Pres per l'habitud, disposició relativament estable tendent a reproduir els mateixos actes i assolida per l'experiència, actuo d'esma, aturant-me davant el llum vermell dels semàfors, tombant per la cantonada adient, evitant els obstacles que es troben al meu pas, butxaquejant per trobar les claus... fins que de cop resulta que enlloc de ser allà ja sóc aquí, còmodament assegut a la meva butaca, sense que els sentits m'hagin tramés cap dada del necessari desplaçament, doncs bé era l'habitud, la benvolguda habitud, imprescindible i sempre estimada, qui s'encarregava de l'enutjós món exterior, restant tot jo, un cop més, profundament abstret en la niciesa del meu pensament.
1 comentari:
i no és perillós?
Publica un comentari a l'entrada