Aquest cop és a l'autobús, on em sembla reconèixer a una persona digna d'admiració en l'home que seu al meu costat, que en tot és igual a un home admirable de qui ara mateix no recordo el nom. Però tot i la meva poca memòria és tanta la semblança que no puc evitar de pensar que potser és ell mateix, l'admirable home de qui no recordo el nom, a qui tinc assegut al meu costat. El miro de reüll una, dues, tres i fins a quatre vegades i concloc que la semblança és portentosa, en cas de ser semblança. Fins i tot el seu capteniment, d'una inevitable dignitat, em recorda a aquell de qui no recordo el nom, i aleshores imagino una tercera possibilitat, que la persona que seu al meu costat sigui un perfecte imitador d'aquell de qui no recordo el nom. Per no embrollar-me més em centro en les tres possibilitats enunciades fins ara i descarto una quarta, que la semblança no sigui més que un error atribuïble a la meva malaptesa, i faig un petit resum de qui pot ser que segui al meu costat: a, una persona admirable de qui no recordo el nom, be, algú que de manera natural i involuntària en tot s'assembla a una persona admirable de qui no recordo el nom, ce, una persona que de manera artificiosa i premeditada en tot s'assembla a una persona admirable de qui no recordo el nom. Concloc que l'opció ce és la més llaminera i descarto les altres dues per irrellevants, però abans que pugui escatir el perquè de tant sospitós comportament veig com la persona que seu al meu costat, i que de manera artificiosa i premeditada en tot s'assembla a una persona admirable de qui no recordo el nom, s'alça del seu seient, em diu gràcies quan arronso les cames per deixar-lo passar, i baixa de l'autobús aprofitant que aquest és aturat a la parada que hi ha al carrer de Viladomat, pintor barroc, just per sobre de la Gran Via de les Corts Catalanes, òrgan normatiu a Catalunya entre els segles tretze i divuit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada