Gràcies al bon criteri dels senyors d'Adesiara llegeixo Embirikos, Andreas Embirikos, escriptor grec que fins ara m'era desconegut. I després d'un primer text que més aviat em desplau on Embirikos fa una encesa apologia del surrealisme, moviment en el que ell mateix inclou la seva obra amb no poc entusiasme, trobo dos relats sensacionals (la cinta i els textos) o, el que potser ve a ser el mateix, dos relats escrits de la manera que a mi m'agradaria escriure, i que em recorden no pas poc a certes proses de J.V. Foix incloses a Gertrudis i KRTU, que també trobo sensacionals.
Vol dir això que Foix era surrealista? o que jo mateix voldria esdevenir surrealista? rellegeixo el primer manifest surrealista d'André Breton, però el text, com el de tot manifest, em resulta llunyà i aliè, i concloc que no, que poc em plauria ser surrealista, en no ser-me grat esdevenir paraula, allò que és dit, i haver de restar fidel al meu significat, un capteniment que a més d'enutjós trobo ben poc surrealista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada