Kūsō (II)

Un cop més, quan escric que somio que m'empaiten, no vull pas dir que hagi somiat que m'empaitaven. Encara menys el contrari, que no hagi somiat que m'empaitaven, ni tampoc que hagi somiat que no m'empaitaven, ni per acabar amb totes les combinacions possibles, que no hagi somiat que no m'empaitaven. Un cop més, quan escric que somio que m'empaiten, escric ficció. I escric ficció tant si he somiat que algú, tal vegada un indi malcarat que respon al nom de Joe, m'empaitava, com si no.

Kūsō

Somio que m'empaiten, i encara que aquell que somio ser pugui ser un paranoic, no pas per això no l'empaiten. M'empaiten, doncs. Qui o perquè tant és, i em trobo corrents per un vaixell que remunta el Mississipí. I salto sobre un esquifit rai perseguit per un indi malcarat que respon al nom de Joe, i m'endinso en una cova, tota foscor, fins que de sobte, en ensopegar amb qualsevol obstacle, caic al buit, i al llarg d'un temps que es dilata un sol pensament em pren amb força, despertar abans de l'inevitable patac. I desperto, és clar, amb un sotrac que també desperta a la meva companya, que dormia al meu costat aliena als meus malsons. Passa res? em pregunta. Res, només somiava que m'empaitaven, responc, però ella ja dorm de nou i jo resto desvetllat, i a cada segon que passa el somni se'm fa més llunyà, fins que l'oblido del tot, i agafant el portàtil de sota el llit començo a escriure, tot recordant aquella frase atribuïda a Mark Twain, que jo sigui un paranoic no vol dir que no em persegueixin.

Koko ni kimasu

Pres per l'habitud, disposició relativament estable tendent a reproduir els mateixos actes i assolida per l'experiència, actuo d'esma, aturant-me davant el llum vermell dels semàfors, tombant per la cantonada adient, evitant els obstacles que es troben al meu pas, butxaquejant per trobar les claus... fins que de cop resulta que enlloc de ser allà ja sóc aquí, còmodament assegut a la meva butaca, sense que els sentits m'hagin tramés cap dada del necessari desplaçament, doncs bé era l'habitud, la benvolguda habitud, imprescindible i sempre estimada, qui s'encarregava de l'enutjós món exterior, restant tot jo, un cop més, profundament abstret en la niciesa del meu pensament.

Kochira wa Laughton-san desu ka

Charles Laughton fou un molt bon actor, el millor, segons Billy Wilder, i també un extraordinari director de cinema, per molt que només arribés a dirigir un film, The Night of the Hunter, que fou un estrepitós fracàs de públic i de crítica en el seu moment, l'any mil nou-cents cinquanta-cinc. Set anys després Laughton morí a Los Angeles per causa d'un mal lleig. I enguany, quaranta-sis anys després de la seva mort, Laughton ha tornat a actuar davant de la càmera sota el pseudònim de Christian Friedel en la darrera pel·lícula de Michael Haneke, Das weiße Band, un prodigi, esdeveniment que té quelcom de miraculós que excedeix els límits naturals, com feia anys que no en veia cap.

Kioku desu ka, yume desu ka

Recordar, representar-se en la ment alguna cosa passada, és, probablement, la manera més satisfactòria de deixar passar el lapse diari de temps comprés entre la sortida i l'entrada al son, estat fisiològic durant el qual la consciència i la voluntat resten suspeses. Llàstima, però, que per recordar primer calgui viure, en necessitar el record d'algun substrat on alimentar-se. Encara sort que gràcies a la lectura, i més a la relectura, podem evitar l'enutjós tràmit de viure sense, per això, renunciar a la viva satisfacció que dóna el record, el record d'allò que hem llegit, o que creiem haver llegit, que potser no arriba a l'encís d'allò que somiem, però que deu n'hi do.

Tōri

Vorada i rigola són els dos elements que en un carrer acostumen a separar la vorera de la calçada, els vianants dels vehicles. A la ciutat de Barcelona la vorada és feta de peces de vint centímetres d'ample per vuitanta de llarg i vint-i-cinc d'alçada de pedra granítica serrada i flamejada, i és l'element que permet fer el canvi de cota entre la vorera, amunt, i la calçada, avall. Al seu costat la rigola és feta de peces prefabricades de formigó blanc de vint per vint o de trenta per trenta, sempre de vuit centímetres de gruix, i serveix per definir la rasant de l'asfalt. Les peces de vint per vint tenen la pega que l'embornal que ha de recollir l'aigua de pluja, i que acostuma a estar en línia amb la rigola, fa trenta centímetres d'amplada, restant aleshores deu centímetres dins de l'asfalt, essent la seva col·locació poc polida. En canvi, la de trenta per trenta té l'inconvenient, segons els responsables de pavimentació de l'ajuntament, de trencar-se més que no pas la de vint per vint, tot i que si es fixen en algun carrer veuran que les peces de vint per vint tampoc són indestructibles. Afortunadament els criteris de l'administració gaudeixen de la virtut de la volubilitat, i tan fàcil és trobar carrers enrigolats amb peces de vint per vint com de trenta per trenta.

Només afegir que em plauria no pas poc que de la lectura de les objectives dades del paràgraf anterior quedés prou clar el meu subjectiu criteri sobre quin ample de rigola prefereixo, si vint o trenta centímetres, i els convido a que s'ho prenguin com una pregunta: quin ample de rigola prefereixo?

Kochira wa Cassandra-chan desu

Amb quina complaença rius dels propis mals
i fas un càntic... que desmentiràs potser!

Cassandra era molt bella, tant, que fins i tot Apol·lo li oferí el do de la profecia a canvi del goig de gaudir del seu cos. Però un cop cobrat el preu Cassandra refusà al déu, que despitat la maleí, i encara que no li llevà el do de la profecia la condemnà a que mai ningú no cregués les seves paraules. Fou doncs, endebades, que arribat el moment Cassandra advertí als seus conciutadans de la desgràcia que portaria Paris a la ciutat, o de la guerra que vindria amb Helena, o dels guerrers que farcien el cavall de fusta abandonat enfront les muralles. Amb l'ensulsiada final Cassandra fou violada per Àiax Lòcrida, per molt que cercà refugi al temple d'Atenea, i donada a Agàmemnon en concubinatge, de qui parí dos fills. Finalment trobà la mort a mans d'Egist, amant de Clitemnestra, esposa d'Agàmemnon, quan aquest assassinà al rei de Micenes per velles rancúnies que ara no venen al cas.

És que Cassandra no pogué veure el seu propi futur, o és que ni tan sols ella cregué en les seves pròpies paraules? o potser, tal com diu el vers d'Eurípides a les Troianes, res de més complaent que la pròpia desgràcia.

Keigoku

En la situación de los campos, los seres humanos siempre dejan de ser seres humanos; los campos se crearon con esta finalidad, llegeixo a Koba el temible, de Martin Amis, que cita Varlam Xalàmov, autor dels Relats de Kolimà.

No és el primer cop que llegeixo aquest raonament, que el gulag, o el lager, tant és, foren creats amb el propòsit d'igualar en ignomínia a víctimes i botxins. A si això és un home, de Primo Levi, ja s'explica com eren els propis interns els que feien de carcellers, i com a canvi d'algun número més en la rifa de la supervivència no s'estalviaven cap crueltat. O a l'informe de Brodeck, de Phillippe Claudel, on es mostra com sobreviure obligava a renunciar a allò que hom considera humà, en tant que solidaritat amb els altres. Però que volen, Stalin podia ser moltes coses, sobretot dur, com l'acer del seu malnom, però dubto que fos prou intel·ligent com per empescar-se aquestes subtileses, i el mateix diria del seu homòleg alemany, aquell malalt mental que gastava un bigotet ben ridícul. I més quan per a convertir una persona en un monstre n'hi acostuma a haver prou, i de sobres, amb oferir-li un plat de llenties.

Zō

I al final són els elefants, la puta estampida d'elefants de sempre, i perdonin la grolleria, com a les velles pel·lícules de Tarzàn, aquelles rodades en blanc i negre en decorats de cartró-pedra. Sí, les pel·lícules de Tarzàn, ja saben, aquelles on els blancs eren uns dolents ben dolentots i els negres una colla d'adolescents curts de gambals, i al final sempre apareixia Tarzàn, o inclús la seva mona, la Xita, al davant d'un ramat d'elefants per tal que guanyessin els bons. Ara aquells elefants han metamorfosat en espectaculars bèsties que carreguen contra els pèrfids marines que volen exterminar als nobles Na'vi, els bons salvatges de torn, per obra i gràcia del senyor Cameron. I que sí, que la pel·lícula està molt ben feta i poc importa que la història sigui maniquea, previsible de cap a peus i inversemblant tota ella, orfe d'ironia i curulla de dogmatisme. Tot això passi, doncs l'espectacle compensa i un ja sap on va, però bé s'haguessin pogut estalviar la puta estampida de sempre.