Kioku

Són sovint recordats els tres-cents hoplites espartans que en temps de la segona guerra Mèdica defensaren amb braó l'anomenat pas de les Termòpiles. I és també recordat que abans de morir, els tres-cents hoplites espartans comandats per llur rei Leònides feren un gros carnatge en l'exèrcit persa, que retardat i delmat en el seu avanç, fou finalment derrotat pels hoplites grecs, segons ensenyen els llibres d'història des de temps d'Heròdot.

Menys, gens, recordats són els quatre-cents tebans i els set-cents thespians, sense oblidar-se dels nou-cents hilotes (esclaus públics propietat del govern espartà), que romangueren amb els tres-cents espartans fins al final, això és, fins a morir, sense rendir-se ni fugir, allà mateix on són sovint recordats els tres-cents hoplites espartans que en temps de la segona guerra Mèdica defensaren amb braó l'anomenat pas de les Termòpiles.

Kochira wa Söderberg desu

Hjalmar Söderberg (Estocolm, 1869 – Copenhaguen, 1941), novel∙lista, dramaturg i periodista, és una de les més grans figures de la literatura sueca —la de debò— de tots els temps... comença el text que dóna notícia de la vida i miracles de l'autor, l'esmentat Söderberg, a la solapa d'El doctor Glas, que aquests dies tinc a mans gràcies a la gentilesa dels senyors d'Adesiara.

I del sorprenent text de la solapa es dedueix la necessària existència d'una literatura sueca de pa sucat amb oli, en contraposició a la de debò, de la que el senyor Söderberg sembla ser autor destacat. I a fe que així és, si més no si faig cas de la vuitantena de pàgines ja llegides, que més enllà de l'anècdota argumental que serveix d'excusa per bastir la nouvelle, doncs d'una nouvelle sembla tractar-se, desgrana amb lucidesa (és a dir, a la meva completa satisfacció) l'únic argument sensat de tota literatura, el de la insatisfacció amb les pròpies circumstàncies, la pròpia situació, tal com reconeix el docte protagonista, que no coneix cap altra definició de felicitat que la síntesi d'allò que cadascú, des de la seva pròpia situació, considera desitjable.

Kochira wa Winstanley-san desu

Gerrald Winstanley és un personatge històric recordat pel seu col·lectivisme d'arrel cristiana. A l'Anglaterra d'Oliver Cromwell, al front d'un grup d'antics combatents de la guerra civil, the Diggers, Winstanley ocupava terres ermes, normalment antigues propietats dels seguidors de Carles I, per conrear la terra i establir comunitats igualitàries on tota propietat privada era abolida. Així, hom acostuma a veure Winstanley com un precursor de l'anarquisme o del socialisme, segons convingui. Però Winstanley és, també, el títol d'una bellíssima pel·lícula de Kevin Brownlow, expert documentalista i restaurador de cinema mut, on a través d'un minuciós i rítmic muntatge, i d'una particular sonorització que recorda no pas poc a l'obra de diversos pioners del cinema, es dóna notícia de l'ocupació feta per the Diggers al turó de St. George.

Per això, en eixir d'una de les sales de projeccions de la Filmoteca, on prop de vint anys després del primer visionat he tingut l'oportunitat de reveure l'obra de Browlow, he restat sorprès pels comentaris que anava sentint de la resta d'espectadors, no pas per la previsible i poc compartida (per mi) simpatia que tothom mostrava per Winstanley i llur noble causa, sinó per la manca de reconeixement per la bellesa assolida per Brownlow, com si al costat de l'utòpic evangelisme de Winstanley poc importés el mestratge de la narrativa de Brownlow, talment hom recordés les pel·lícules d'Eisenstein per allò que narren i no pas per la manera en que allò que narren és narrat.

Stalin no kakimasu

Stalin construía. Nacieron de sus manos cereales, tractores, enseñanzas, caminos, y él allí, sencillo como tú y como yo, si tú y yo consiguiéramos ser sencillos como él ...

I un cop establert el gènere de les novel·les on ho passa mai res, també el gènere de les novel·les on l'acció (o la inacció) de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, i el gènere de les novel·les protagonitzades per emigrants jueus que fan les amèriques, només em resta fer esment del més deliciós dels gèneres literaris, el de les odes a Stalin. No pas, però, per mor del seu protagonista, el mateix Stalin, de qui no cal ara recordar l'evidència dels seus mèrits, sinó per la grossa subtilesa dels seus autors, poetes tots ells excel·lents, diuen, premiats i reconeguts arreu, que sota formes d'una aparença servil i d'una ceguesa sense parangó, desgranen tot un reguitzell d'imatges que ofereixen al lector, mitjançant la més elaborada de les ironies, el lúcid retrat d'una època i d'una manera de veure el món que qui això escriu no gosaria qualificar d'exemplar.

Watashi wa shichō ni naritai

Crec recordar que fou en temps de campanya electoral d'unes ja llunyanes eleccions municipals, quan vaig ensopegar amb un cartell electoral que em va fer imaginar un relat protagonitzat per algú que, en temps de campanya electoral d'unes eleccions municipals, ensopegava amb un cartell electoral que presentava a un candidat que era ell mateix.

De primer vaig imaginar que aquell que jo imaginava no admetia ser el candidat fotografiat al cartell, i es limitava a trobar que la semblança entre ell mateix i la persona fotografiada era sorprenent. Però davant l'evidència de la semblança i la coincidència del nom publicitat, no tenia més remei que reconèixer que era ben bé ell, el candidat que aquell partit presentava, i és aleshores que aquell que jo imaginava mostrava una certa indignació, doncs bé l'haguessin pogut consultar abans de presentar-lo com a candidat, a ell, que ni tan sols tenia el costum d'exercir el seu dret al vot. La certa indignació, però, de seguida vaig imaginar que mutava a una certa preocupació, en trobar que la gent que passava pel carrer el començava a assenyalar amb el dit, en reconèixer-lo com el candidat que era fotografiat als cartells electorals. Per això aquell que jo imaginava es va apressar a tornar a casa, on la certa preocupació va deixar pas a una certa il·lusió, en trobar que sí, que potser faria una bona feina a l'ajuntament, en cas de ser escollit, i que per fi hi hauria algú que expressaria l'opinió del carrer. I amb el pas dels dies la certa il·lusió d'aquell a qui jo imaginava va anar creixent, gràcies, en part, a l'entusiasme de la seva família i amics, també de coneguts i saludats, que augmentaren en gran nombre. Finalment, la ja més que certa il·lusió es transformà en un aclaparador desencís, en comprovar, al televisor de casa, que en l'escrutini electoral el partit que l'havia triat com a candidat restava sense representació al consistori i, en conseqüència, aquell que jo imaginava continuaria amb les seves rutines habituals, talment mai hagués ensopegat amb un cartell electoral que presentava a un candidat que era ell mateix.

Terebi ni mimasu (V)

L'espot televisiu que aquests dies ens ofereix Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa, per demanar el vot a les properes eleccions del vint-i-cint de novembre, em sembla exemplar. Mitjançant un únic i efectiu recurs, el zoom in, la càmera s'atansa lentament al rostre del candidat, que amb veu ferma i clara desgrana el seu ideari en una mena de salmòdia que respon a tot allò que els seus votants desitgen escoltar. Les seves paraules, sempre encapçalades per la primera persona del present d'indicatiu del verb creure, admetre com a cert, fins i tot a mi m'acaben hipnotitzant, per molt que aquests dies sigui jo un mandrós defensor de la pràctica desaparició de qualsevol tipus de servei públic.

Però és precisament aquesta primera persona del present d'indicatiu del verb creure, admetre com a cert, la que evidencia que allò que ofereix mossèn Herrera no és més que una doctrina establerta, certa i incontestable, i d'aquí l'encert de la seva posada en escena sota la forma d'un nou Credo, el símbol de la fe, potser en substitució d'aquell Credo in Deum Patrem omnipotentem, que d'infants vam memoritzar els que férem estada en centres escolars gestionats per comunitats religioses, grups socials que, ves per on, també viuen sota la forma d'una doctrina establerta, certa i incontestable

Amerika ni ikimasu

Si ben sovint he donat aquí notícia dels diferents gèneres literaris que més valoro, com ara el de les novel·les l'acció de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, o el de les novel·les on no passa mai res, encara no he fet mai esment d'un tercer gènere de lloable tradició, el de les novel·les protagonitzades per jueus que fan les amèriques.

Gènere on destaca amb força el tricèfal cognom Roth: Henry Roth, Philip Roth i Joseph Roth. Podria, aleshores, haver anomenat el gènere com el gènere de les novel·les escrites per escriptors el cognom dels quals és Roth, però això hagués estat inexacte, doncs no totes les novel·les escrites pels tals Roth poden encabir-se en tan llaminer gènere, i, a més, hagués estat injust per tota una sèrie d'epígons que, si bé des d'una formes més breus, també han excel·lit en la narració del trànsit i habituació a un nou mon dels atzarosos fills d'Israel, com ara Dovlatov amb els relats de La maleta, i Bezmozgis amb Nataixa, autor aquest darrer que després d'alguns dubtes inicials descobreixo amb no poc plaer, gràcies, un cop més, als senyors labrencs.

Canigó ni noborimasu

És costum dels locals de restauració que disposen de terrassa carregar un petit suplement en el preu de les seves consumicions, en cas que els seus clients facin ús de l'esmentada terrassa. El més habitual és carregar un cert tant per cent, d'habitud un deu, a la suma de les consumicions fetes per mirar de compensar l'import que els locals han d'abonar a l'ajuntament en concepte d'impost per l'ocupació de la via pública, o, simplement, per augmentar el calaix.

Al bar Canigó, excel·lent local de restauració on se serveixen uns notables entrepans, prefereixen carregar deu cèntims a cada consumició, ja sigui aquesta líquida o sòlida. A totes? No pas, doncs tal com s'anuncia a la preceptiva llista de preus, dues petites consumicions es deslliuren d'aquest peatge, el pinxo de seitons i el pinxo de cogombres. Però... a què responen aquestes sorprenents excepcions? Potser volen fomentar el consum de seitons i cogombrets per les seves salutíferes propietats? o potser volen deslliurar-se d'una comanda excessiva? O tal vegada és el producte estrella de la casa i els seus parroquians veurien amb mals ulls el seu encariment? O potser pel seu baix preu, un euro amb vint cèntims pel de seitons, vuitanta cèntims pel de cogombres, volen fer servir aquests productes com a reclam per captar clients? Improbables possibilitats, totes elles, així que no tinc més remei que preguntar-ho, i és l'agradabilíssima cambrera de cabells curts qui m'informa de la raó. Tant el pinxo de seitons com el de cogombres són d'una modestíssima entitat, no més que un seitó en el cas del pinxo de seitons, i d'un cogrombret en el de cogombres, essent, doncs, l'ús del plural a la llista de preus una mena de recurs retòric, i els hi sabia greu, donada la migradesa de la menja, carregar-ne els deus cèntims preceptius, en trobar que pagar un euro amb vint per un seitó, i vuitanta cèntims per un cogombre, potser ja resulta excessiu.

Serveixi, doncs, aquesta explicació, a tots aquells que un dia o l'altre facin estada al bar Canigó, excel·lent local de restauració on se serveixen uns notables entrepans, i restin sorpresos pel text de la preceptiva llista de preus, on es dóna notícia que el pinxo de seitons i el pinxo de cogombres, resten lliures de tot peatge.

Gàl·lia ni imasu

L'any cinquanta abans de crist tota la Gal·lía és ocupada per l'exèrcit romà. Tota? No pas, doncs un petit llogarret, de tothom conegut, resisteix amb braó a l'invasor. Però un segon llogarret abraça amb entusiasma la cultura romana i els seus habitants vesteixen túniques d'una immaculada blancor, construeixen els seus habitatges segons els manuals d'arquitectura romana del moment, i es tallen i rinxolen els cabells talment els patricis de la capital. Fins i tot el seu cap, un tal Proromànix, decideix construir un aqüeducte. El riu, però, tal com li recorda un dels seus veïns, passa pel mig del poble i fa del tot innecessari un aqüeducte. No fa res, respon el tal Proromànix, desviarem el riu, doncs un aqüeducte fa romà.

Talment un cert carril per vehicles d'alta ocupació, vehicles ecològics i transport públic, que diuen que fa sostenible.

Ninjin o tabemasu

La pastanaga és una herba de la família de les umbel·liferes conreada des de l'antigor per causa de la comestibilitat de la seva arrel, que crua o cuita, en fritura o bullida, resulta un comestible excel·lent, dolç i nutritiu, ric en Betacarotè, vitamines i nombrosos i variats minerals. Aliment, també, de cavalls i conills, la pastanaga forma part de l'imaginari popular gràcies a les sèries d'animació produïdes per la Warner Bross, que popularitzaren el personatge d'un espavilat conill antropomòrfic devorador compulsiu de pastanagues que semblava inspirat en la figura d'un dels grans còmics del segle vint, Julius Henry Marx, més conegut com a Groucho Marx. Personalment les pastanagues em plauen lleugerament cuites al vapor, acompanyades de faves, porro, bròquil, espàrrecs verds i albergínia, o bé crues, finament picades i amanides amb oli d'oliva i llimona, en companyia d'olives negres, pebrot, tomàquet i ceba tendra.

I pastanaga és també una paraula plana de quatre síl·labes i nou lletres (cinc consonants i una sola vocal que es repeteix fins a quatre vegades) que deriva del llatí pastĭnāca.