dimarts, 22 d’octubre de 2013

Kochira wa ikusa desu ka (II)

Sovint hom s'acostuma a lamentar de les dificultats que en tot moment es troba a l'hora d'exercir la que creu que és la seva voluntat. Dificultats de tot tipus i condició que acaben convertint l'esmentat exercici de la pròpia voluntat en una mena de cursa d'obstacles d'impossible final, doncs bé els sensats acostuma a abandonar i els insensats a finir en el seu intent. Però diuen que hi ha uns pocs escollits que dotats de no poca determinació, molta força i encara més sort, acaben assolint allò que creuen desitjar. I sens dubte són aquests els més desgraciats dels moridors, doncs mai no arribaran a conèixer ni la joiosa serenor d'aquells que renuncien al propi caprici, ni l'alegre follia de tots aquells que a base de colpejar-se l'admirable testa resten amb el senderi extraviat i el fetge desfet. Només els resta, a aquests pocs escollits que han vist com el món es vinclava al que ells creien desitjar, adonar-se de la menyspreable i insatisfactòria buidor de llurs propis desitjos.

Regraciem, doncs, amb gest amable i un somriure als llavis, els nombroses paranys i les no poques dificultats que les circumstàncies acostumem a posar al nostre pas, doncs sense elles potser nosaltres també esdevindríem els més desgraciats dels moridors, aquells que acaben assolint tot allò que creuen desitjar.

O també dit altrament, qui no es conforma és perquè no vol.