Sumimasu

Viure, dic, no és imprescindible, car imprescindibles són altres coses. Quines? Fa de mal dir per allò de tants caps, tants barrets.

Però el batec del nostre cor, l’oxidació de les nostres cèl·lules, el creixement (infatigable) d’ungles i cabells, l’oxigenació de la nostra sang ... no només resulta prescindible, del tot innecessari, sinó fins i tot odiós, indesitjable i absolutament negligible si, en les nostres vides, fora de nosaltres mateixos, no hi ha res de certament imprescindible.

Viuré, si em vaga encar de viure ...

que deia aquell, el príncep.

Kono e wa ikura desu ka

- Doncs a mi m'agrada Mondrian - em digué ahir la meva companya després de llegir el post anterior - I al passadís ens quedaria molt bé un quadre seu.

Jo, com no pot ser altrament, acostumo a trobar les seves paraules sàvies i encertades, plenes de seny i dignes de ser obeïdes, més que escoltades. En aquest cas, però, i sense que serveixi de precedent, la seva proposta m'alarmà. Ràpidament vaig objectar que potser no ens podíem permetre una despesa tan important, sense comptar que els de l'assegurança del pis ens apujarien la prima i ens farien canviar la porta d'entrada per una de blindada, a més de fer-nos posar reixes al pati. I crec, vaig afegir, que les obres dels grans mestres han de ser (encara que no gaudeixin de la meva prescindible simpatia) als museus perquè tothom en pugui gaudir, i no pas en cases particulars, perquè així no semblés que només em preocupava per la qüestió econòmica, i que l'altruisme també motivava les meves objeccions.

- Vull dir un pòster - em replicà amb aquell to seu tan característic, que deixa clar que no faig gràcia i que si només haig de dir bajanades, millor que calli o que les escrigui al bloc.

De totes maneres d'aquí poc és el seu sant i jo haig de cobrar un final d'obra (cap fortuna, però), i mira, li podria fer una sorpresa. Així que, algú es ven un Mondrian a un preu raonable?

Malèvitx-san ga suki desu

Tal com jo ho veig, els pares de l'abstracció foren tres: Piet Mondrian, Vasili Kandinski i Kasimir Malèvitx.

No tinc simpatia per Mondrian ni pels seus acòlits, els neoplasticistes, una mena de ramat comandat per Theo van Doesburg, un sectari mediocre i vulgar. Kandinski, en canvi, em meravella tot i el seu incomprensible (i a voltes contradictori) discurs teòric que em recorda molt, massa, a l'estètica kantiana. Malevic, finalment, em desperta una incomprensible admiració, una inexplicable debilitat, una fascinació certament malaltissa. Potser perquè Malevic veié la seva trajectòria frustrada en topar amb un mur infranquejable, un mur terrible, paorós; un mur amb bigoti, amb nom i cognoms o, més aviat, nom i pseudònim, Iósif Stalin.

El mateix mur amb él que toparen, entre molts (moltíssims) d'altres, Mijaíl Bulgákov, Serguéi Eisenstein, Konstantin Melnikov, Serguéi Prokófiev ... Podria arribar a perdonar a Stalin la barbàrie que instaurà a la Unió Soviètica, les purgues, els assassinats, les tortures. Tot això li podria perdonar per allò que té d'humà, de comprensible, però el que mai, mai li podria, li podré perdonar, serà el fet d'haver-me privat de la paraula de Bulgákov, de la música de Prokòfiev, del cinema d'Eisenstein, de l'arquitectura de Melnikov ... i de la pintura de Malevic, Kasimir Malevic.

Tabete kudasai

Deia Goebbels, Paul Josehp Goebbels, que una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat. Però Goebbels, un foll enmig d'una bombolla de fanatisme anihiladora, no sabia el que es deia. La mentida, entesa com una asserció feta cientment contra la veritat (entenent per veritat una construcció contingent, un dogma revelat, un axioma científic ... tant és) no necessita res per imposar-se. Ni repeticions, ni falques publicitàries a ràdios andaluses, ni cap esforç. La mentida sempre triomfa, inexorablement.

És per això que em revolta la campanya publicitària engegada pel PP a Andalusia. No pas per la manifesta falsedat de la mateixa (la mentida, en els humans, és tan inevitable com la transpiració, això és, la suor), sinó per la inutilitat de tot plegat.

De tot cor, senyors peperos: no s'hi esforcin, no s'hi escarrassin, no malbaratin els recursos econòmics (migrats, sens dubte) del seu partit. No fa falta, cap falta ... si ja ho saben, ho sap tothom i és profecia: a Catalunya, dels castellanoparlants, en fem mandonguilles.

Ni-gatsu juni-nichi

Tal dia com avui, tretze de febrer de mil nou-cents quaranta-cinc, Dresde fou destruïda. A mig quart d'onze de la nit els primers avions de reconeixement sobrevolaren la ciutat, i pocs minuts després arribaren els bombarders, un total de 245 Lancaster britànics, que a dos quarts ja tenien la feina feta: prop de mil cinc-centes tones de bombes explosives abocades sobre la ciutat. A dos quarts d'una de la matinada tornà a haver avions sobre Dresde, en aquest cas bombarders britànics i nord-americans, uns 580 aparells, que llençaren unes sis-centes cinquanta mil bombes incendiàries, que no semblen poques. Es calcula que aquella nit, a Dresde, moriren entre cent vint mil i cent cinquanta mil persones.

A l'endemà els nord-americans tornaren a bombardejar la ciutat. Llençaren cinc-centes tones de bombes explosives d'alta potència i prop de tres-centes tones de bombes incendiàries. El dany, però, fou mínim, car no es poden matar als morts, ni destruir l'inexistent.

A Dresde no hi havia contingents militars. Tampoc hi havia indústries bèl·liques. No era cap punt estratègic ni tenia cap valor militar. La guerra, a més, ja estava guanyada i la rendició del que quedava de l'exèrcit alemany era només qüestió de temps. Perquè, doncs, els aliats (els bons de les pel·lícules, les democràcies avançades) varen anihilar Dresde?

Chiisai desu ka

... que prefería claramente, sin discusión, la obre menor a la mayor. Escogía La metamorfosis en lugar de El proceso, escogía Bartleby en lugar de Moby Dick, escogía Un corazón simple en lugar de Bouvard y Pécuchet, y Un cuento de Navidad en lugar de Historia de dos ciudades o de El Club Pickwick. Que triste paradoja, penso Amalfitano. Ya ni los farmacèuticos ilustrados se atreven con las grandes obras, imperfectas, torrenciales, las que abren camino en lo desconocido. Escogen los ejercicios perfectos de los grandes maestros. O lo que es lo mismo: quieren ver a los grandes maestros en sesiones de esgrima de entrenamiento, pero no quieren saber nada de los combates de verdad, en donde los grandes maestros luchan contra aquello, ese aquello que nos atemoriza a todos, ese aquello que acoquina y encacha, y hay sangre y heridas mortales y fetidez.

Escriu l'insensat.

Però ... Bartleby una obra menor? Bartleby un entrenament, una farsa? Bartleby un mer exercici? ... Bartleby és un prodigi, del llatí PRODIGIUM, això és, un miracle, un fet sobrenatural que es desvia de les lleis conegudes de la naturalesa. Bartleby és, paradoxalment, un dels pocs motius que tenim cada matí per obrir els ulls i lluitar contra allò que ens atemoreix i intimida. I si, hi ha sang i ferides mortals i fems pudents. El que no hi ha, però, són balenes. Ni blanques ni grogues, ni blaves ni magentes.

Watashi wa Guilgameix-san desu ka

Guilgameix fou (és?) el nom d'un personatge llegendari de la mitologia sumèria, la primera i més antiga civilització coneguda. És, també, el nom propi de persona més antic que jo recordo. Els sumeris, sembla que els primers a fer servir la roda i l'escriptura, habitaren a la baixa Babilònia, la terra de Súmer, al sud de l'actual Irak. Arribaren (des de no se sap on) cap el 3.500 a.C., i podem datar l'aparició del senyor Gilgamesh per l'any 2.750 a.C.. Gilgamesh, fill de Lugalbanda, fou el quart rei d'Uruk, una mena de dèspota que abandonà la seva ciutat per anar a cercar, ves per on, la immortalitat. Els primers representants del gènere humà es poden datar en uns tres milions d'anys, si fa no fa. Tres milions d'anys ... i la meva memòria tot just pot recordar el nom d'algú que va viure fa menys de cinc mil anys. El nom d'algú que recordo en tant que protagonista d'una faula inversemblant i poca-solta, d'una història impossible. I encara avui (alguns d'amagat, d'altres a viva veu) somniem, tendrament, amb la immortalitat del nostre nom, de la nostra obra, de la nostra estupidesa, quan no som més que un tió esperant els nostres cinc minuts a la foguera de les vanitats.