Shakespeare-san no hon o yonde imashita

Però no tothom deu estar d'acord amb el que acabo de dir. Els ideòlegs, per exemple, veuen (més ben dit: afirmen veure) en les obres històriques un reflex de la ideologia social de Shakespeare, escriu Salvador Oliva al pròleg de la seva traducció de Ricard II editada per Destino.

Idea molt semblant, aquesta, a la que ja vaig trobar al pròleg de Juli Cèsar, obra política per excel·lència, doncs no per res el senyor Oliva és l'autor d'ambdues traduccions i d'ambdós pròlegs, i és del tot comprensible, fins i tot potser desitjable, que el seu criteri es mantingui més o menys estable de l'un a l'altre, i encara més si el seu docte criteri coincideix amb el que jo mateix en crec tenir. Aquí, més.

Watashi no dori

Com és propi entre els membres de la seva espècie, també les mèlies del meu carrer floreixen per primavera. Les flors d'aquesta floració, petites i oloroses, d'un discret color lila força esmorteït, acaben donant pas a drupes en forma de petites esferes verdes, que amb el pas del temps tornen grogues i acostumem a romandre a l'arbre fins a la següent floració. Aquestes drupes, tòxiques pels humans però embriagadores pels ocells, contenen no poques llavors en el seu interior, que se suposa són les encarregades d'assegurar la pervivència de l'espècie.

No pas, però, en el cas de les mèlies del meu carrer, on les llavors poc que trobaran un terreny fèrtil on germinar i arrelar, en ser com és el panot i l'asfalt habitats hostils al creixement vegetal. Podria ser, és clar, que algun veí o algun passavolant espigolés un nombre indeterminat d'aquestes drupes, no pas amb la folla intenció de produir begudes alcohòliques destinades al consum dels ocells, sinó per traslladar-les a terrenys més adients on fer-les créixer. Possible, sí, però improbable, en ser molt més habitual la compra de petits plançons per part d'aquells que volen fer créixer un arbre.

Però no per improbable no puc deixar d'imaginar-me que sí existeix algú que espigola les esmentades drupes, de les que extreu amb cura les llavors per plantar-les en petits tests farcits de terra fèrtil i adobada. I és així que cada cop que surto o entro de casa cerco amb la mirada al desconegut veí o passavolant espigolador de drupes, no pas amb la intenció d'interrogar-lo sobre els seus motius, ni tampoc de qüestionar-li l'absurd del seu procedir, sinó amb el desig d'observar-lo per així poder ficcionar amb més facilitat la potser improbable, però certament possible, existència d'un espigolador de drupes

Jū-yon

L'aclaparador talent de Jean Echenoz, probablement un des escriptors més elegants d'aquesta època, ha tornat a conquerir la crítica, es pot llegir a la contraportada de 14, del tal Echenoz, en un fragment d'una ressenya apareguda al diari El País.

Però al costat de la darrera lectura feta (Entre els actes, de Virgina Woolf), és potser comprensible que tota altra prosa em sembli matussera i banal, no més que un enfilall de paraules d'una ofensiva practicitat, talment les prescindibles llistes de la compra que jo mateix acostumo a redactar per provar, endebades, de no descuidar-me res a l'hora d'anar al mercat. I és potser per això que sóc injust i cruel amb el senyor Echenoz, però el seu 14 em sembla lamentable, tot ell farcit de frases d'una evident turpitud, mal construïdes i mancades de qualsevol interès, i parlar d'elegància em sembla d'un mal gust que em reafirma en l'anècdota de la llista de la compra, doncs tot plegat acaba sent no més que un llistat dels habituals llocs comuns de la guerra del catorze, més aviat una mena de crònica a l'estil de les que en el seu moment popularitzà el Reader's Digest.

Konban eiga o mimashita (VI)

Són prou conegudes les dissorts que patí Terry Guilliam en el seu intent de filmar una versió del Quixot, com ara actors que emmalaltien, tempestes que malmetien l'equip o avions que interrompien el correcte desenvolupament de les escenes. Finalment, i després d'haver volatilitzat no pocs milions de dol·lars, Guilliam hagué de renunciar al projecte, si més no temporalment. Però del seu diguem-ne fracàs nasqué un documental que gaudi d'un cert èxit, Lost in La Mancha, de Keith Fulton i Louis Pepe.

El següent pas, sens dubte, fora ja provar de rodar l'adaptació d'algun altre clàssic i a la vegada filmar el documental sobre el diguem-ne també fracàs del projecte, tot en un. I això és el que sembla fer Aron Lehmann a Kohlhaas oder die Verhältnismäßigkeit der Mittel, una suposada barreja entre els intents d'un voluntariós director de tirar endavant un projecte un cop que els productors es retiren, i la pròpia adaptació de la coneguda novel·la de Heinrich von Kleist. I dic suposada barreja, doncs, en tot moment es fa evident la ficció de l'intent, que no per això deixa d'aconseguir quelcom no sempre fàcil, versionar un clàssic amb no pas poc encert.

Kochira wa ikusa desu ka (II)

Sovint hom s'acostuma a lamentar de les dificultats que en tot moment es troba a l'hora d'exercir la que creu que és la seva voluntat. Dificultats de tot tipus i condició que acaben convertint l'esmentat exercici de la pròpia voluntat en una mena de cursa d'obstacles d'impossible final, doncs bé els sensats acostuma a abandonar i els insensats a finir en el seu intent. Però diuen que hi ha uns pocs escollits que dotats de no poca determinació, molta força i encara més sort, acaben assolint allò que creuen desitjar. I sens dubte són aquests els més desgraciats dels moridors, doncs mai no arribaran a conèixer ni la joiosa serenor d'aquells que renuncien al propi caprici, ni l'alegre follia de tots aquells que a base de colpejar-se l'admirable testa resten amb el senderi extraviat i el fetge desfet. Només els resta, a aquests pocs escollits que han vist com el món es vinclava al que ells creien desitjar, adonar-se de la menyspreable i insatisfactòria buidor de llurs propis desitjos.

Regraciem, doncs, amb gest amable i un somriure als llavis, els nombroses paranys i les no poques dificultats que les circumstàncies acostumem a posar al nostre pas, doncs sense elles potser nosaltres també esdevindríem els més desgraciats dels moridors, aquells que acaben assolint tot allò que creuen desitjar.

O també dit altrament, qui no es conforma és perquè no vol.

Menelau-san to Helena-chan wa Esparta ni kaerimashita

I encara poc després de poder escoltar la relaxada conversa que mantenien Atenea i Posidó mentre menjaven un plat d'espaguetis a la carbonara, vaig ser espectador, i mai millor dit, del tens retrobament entre Menelau i Helena. En un espai que crec recordar buit de qualsevol escenografia, vaig poder veure com un molt excitat Menelau prenia un dels normatius extintors de la sala amb l'evident intenció de fer-lo servir pel colpejar amb força el cap d'Helena, sens dubte per així causar-li un fort dany, potser la mort, i esbravar la seva fúria. El que ja no recordo és com va escapolir-se Helena de l'escomesa del seu marit, si potser aquest va ser retingut pel seu germà Agamèmnon o per l'enginyós Ulisses, o si potser foren la resta de captives troianes les que demanaren clemència a Menelau, o si potser fou la bellesa d'Helena la que força la sorprenent reconciliació. Descarto, per inversemblant, la possibilitat que fos el propi Menelau qui trobés, d'alguna manera, que les seves intencions no eren enraonades i sensates.

Sigui com sigui, és de tothom conegut com després d'una forta marrada, Meneleau i Helena retornaren a Esparta com si res no hagués passat, talment Helena no hagués fugit amb el pocapena de Paris, Troia no hagués estat destruïda, i homes i dones no haguessin mort, un cop més, per no res.

Kochira wa Cassandra-chan desu (III)

En certa ocasió, ja fa més de deu anys, vaig tenir l'oportunitat d'escoltar la relaxada conversa que mantenien Atenea i Posidó mentre menjaven un plat d'espaguetis a la carbonara. La conversa dels Déus versava sobre com castigar la impietat dels humans, que aquell cop havien ofès Atenea. Sembla ser que un cop Troia havia caigut, Àiax el locri (a qui cal no confondre amb l'Àiax fill de Telamó, que ja era mort a causa de llurs pròpies follies) va provar de segrestar Cassandra amb l'evident intenció de violar-la. La princesa troiana s'havia refugiat dins el temple d'Atenea on restava abraçada a l'estàtua de la deessa quan Àiax, el molt bèstia, la prengué amb tanta força que fins i tot l'estàtua trontollà. Que Cassandra fos segrestada i violada resultava del tot irrellevant, doncs és cosa sabuda que aquest és el destí de les dones dels vençuts, però violentar la protecció d'una deessa resultava escandalós. Àiax bé hagués pogut segrestar i violar a qualsevol altra troiana, o a tantes com li hagués plagut, però triar justament la que es trobava sota la protecció d'Atenea era d'una impietat que calia castigar amb severitat. El mateix que pensaren els seus propis companys de saqueig, que en adonar-se del sacrilegi d'Àiax provaren de lapidar-lo, però el molt pocavergonya els burlà cercant refugi dins el mateix temple que havia profanat.

I d'això parlaven, Atenea i Posidó, mentre menjaven els seus espaguetis.

Watashi wa hon o yomu no ga suki desu

Sovint em demano com és possible que existeixi gent que no sigui aficionada a allò que anomenem literatura. Gent que per motius que no puc arribar a entendre renunciï de manera conscient i deliberada a escoltar les veus d'aquells que els han precedit, d'aquells que han tingut els seus mateixos neguits i afanys, que han comés les seves mateixes insensateses i turpituds, i que com ells han cregut que les seves vides pagaven la pena de ser viscudes i s'han pres la immodesta molèstia de posar-les per escrit aconseguint que l'anècdota de llurs pròpies circumstàncies els transcendís.

I si bé no tinc cap resposta que m'expliqui com és possible que existeixi gent que no sigui aficionada a allò que anomenem literatura, tampoc no tinc cap resposta per la pregunta inversa, com és possible que existeixi gent que som aficionats a allò que anomenem literatura.

Kochira wa ikura desu ka

És potser de lamentar que totes aquelles persones que acostumo a trobar al meu pas creguin tenir voluntat pròpia i acostumin a voler fer i desfer segons el caprici d'aquesta suposada voluntat. És potser de lamentar però també del tot comprensible, doncs bé jo mateix també crec tenir voluntat i acostumo a voler fer i desfer segons aquesta suposada voluntat. L'enutjós conflicte rau en la topada entre allò que jo crec desitjar i allò que els altres creuen desitjar, quelcom no sempre coincident i sovint antagònic. El conflicte, però, encara que no es pugui evitar del tot, sempre es pot minimitzar des de la solvència econòmica, en ser innegable que a una butxaca plena li és més fàcil servir-se de les voluntats dels altres a la seva conveniència, fins que allò que se'ls sol·licitava resta fet i hom es pot despendre dels esmentats altres amb la facilitat de qui prem el botó de descàrrega d'un inodor. Aquesta facilitat a l'hora de comprar les voluntats alienes, però, comporta el greu perill de restar encara més presoner del propi caprici, la ja esmentada voluntat pròpia que hom creu tenir, de manera que, potser paradoxalment, són potser aquells que més subjugats als altres es troben els qui resten més lliures, en no ser mai l'exigència d'una tercera persona tan tirànica com el caprici de l'anomenada pròpia voluntat.

O dit altrament, qui no es conforma és perquè no vol.

Naze kakimasu ka (III)

Hi ha qui és de l'opinió que tenir alguna cosa a dir hauria de ser el pas previ a tota escriptura. I encara hi ha qui afegeix que a més de tenir alguna a dir, aquesta cosa a dir hauria de tenir un mínim interès, no hauria d'haver estat dita amb anterioritat amb massa insistència, i aquell que la volgués posar per escrit hauria de poder-ho fer amb uns mínims de correcció, solvència i elegància.

Aquesta, és clar, és una opinió que si bé jo podria arribar a compartir, no seguiria mai.

Doko ni mo ikimasu

És possible que algun cop hagi escrit alguna cosa l'escriptura de la qual m'hagi produït una certa satisfacció, si més no, crec tenir el record d'aquesta certa satisfacció. Però no pas en el sentit de recordar la forma i/o el contingut d'allò escrit, sinó que, encara que la sensació de certa satisfacció fos produïda per la forma i/o el contingut d'allò escrit, el que més aviat crec recordar és només la satisfacció obtinguda pel fet d'haver pogut escriure alguna cosa que em satisfés, i en cap cas la forma i/o el contingut d'allò escrit, em permeto repetir. Però per molt que cerco i remeno papers no acabo de trobar res susceptible de produir-me la sensació que crec recordar i acabo per creure que m'enganyo, que la certa satisfacció que crec recordar no s'ha produït mai.

Però també podria ser que de tant insistir hagi avançat, potser no gaire, doncs res de satisfactori he assolit, però si prou com per poder-me adonar de com allò que en el passat em podia semblar satisfactori ara ja no m'ho sembla. Si fos així, encara podria enganyar-me amb la creença que el reconeixement de les pròpies mancances sempre és un primer pas, si no fos que amb una primer i únic pas hom no arriba mai enlloc.

Watashi no ideorogī wa nan desu ka

Em plau anomenar de difusa la ideologia d'aquells que creiem no tenir ideologia, d'aquells que somriem amb sorneguera condescendència capa cop que algú defensa amb ardor els dogmes de llur sempre insensates creences, i silents ens exclamem de la seva manca de raciocini i de com davant de qualsevol estímul s'estalvia l'esforç de la pensa, i es limita a repetir amb veu clara i neta allò que li ha estat dit de dir. I així fem escarni del mort i de qui el vetlla, convençuts de la nostra superioritat en haver deixat enrere les reixes que en el seu moment ens foren assignades, també convençuts que hom no tria les pròpies creences, sinó que són les dites creences aquelles que trien a llurs sempre fidels acòlits.

Però és tanta la sorneguera condescendència amb que somriem, que restem també mancats de raciocini i no fem més que repetir amb veu clara i neta allò que ens ha estat dit de dir. I tot fent escarni del mot i de qui el vetlla, convençuts de la nostra superioritat en creure haver deixat enrere les reixes que en el seu moment ens foren assignades, ens arrapem als barrots de la pitjor ideologia de totes, la d'aquells que creiem no tenir ideologia.