Zō

I al final són els elefants, la puta estampida d'elefants de sempre, i perdonin la grolleria, com a les velles pel·lícules de Tarzàn, aquelles rodades en blanc i negre en decorats de cartró-pedra. Sí, les pel·lícules de Tarzàn, ja saben, aquelles on els blancs eren uns dolents ben dolentots i els negres una colla d'adolescents curts de gambals, i al final sempre apareixia Tarzàn, o inclús la seva mona, la Xita, al davant d'un ramat d'elefants per tal que guanyessin els bons. Ara aquells elefants han metamorfosat en espectaculars bèsties que carreguen contra els pèrfids marines que volen exterminar als nobles Na'vi, els bons salvatges de torn, per obra i gràcia del senyor Cameron. I que sí, que la pel·lícula està molt ben feta i poc importa que la història sigui maniquea, previsible de cap a peus i inversemblant tota ella, orfe d'ironia i curulla de dogmatisme. Tot això passi, doncs l'espectacle compensa i un ja sap on va, però bé s'haguessin pogut estalviar la puta estampida de sempre.