dimecres, 9 d’octubre de 2013

Kochira wa ikura desu ka

És potser de lamentar que totes aquelles persones que acostumo a trobar al meu pas creguin tenir voluntat pròpia i acostumin a voler fer i desfer segons el caprici d'aquesta suposada voluntat. És potser de lamentar però també del tot comprensible, doncs bé jo mateix també crec tenir voluntat i acostumo a voler fer i desfer segons aquesta suposada voluntat. L'enutjós conflicte rau en la topada entre allò que jo crec desitjar i allò que els altres creuen desitjar, quelcom no sempre coincident i sovint antagònic. El conflicte, però, encara que no es pugui evitar del tot, sempre es pot minimitzar des de la solvència econòmica, en ser innegable que a una butxaca plena li és més fàcil servir-se de les voluntats dels altres a la seva conveniència, fins que allò que se'ls sol·licitava resta fet i hom es pot despendre dels esmentats altres amb la facilitat de qui prem el botó de descàrrega d'un inodor. Aquesta facilitat a l'hora de comprar les voluntats alienes, però, comporta el greu perill de restar encara més presoner del propi caprici, la ja esmentada voluntat pròpia que hom creu tenir, de manera que, potser paradoxalment, són potser aquells que més subjugats als altres es troben els qui resten més lliures, en no ser mai l'exigència d'una tercera persona tan tirànica com el caprici de l'anomenada pròpia voluntat.

O dit altrament, qui no es conforma és perquè no vol.