Mushi

S'acostuma a explicar als infants que per molt que la forta canícula o la xafogosa humitat convidessin al descans, la laboriosa formiga es passà tot l'estiu feinejant, sempre previsora i constant, escarrassant-se a recollir provisions per quan arribés el fred hivern. I també s'acostuma a explicar als infants que al seu voltant ballava la disbauxada cigala, que tot el dia feia gresca i poc volia pensar en el fred hivern. Fins i tot s'acostuma a explicar als infants que la disbauxada cigala feia befa, mofa i escarni dels tràfecs de la laboriosa formiga, no fos cas que l'infant de torn prengués partit per la disbauxada cigala. Tot seguit s'explica als infants que un cop arribat el fred hivern, la disbauxada cigala, capcota i afamada, pidolà a la laboriosa formiga per la seva supervivència. I ja per acabar s'acostuma a explicar als infants que la laboriosa formiga s'apiadà i compartí amb la disbauxada cigala les seves provisions, si l'adult que explica la faula és compassiu, o que la laboriosa formiga tancà la porta a la disbauxada cigala i l'abandonà a la seva dissort, si l'adult és de tarannà inclement.

El que es triga més anys a explicar als infants és l'existència d'un tercer personatge, l'espavilada guineu, que de grat o per força furta tot el que pot a la laboriosa formiga amb peregrines excuses, dóna alguna engruna a la disbauxada cigala i malbarata tota la resta. És el bon lladre, ja saben, aquell que diu robar als rics per donar als pobres. I ara ho hauria de continuar embrollant tot amb un quart, un cinquè, i potser també un sisè personatge, i un setè i un vuitè, vés a saber, però tot plegat fora massa per una senzilla faula i ben mirat tant és, doncs, encara que això no s'explica mai als infants, només faltaria, tots acabarem igual, laborioses formigues, disbauxades cigales, espavilades guineus i anònims personatges sobrers.

Shugi

A l'autobús, camí del despatx, un desconegut em comenta amb paraules vehements que ha redactat un manifest per una nova estètica. I és tanta la vehemència amb que parla del seu manifest, que tot seguit li ofereixo la meva adhesió incondicional, alhora que començo a sentir un cert pessigolleig interior. No voldríeu, potser, llegir-lo primer? em pregunta, prudent, el desconegut, abans d'acceptar la meva signatura. De cap de les maneres, responc, amb una vehemència inusual en mi. Però... i sí com el dels futuristes, el meu manifest lloés la violència i la confrontació bèl·lica com a força creativa? m'adverteix el desconegut. Doncs ajustaria la baioneta al canó del meu fusell i correria vers les trinxeres enemigues, li responc, entusiasmat pel xiulet dels obusos que ja imagino. Però... i si el meu manifest no fos més que un sepeli per la mort de l'art i defensés el suïcidi ritual de tot artista, talment Mishima i els seus acòlits? hi torna, el desconegut. Doncs us pregaré de ser el meu kaishaku i m'esventraré tot seguit, responc, encara més entusiasmat. Però... i si com el Natzaré, defensés la pobresa i us pregués d'abandonar-ho tot i seguir-me com a deixeble vers l'absolut? em torna a advertir. Doncs malvendria les meves propietats, abandonaria filla i companya, i us seguiria allà on més us plagués de portar-me, torno a respondre, encara, si cap, més exaltat. Però... i si defensés el realisme i el compromís social de tot artista, talment els de Palacagüina? hi torna, el desconegut, per quarta vegada.

Quarta i darrera, és clar, doncs davant de semblant disbarat només puc demanar al desconegut que m'excusi i continuar amb la llaminera lectura, Robertson Davies, aquests dies.

Onna no hito

Avui una desconeguda de cabells ben curts m'ha aturat pel carrer i de puntetes, atansant els seus llavis a la meva orella dreta i fent pantalla amb la mà esquerra per evitar que el so de la seva veu es propagués més enllà de la meva oïda, m'ha xiuxiuejat unes poques paraules que res significaven per a mi. Tot seguit ha retrocedit una passa, m'ha mirat als ulls, i portant-se el dit índex de la destra als llavis amb un gest inequívoc de demanda de silenci, ha afegit que el que m'acabava de dir era un secret. Jo, en resposta al seu gest m'he portat el palmell de la mà esquerra als llavis per fer-li saber que sabria guardar les seves paraules. Gràcies, i no m'oblideu, m'ha respost la desconeguda, que tot seguit s'ha tombat i ha corregut vorera enllà fins a fer-se'm invisible. Jo encara he restat una estona palplantat allà on era, al xamfrà de Casp amb Girona, i tot i que la desconeguda ja devia ser lluny, sense possibilitats d'escoltar la meva veu, li he cridat el que ella m'havia pregat, que mai no l'oblidaria.

No, no em referia a vós, he hagut de precisar tot seguit, quan una altra noia, aquesta de llargs cabells rinxolats, se m'ha quedat mirant. Voleu dir que a mi sí m'oblidareu? m'ha preguntat, burleta. Probablement, he respost. Probablement... així doncs, encara tinc alguna possibilitat per sobreviure en la vostra memòria, ha afegit ella. Amb aquests cabells ho dubto, he reconegut. Així doncs, m'haig de fer tallar els meus llargs cabells rinxolats? m'ha preguntat. La decisió és vostre, he conclòs. Meva? No sou vós l'autor? m'ha tornat a preguntar, fent-se la sorpresa. Jo només escric, no decideixo pas allò que escric, m'he excusat. Oh, que immadur, eludiu les vostres responsabilitats, ha respost ella, fingint indignació. No, això ho feu vós, que voleu que sigui jo qui decideixi sobre els vostres cabells.

I tot seguit he callat, doncs, és aleshores que les paraules que un moment abans m'ha xiuxiuejat la desconeguda de cabells ben curts han pres sentit, feu-me tallar els meus llargs cabells rinxolats, que és el que m'havia pregat. Sou un imbècil! i un bocamoll! m'ha cridat aleshores la desconeguda de llargs cabells rinxolats, havíeu promès que no en diríeu res, i tot seguit s'ha tombat i ha corregut vorera enllà fins a fer-se'm invisible. Jo encara he restat una estona palplantat allà on era, al xamfrà de Casp amb Girona, i tot i que la desconeguda ja devia ser lluny, sense possibilitats d'escoltar la meva veu, li he cridat el que ella m'havia pregat, que es fes tallar els seus llargs cabells rinxolats.

Kochira wa Embirikos-san desu

Gràcies al bon criteri dels senyors d'Adesiara llegeixo Embirikos, Andreas Embirikos, escriptor grec que fins ara m'era desconegut. I després d'un primer text que més aviat em desplau on Embirikos fa una encesa apologia del surrealisme, moviment en el que ell mateix inclou la seva obra amb no poc entusiasme, trobo dos relats sensacionals (la cinta i els textos) o, el que potser ve a ser el mateix, dos relats escrits de la manera que a mi m'agradaria escriure, i que em recorden no pas poc a certes proses de J.V. Foix incloses a Gertrudis i KRTU, que també trobo sensacionals.

Vol dir això que Foix era surrealista? o que jo mateix voldria esdevenir surrealista? rellegeixo el primer manifest surrealista d'André Breton, però el text, com el de tot manifest, em resulta llunyà i aliè, i concloc que no, que poc em plauria ser surrealista, en no ser-me grat esdevenir paraula, allò que és dit, i haver de restar fidel al meu significat, un capteniment que a més d'enutjós trobo ben poc surrealista.

Tetsugakusha (II)

Una successió de felices coincidències em porta a llegir aquesta entrevista feta a Richard Rorty fa uns quants anys, on trobo escrit allò que fa temps em plau repetir: que la filosofia no és més (ni menys) que un gènere literari. Peculiar, propi o privatiu d'una persona o d'una cosa, com matisa Rorty, però gènere literari, em permeto repetir un cop més.

I és potser aquesta peculiaritat, aquest ser privatiu d'un col·lectiu, el dels llicenciats en filosofia a sou d'alguna universitat, el que darrerament perjudica la qualitat del gènere, en restar aquest segrestat pels professionals del ram, els ja esmentats llicenciats en filosofia a sou d'alguna universitat, quan és cosa sabuda que tot escriptor amb ambicions literàries hauria de ser un amateur, no més que un diletant de tarda de diumenge, amb independència de si escriu novel·la rosa, críptics rodolins, o sapientíssimes notes a peu de pàgina de l'obra dels grans filòsofs, aquells que mai estigueren a sou de cap universitat.

Ulisses no kodomo

Són innúmers les versions sobre els fogosos amors d'Ulisses, l'enginyós fill de Laertes que a Ítaca té les estades. Dos cops sembla que prenyà a Calipso, la nimfa que el complimentà a l'illa Ogígia. Tres més a Penèlope, la seva fidel muller. Fins a nou cops a Circe, la fetillera, que per una estada d'un mes al seu palau (un any segons alguns autors) no sembla poca cosa. I fins i tot a la vellesa, ja tornat de Troia i retrobada la seva esposa, prenyà a Cal·lídice, reina dels tesprots, també a Evipe, filla del rei Tirimmas d'Epir, i encara a l'anònima filla de Toant, segons les versions que expliquen que, després de la matança dels pretendents, Ulisses hagué d'exiliar-se a Etòlia en compliment del veredicte de Neoptòlem, fill d'Aquil·les.

Fins a disset fills, doncs, se li podrien arribar a atribuir a l'enginyós Ulisses, tots amb el seu nom corresponent, Nausítous i Nausínous, Telèmac, Arcesilau i Poliportes, Telègon, Agri, Llatí, Àuson, Romus, Ànties, Àrdeas, Cassífones i Cassífone, Polipete, Leontòfron (o Euríal) i, finalment, Leontòfon, que bé podrien ser la lletra de la tornada d'alguna bonica cançó que promocionés la natalitat (en l'hipotètic i extravagant supòsit que la promoció de la natalitat fos d'alguna manera desitjable) i que els convido a cantar fent servir la melodia que més els hi plagui per commemorar la diada d'avui, dotze de març, efemèride del dia en que, finalment, Ulisses fou vasectomitzat per qualque banyut.

dErsu_ no monogatari (IV)

I com que ja m'he allargat massa amb tot de detalls que no fan més que destorbar, em permeto accelerar la narració obviant les hores passades al despatx, les anades i vingudes d'aquí cap allà primer, d'allà cap aquí després, les saboroses menges i la imprescindible lectura, també el reconfortant descans. Però és en obviar els detalls, en deixar de banda l'anecdotari del dia a dia, allò de banal que tenen els meus records, que res em resta per narrar, doncs què podria escriure, fora d'allò que crec recordar? És potser per això que marxo tot seguit a malbaratar el meu temps en qualsevulla niciesa, que potser després narraré amb expressió florida i goig pel detall, no fos cas que, vox et praeterea nihil, res no embolcallés la manca de significat de les meves paraules, la joiosa manca de sentit de tot plegat.

dErsu_ no monogatari (III)

Abans, però, de poder sodomitzar a la dependenta de cabells curts amb la grossa verga, sento com una veu em crida, dErsu_, que és molt tard, un quart de vuit, i en despertar veig a la meva estimada companya, que em sacseja amb suavitat. Em vesteixo tot seguit, doncs, i després de prendre'm un got de llet tragino apressat pels carrers el cotxet de la petita A, fins que davallo sota terra empès pel giny mecànic d'una escala primer, un ascensor desprès, i pujo a un tren on veus conegudes semblen saludar-me. No trigo, però, en ser de nou al carrer, caminant entremig de passos reixats i del so ensordidor de les piconadores. I ja tot sol corro a encalçar un autobús, on finalment puc seure amb un llibre entre les mans en companyia de tres al·lotes eslaves d'hàbits poc saludables. Elles, però, semblen poc interessades per la lectura, i aprofitant que també hi ha dos coneguts meus, tots sis ens donem al goig de la carn, ni que sigui per obligació, doncs donades les circumstàncies aquesta sembla ser la nostra obligació. Encara sort que la mecànica del folgar em permet recordar temps passats, no per això millors, certament pitjors, doncs és com si certs comportaments fossin com el xarampió, un tràmit inevitable d'enutjós record. Finalment arribem a la meva parada, i deslliurat de les prostitutes eslaves, amb el llibre de nou a la butxaca de l'abric, torno a caminar al costat dels admirables flamencs, que un cop més romanen al lloc que tenen marcat.

dErsu_ no monogatari (II)

Desorientat, entremig d'una vegetació certament excessiva, continuo per una estreta sendera que serpenteja seguint el curs d'un rierol fins que arribo a una zona que sembla habitada, doncs a banda i banda del camí veig finestres que s'obren al pendent i començo a trobar a altres persones, de mandrós comportament, que semblen estiuejants. I així és, doncs en parar l'oïda a una conversa m'informo que tot allò són coves reconvertides en apartaments per a turistes, tot i l'oposició de molts aborígens, que temen que les pintures que embelleixen els interiors des del temps dels seus més llunyans avantpassats siguin malmeses. De sobte, però, tinc pressa, doncs recordo que tinc una missió, la d'aturar a un grup de criminals que tenen la intenció de fer esclatar un potent artefacte explosiu. I és clar, quan més pressa tinc més dificultós es fa el camí, atapeït de gent que sembla anar o tornar de la platja traginant poals, màrfegues, para-sols, capses isotèrmiques, planxes per lliscar sobre les onades i mil andròmines més. Per sort arribo a un carrer més ample, on ja puc córrer cap al meu objectiu en companyia dels meus còmplices, que ara són al meu costat. I en arribar al concessionari de vehicles prenem les armes, esmicolem la porta de vidre a cops de mall, i un cop dins encanonem als treballadors i fem algun tret intimidatori. El director, però, s'entossudeix a no donar-nos allò que hem vingut a buscar i ens veiem obligats a pressionar-lo. Jo, mentrestant, veig en un racó a la dependenta d'abans, i aprofitant l'avantatge que em dona el fet d'anar armat, la porto a un racó i li abaixo les calces.

dErsu_ no monogatari

Un cop sóc dins trobo les prestatgeries i les taules de novetats força esponjades, lluny de l'atapeïment habitual, i en atansar-me i llegir algun dels títols exposats resto sorprès, doncs aquells no són pas els llibres que hom esperaria trobar-se en aquella llibreria. Una de les venedores, però, en resposta a la meva perplexitat em diu que vagi al fons de la botiga, al soterrani, afegeix, que han fet una ampliació i a l'entrada només tenen productes per a passavolants. I sí, al fons de la botiga trobo unes escales que m'acaben portant a una mena de balcó circular que defineix el perímetre d'una enorme cova cilíndrica, d'una alçada imponent, tota ella folrada per més llibres dels que hom és capça d'imaginar. Un cop a la cova, però, no trobo allò que busco, i en preguntar a la dependenta d'abans, que sembla com si m'empaités, em respon que allò que cerco ho trobaré a la sala del costat. Per arribar-hi, però, cal enfilar-se de nou al balcó mitjançant unes cordes nuades que no faciliten gaire l'ascensió. Encara menys quan a mig pujar trobo més cordes, aquestes horitzontals, en un reguitzell de ponts de mico que ves a saber cap a on menen. En tombar-me i veure que l'amable dependenta de cabells curts em fa un gest, trenco per un dels ponts, però de seguida em trobo perdut enmig de la selva, envoltat per mil sorolls.