Kūsō

Somio que m'empaiten, i encara que aquell que somio ser pugui ser un paranoic, no pas per això no l'empaiten. M'empaiten, doncs. Qui o perquè tant és, i em trobo corrents per un vaixell que remunta el Mississipí. I salto sobre un esquifit rai perseguit per un indi malcarat que respon al nom de Joe, i m'endinso en una cova, tota foscor, fins que de sobte, en ensopegar amb qualsevol obstacle, caic al buit, i al llarg d'un temps que es dilata un sol pensament em pren amb força, despertar abans de l'inevitable patac. I desperto, és clar, amb un sotrac que també desperta a la meva companya, que dormia al meu costat aliena als meus malsons. Passa res? em pregunta. Res, només somiava que m'empaitaven, responc, però ella ja dorm de nou i jo resto desvetllat, i a cada segon que passa el somni se'm fa més llunyà, fins que l'oblido del tot, i agafant el portàtil de sota el llit començo a escriure, tot recordant aquella frase atribuïda a Mark Twain, que jo sigui un paranoic no vol dir que no em persegueixin.