Rōzumarī

A Sant Jeroni ens rebem uns xiprers com pocs n'he vist, de troncs envellits i capçades gegantines, però el que es fa més present és el romaní que (des d'ara i fins al cim de La Picossa) ens agombola en tot moment. I és de tant en tant, a mesura que ens enfilem seguint un corriol esquerp però ben definit, que n'arrenco petits bocins per refregar-me per les mans, que ensumo sovint, talment faig sempre que ensopego fonoll. Ja al cim contemplem el paisatge que ens envolta, els dotze grans molins que ressegueixen la carena que tanca el barranc de Xarcums, i al seu darrere l'hiperboloide de la torre de refredament de la central nuclear d'Ascó. De tant en tant esquitxos de l'Ebre, que s'amaga o s'exhibeix segons els capricis de l'orografia, i lluny, més lluny, el Montsant, els Ports i les serres de Cardó i el Boix. De tornada fem marrada, en passar-nos de llarg el corriol de baixada i continuar un bon tros per la carena. Però tant és, la caminada és agradable i les vistes prou llamineres, així que no ens fa res recular per retrobar el camí de baixada, que fa ziga-zagues per un pendent sec i pedregós, sempre aromatitzat per l'omnipresent romaní que ens agombola en tot moment.

Hōrensō o tabetai desu

Prefereixo menjar espinacs que no pas bledes. Per les penques. Les fulles de les bledes rai, ja em plauen, però les penques les trobo eixarreïdes, massa fibroses. Per això acostumo a menjar espinacs molt més sovint que no pas bledes, potser en sopa, tallats en juliana; o saltats amb quatre cigrons, bitxo, all, gingebre i salsa de soja; o en amanida, o com sigui. En canvi, les bledes em costen més, excepció feta de les vermelles, que em plauen amb delit. I és que les bledes vermelles són més esveltes que les bledes comunes, més llarguerudes i més primes, amb les penques més estretes, més fines i més gustoses. Malauradament, no acostumo a aconseguir-les gaire sovint, i és per això que sempre que en veig, sigui on sigui, en compro un manat. I aleshores quina alegria, quin goig. Tota la setmana que faig bledes, en sopa, amb pasta, amb faves, amb el que sigui. Sé que també n'hi ha de grogues, però encara no les he ensopegades mai, i també de xineses, que si bé són petites i passen bé, són més insípides.

Al final, això de les bledes és el mateix que passa amb els altres, que d'habitud són secs, eixarreïts, fibrosos, insípids, però que quan ensopegues un d'acolorit, no te l'acabaries, si no fos que, d'acolorits, no en sé trobar.

Owari no nai uta

Al llarg dels primers minuts del metratge, diguem-ne cent deu, els personatges van fent i sembla que ens trobem en una mena de reflexió al voltant del pas del temps. Un tema, per altra banda, ja clàssic en el món del western, quan es produeix la topada entre l'èpica de la conquesta i la burocràcia de la civilització, entre l'heroi indomable i el gestor de processos administratius. Però de cop ens adonem que no, o que sí, que el temps passa, que el llunyà oest ja no és tan llunyà, que als lavabos hi ha banyeres i el ferrocarril arriba fins a Montana, però, a més, resulta que la narració també furga en la sexualitat dels personatges, especialment en la incomoditat que un heroi com cal tingui una certa tirada homosexual.

I així anar fent al llarg d'aquests diguem-ne cent deu minuts, fins que de cop, al final, la narració s'accelera i es transforma, i Campion ens ofereix un assassinat, un petit clímax que tot ho lliga i ho conclou, una mena de punt final, la cirereta del pastís, el toc de gràcia, la traca final. Una mica com fa Mencarelli a Tot demana salvació, quan proposa un clímax tan efectiu com potser innecessari, que qui sap si resta versemblança a tot el que portem fins aleshores vist o llegit. Certament que ambdós finals, el de la pel·lícula de Campion i el de la novel·la de Mencarelli estan ben trobats, funcionen, ajuden a concloure la narració, la tanquen i potser li acaben de donar un cert sentit. Però és tot això necessari? Cal realment tancar-ho tot, travar-ho d'aquesta manera, buscar-li tant el sentit, reduir-ho a la rodonesa d'una anècdota?

Qui això escriu, jo mateix, no té, no tinc, cap resposta per aquesta pregunta, més enllà de recordar aquelles lectures que bé es poden incloure en aquell gènere literari aquí ja esmentat, el de les ficcions que ni comencen ni acaben, només s'esdevenen.

Ue to shita

No sé viure de cap altra manera, no soc capaç d'escapolir-me d'aquesta necessitat: si hi ha cim l'haig d'atènyer, si hi ha abisme hi haig de baixar, escriu Mencarelli, tradueix Pau Vidal, llegeixo jo, a Tot demana salvació.

És certament d'agrair que algun d'aquells valents (potser més aviat insensats, o tan sols malaurats) que gosen descendir (sigui per voluntat pròpia o moguts per un incert atzar) a les fondàries més pregones del viure o als cims més gèlids i emboirats, tinguin la gentilesa (qui sap si la necessitat), si de cas són capaços de tornar a surar o davallar cap a la superfície, d'explicar el que allà (allà avall ben avall, o amunt, ben amunt) han vist i viscut. D'aquesta manera aquells que tot ens ho mirem des de la placidesa de la llar, des de la butaca estant, des del tedi i la sensatesa, aquells que patim de vertigen i ens atemoreix la foscor, podem viure el miratge que, d'alguna manera (ni que sigui al llarg del temps que dura la lectura) també som (creiem ser) vius.

Ni-banme no shūhen

Qui som? sembla ser pregunta habitual en aquest món om sembla que vivim, aquest món de pàgines web i xarxes dites socials, on per tot s'ensopeguen enllaços que en aparença porten a provar de respondre a tan impertinent pregunta, encara que d'habitud només ofereixen reculls d'obvietats i vanitats, com ara som l'A i el B, i estem encantats d'haver-nos conegut.

I encara que Pla ja va tenir l'encert de respondre de manera exacta i precisa a aquest paorós qui som?, amb aquell no som res, però fa de mal dir que dona nom a un dels relats de La vida amarga, aquí trobaran una resposta que si bé s'allunya força de la proverbial sensatesa planiana, no deixa de tenir el seu què (i un què ben llaminer, tot sigui dit).

La resta, de mica en mica, aquí.