Nani o kakimasu ka

Podria ser que trobessin que darrerament, potser aquests darrers dies encara més, tinc una certa tendència a copiar-me, reproduir per imitació, imitar servilment, tractar d'assemblar-se. Però això no és així de cap de les maneres, ni aquests darrers dies ni mai. És, això sí, que em repeteixo, dir de nou, tornar a esdevenir-se, dir sempre el mateix, que no és ben bé el mateix que copiar-se, reproduir per imitació, imitar servilment, tractar d'assemblar-se, (si em permeten, un cop més, la repetició) i, si de cas, resulta ser tot el contrari, a més d'inevitable i, potser, fins i tot, desitjable.

Nijūroku-nichi jūni-gatsu

Vint-i-sis de desembre, dia que acostumo a esdevenir estoic, trobo que renunciar a la pròpia llibertat és el primer pas per assolir un estat d'ànim que si bé no goso qualificar de feliç, resulta prou satisfactori. Doncs renunciar a la pròpia llibertat no és més que alliberar-se de la més cruel de les tiranies, la del propi caprici, per deixar-se bressolar per tot allò que les circumstàncies tinguin a bé oferir-nos. Això és així si més no cada vint-i-sis de desembre, dia que, repeteixo, acostumo a esdevenir estoic.

Nijūgo-nichi jūni-gatsu

Vint-i-cinc de desembre, dia que acostumo a esdevenir estoic, trobo que renunciar a la pròpia llibertat és el primer pas per assolir un estat d'ànim que si bé no goso qualificar de feliç, resulta prou satisfactori. Doncs renunciar a la pròpia llibertat no és més que alliberar-se de la més cruel de les tiranies, la del propi caprici, per deixar-se bressolar per tot allò que les circumstàncies tinguin a bé oferir-nos. Això és així si més no cada vint-i-cinc de desembre, dia que, repeteixo, acostumo a esdevenir estoic.

Nijūyokka jūni-gatsu

Vint-i-quatre de desembre, dia que acostumo a esdevenir estoic, trobo que renunciar a la pròpia llibertat és el primer pas per assolir un estat d'ànim que si bé no goso qualificar de feliç, resulta prou satisfactori. Doncs renunciar a la pròpia llibertat no és més que alliberar-se de la més cruel de les tiranies, la del propi caprici, per deixar-se bressolar per tot allò que les circumstàncies tinguin a bé oferir-nos. Això és així si més no cada vint-i-quatre de desembre, dia que, repeteixo, acostumo a esdevenir estoic.

Konban terebi o mimashita

Cercar un culpable és, potser, la millor manera de no resoldre un problema, doncs en cercar-lo, encara més en trobar-lo, potser jutjar-lo i certament castigar-lo, hom desvia l'atenció d'allò important, resoldre el problema tot malbaratant temps i recursos en focs d'artifici, amb l'afegit, és clar, de la injustícia habitual de condemnar un innocent.

Aquest és, si més no, l'aforisme que extrec de l'entrevista que Xavier Bosch fa a Pedro Alonso, epidemiòleg, aquest vespre a l'Àgora. En aquest cas el problema és la malària i el suposat culpable les companyies farmacèutiques. L'epidemiòleg es revela contra el bonisme d'atribuir tots els mals a les pèrfides companyies i als seus no menys pèrfids accionistes, no pas per la probable injustícia que es comet, sinó per tot el soroll i confusió que es produeix, que en poc ajuda i en molt perjudica, a solucionar el problema de torn, la malària en aquest cas.

Jo, és clar, tot i no callar poc puc dir sobre vacunes, empreses farmacèutiques i mosquits anopheles, però trobo que sí, que ben sovint, cercar un culpable, és la millor manera de no resoldre un problema.

kinō kinoko o mitsukemashita

Ahir em vaig extraviar al bosc tot cercant algun bolet tardà. Desorientat vaig caminar al llarg d'hores pujant i baixant per costeruts costers coberts d'alzines i avetoses, creuant petits rierols d'aigües cristal·lines, esgarrinxant-me amb bardisses sense fi. Finalment vaig ensopegar amb un gran gorg, a on m'hi vaig aturar per recuperar forces. Encaterinat per la bellesa de l'indret vaig badar i no vaig veure arribar a un extravagant grup de vuit persones abillades de legionaris romans.

Sobtat per l'aparició vaig fixar-me en el legionari que tenia més a la vora, galae a la testa, pilum a la destra, scutum a la sinistra, gladius al cint, lorica hamata al pit, caligae als peus... res no li mancava, ni tan sols la preceptiva sarcina a les espatlles, i fins i tot se'm va adreçar amb paraules llatines que vaig capir gràcies als estudis de batxillerat. Em feren saber que eren el tercer contubernium de la segona centúria del primer maniple de la vuitena cohort de la setena legió, i em demanaren que m'identifiqués tot seguit. dErsu_, vaig respondre, per servir-los. El meu nom, però, devia semblar-los sospitós, doncs em lligaren les mans al darrera i amb l'ajut del pilum em feren caminar al seu davant, gorg enllà.

Després d'hores de camí arribàrem a un gran prat curull de tendes de campanya on semblava acantonada tota una legió, la setena, vaig suposar. M'interrogaren, doncs em creien espia cartaginès i els hi sobtaven les meves robes. Les meves respostes, però, els ompliren de joia quan els hi digué que les legions comandades per Publi Corneli Escipió Emilià havia enderrocat les muralles de Cartago desprès d'un setge de tres anys, saquejat i incendiat la ciutat, i venut com a esclaus a tots els supervivents. Immediatament vaig ser posat en llibertat i després de caminar en solitari unes quantes hores més vaig reconèixer una de les camagrogueres habituals. Finalment ubicat vaig poder enfilar el camí de tornada a casa, a on vaig arribar, sa i estalvi, abans que ningú no em trobés a faltar.

Doresumēkā

Imagino la història d'un dissenyador de peces de vestir d'una trajectòria professional digne d'admiració. Un dissenyador que any rere any presenta unes col·leccions que aprofiten al màxim les possibilitats dels teixits, del tall, del patronatge, dels tints, de la costura... tot assolint un equilibri entre comoditat, elegància i innovació difícil de creure, i millorant cada nova temporada la col·lecció precedent. Un dissenyador de peces de vestir a qui a més li plau pensar un nom per cada peça que dissenya, un nom únic i insubstituïble, també imprescindible, que sembla potenciar encara més les virtuts de camises i pantalons. Un dissenyador de peces de vestir, però, a qui cada cop li costa més trobar noms per les innúmers peces que li ofereix el seu geni creatiu. Un dissenyador que any rere any ha de reduir el nombre de peces que exhibeix a les passarel·les en no trobar-los nom. Un dissenyador que, finalment, en faltar-li les paraules, plega.

Akumu

Un malson habitual és el de la impossibilitat d'arribar a temps. Per exemple sóc aquí i cal que hi vagi allà amb una certa urgència. El recorregut és fàcil i conegut, tan fàcil i conegut que, mandrós com sóc, començo a caminar amb displicència de tan segur com estic d'arribar-hi a temps. Però em distrec i pres per l'habitud d'algun altre desplaçament erro el camí i enlloc d'atansar-me m'allunyo del lloc a on ara m'hi cal anar. En adonar-me decideixo agafar els Ferrocarrils per recuperar el temps perdut, però em confonc de sentit i m'hi allunyo encara més. Ixo tot seguit, i, ja un poc amoïnat per la por al retard, cerco la parada d'un autobús que sé convenient. Però abans d'arribar-hi veig com l'autobús passa pel meu davant i començo a córrer al seu darrera. Encara sort que hi puc pujar en aprofitar el llum vermell d'un semàfor, però en mirar per la finestra veig com els carrers per on circula l'autobús no són els que haurien de ser, i en preguntar a un altre passatger m'adono que m'he equivocat de línia, que amb les presses de veure'l marxar no he pensat que són moltes les línies d'autobús que creuen la ciutat. Cal baixar tot seguit, doncs el paisatge que veig per les finestres m'és del tot desconegut. Un cop sóc fora cal preguntar, informar-me d'on sóc i de com anar allà a on haig d'anar. Però no hi ha temps, i amb una certa angoixa miro d'aturar un taxi, però uns vans plens i d'altres no veuen el meu gest. Finalment s'atura un, però el conductor sembla desconèixer l'adreça que li dono. Sort del navegador, i amb l'habitual temeritat al volant dels taxistes sembla que ara sí que hi vaig bé. Però no, és clar, només faltaria, cada cop més angoixat comprovo que anem en direcció contraria, que el taxista ha entrat les dades d'una altra adreça, i així vaig fent, allunyant-me cada cop més, convertint cada nou esforç en una nova marrada, cada cop amb menys temps per arribar allà on haig d'arribar. Finalment l'angoixa arriba a un nivell insuportable que em fa obrir els ulls i recuperar la consciència.

Watashi desu (VIII)

Pels matins, en portar-la a escola, acostumo a esdevenir el pare de la petita A, i com a tal em relaciono amb aquells que acostumen a esdevenir pares dels seus companys d'aula. Després, en arribar al despatx, esdevinc un competent i pragmàtic gestor de processos administratius, doncs en això ha convertit l'actual legislació als qui hom anomena arquitectes, en gestors de processos administratius. Ja a casa, a l'hora del saborós bacallà, esdevinc l'original company d'E, tolerat amb resignació per llurs amics i familiars. En altres moments, en canvi, potser a l'autobús o a la tassa del vàter, assegut a la sala o ennuvolat amb qualsevol niciesa, esdevinc en dErsu_, el favorit dels Déus, en imaginar el que després aquí es pot llegir. I encara també, al llarg d'altres estones, esdevinc el cosí d'aquest, el fill d'aquell, el conegut d'algú altre o el saludat de ves a saber qui. I només molt de tant en tant esdevinc aquell qui crec ser, un més, i potser no el més satisfactori, dels meus heterònims.

Chotto nihon-go ga dekimasu

Un cop, sense que hi hagués cap motiu per fer-ho, vaig rebre als convidats a sopar parlant en japonès. Konbanwa, dozo o-hairi kudasai, vaig saludar-los. O-genki desu ka, vaig interessar-me per la seva salud, formal, doncs aquest és el registre que he aprés, alhora que agraïa les canòniques postres que portaren, oh oishī desu, dōmo arigatō gozaimasu. E-chan wa o-tearai ni imasu, vaig informar-los. I en arribar al menjador vaig convidar-los a seure, o-kake kudasai, abans de demanar-los que volien beure, nani o nomitai desu ka.

Els convidats, convidades en aquest cas, no devien entendre res però actuaren com calia, sense fer cap comentari ni demanar-me que deia. Varen entrar, em besaren les galtes, passaren a la sala, segueren i acceptaren la beguda que els hi vaig portar. Tot seguit arribà la meva companya i la vetllada transcorregué tal com se suposa que han de transcorre aquest tipus d'esdeveniments. Menjàrem, les convidades alabaren les menges que els hi oferirem, beguérem, criticàrem als coneguts absents i, ja en hora tardana, elles marxaren cap a llurs respectives llars i nosaltres ens allitàrem.

Però a mi em restà un dubte, saber si, quan enlloc d'en japonès els hi parlava en bell llemosí, m'entenien o, si més no, m'escoltaven. Evidentment no, em respongué la meva companya en expressar-li el meu dubte. Evidentment no, vaig repetir jo, evidentment...

Yakusho

L'Oficina Antifrau de Catalunya és una institució independent que treballa per enfortir la integritat del sector públic de Catalunya, prevenint i investigant la corrupció, i dues-centes vint-i-vuit paraules més.

L'Oficina Antifrau, ja saben, les guineus guardant les gallines, un organisme més on col·locar a familiars, amics, coneguts i saludats, i un organisme més per complicar qualque procés administratiu. El que sorprèn del cas, potser també escandalitza, és que el text de més amunt l'hagi copiat de l'actual programa de mà de la Filmoteca, ja saben, pel·lícules cinematogràfiques, el setè art, que diuen. O cap sorpresa, potser, doncs per alguna cosa ha de servir l'anomenada i subvencionada cultura, ni que sigui per lloar amb grosses lloances les guineus de torn.

Sūpu o tabemasu

Primer es sofregeixen les verdures (pastanaga, porro, api, nap i xirivia, per exemple) amb oli d'oliva extra verge i un polsim de sal, per fer-les suar. Tot seguit s'hi afegeix aigua i la carcanada d'un pollastre, i es porta a ebullició al llarg de dues hores. Es cola el brou resultant i s'hi afegeix una patata esberlada, un grapat de cigrons que, per estalviar-se feina, es poden comprar ja bullits en alguna parada de llegums cuits, i una de les pastanagues prèviament bullides. Quan les patates siguin fetes es tritura tot plegat, per espessir una mica el brou, s'hi afegeix un grapat de cigrons més, uns quants fideus de blat d'un cert gruix, comí, cúrcuma i Caiena, i es sal-pebre al gust. Quan els fideus siguin cuits es serveix la sopa en un bol i s'hi afegeix un rovell d'ou cru i un rajolí d'oli d'oliva extra verge.

Kochira wa Murnau-san desu

Sembla ser que durant el rodatge de Tabú, Murnau es va guanyar la malvolença d'algun deu polinesi en desplaçar unes pedres d'allò més sagrades. Ja de tornada a Califòrnia, uns diuen que un endeví li va augurar la mort en un viatge proper, i d'altres expliquen que una gitana l'advertí de la perillositat d'agafar cap avió. Murnau havia d'anar a Nova York per assistir a l'estrena de Tabú, i hi ha qui diu que espantat per les profecies va preferir el vaixell a l'avió a l'hora de fer el viatge, tot i la marrada a través del canal de Panamà. Però el vaixell sortia de San Franciso i Murnau, és clar, era a Los Ángeles. Diuen que fou en aquest recorregut, entre Los Angeles i San Francisco, que Murnau, en companyia del seu xofer, perdé la vida en sortir-se de la carretera el cotxe en que viatjaven a l'alçada de Santa Mónica. També s'explica que el xofer filipí va perdre el control del vehicle degut a les atencions que en aquells moment li prodigava Murnau. Tot i que algun cop he llegit la versió inversa, que fou Murnau qui perdé el control del vehicle a causa de les plaents atencions que li prodigava el seu criat filipí. També hi ha versions que diuen que fou la falta d'aptitud al volant del criat filipí, un xaval de catorze anys que no era ben bé xofer ni criat, el que provocà l'accident. Sobrevisqueren el criat, García Stevenson de nom, i el gos de Murnau, un partor alemany, segons diuen uns. D'altres, en canvi, afirmen el contrari. També hi ha qui afirma que en el cotxe hi anava més gent, amics de Murnau, fent tabola, i que, en no haver-se guanyat la malvolença de cap deu polinesi, sobrevisqueren a l'accident.

Sigui com sigui, obviant allò que tal vegada no s'esdevingué mai, aquests dies, a la Filmoteca, hom pot reveure la magnífica filmografia de Murnau, City Girl inclosa, l'única de les obres de Murnau que s'han conservat que encara no he vist.