són mai presents, doncs el senyor Xingjian no contava a publicar-lo mai, potser ni tan sols a escriure'l, donat que ni ell ni les seves obres gaudien de la simpatia de les autoritats xineses, i ja saben que a la Xina és necessari gaudir de la simpatia de les autoritats a l'hora de fer el que sigui, a diferència de casa nostre, on només és recomanable.

És per això que en l'escrit anterior vaig cometre un error, doncs vaig treure de context un fragment de l'obra del senyor Xingjian per contraposar l'ús que ell fa dels pronoms personals amb el que jo en faig en aquesta pàgina, potser no escrita per ser llegida per vostès, però escrita amb la certesa que vostès la llegeixen. El recurs que vaig utilitzar era sobrer i trampós, a més d'equivocat. En el meu descàrrec només puc al·legar que va ser llegint aquest fragment que vaig trobar les paraules per dir el que feia temps volia dir, que, per a mi, el nosaltres no és més que la forma polida de la primera persona singular del pronom personal, el jo, i em vaig deixar anar.

Prego, doncs, que em disculpin.

Watashi-tachi wa dewa arimasen

No sé si t'hi has fixat. Quan parlo de jo, de tu, d'ella, d'ell, i fins i tot d'ells, només parlo de mi, de tu, d'ella, d'ell i fins i tot d'elles i d'ells; mai no parlo de nosaltres. Penso que aquest nosaltres, estrany i hipòcrita, és realment superflu.

Escriu Gao Xingjian, a la Muntanya de l'Ànima.

No sé si s'hi han fixat, però, tot i que de vegades ho pugui semblar (com per exemple aquí, aquí, o aquí), mai escric utilitzant la primera persona del plural. És, només, que quan parlo de nosaltres no em refereixo a un conjunt de persones del qual em reconec integrant, doncs del pronom personal només prenc el significant com a fórmula de cortesia. És com si el nosaltres no fos més que la forma polida del jo, com el vós ho és del tu. Un nosaltres buit de contingut, potser estrany i superflu, certament hipòcrita, per fer veure que incloc als altres en el meu discurs, doncs, a diferència del senyor Xingjian, alhora d'intentar relacionar-me tinc l'estranyesa, la superfluïtat i la hipocresia, sobretot la hipocresia, en la més alta estima.