Nani o kakimasu ka

Podria ser que trobessin que darrerament, potser aquests darrers dies encara més, tinc una certa tendència a copiar-me, reproduir per imitació, imitar servilment, tractar d'assemblar-se. Però això no és així de cap de les maneres, ni aquests darrers dies ni mai. És, això sí, que em repeteixo, dir de nou, tornar a esdevenir-se, dir sempre el mateix, que no és ben bé el mateix que copiar-se, reproduir per imitació, imitar servilment, tractar d'assemblar-se, (si em permeten, un cop més, la repetició) i, si de cas, resulta ser tot el contrari, a més d'inevitable i, potser, fins i tot, desitjable.

Nijūroku-nichi jūni-gatsu

Vint-i-sis de desembre, dia que acostumo a esdevenir estoic, trobo que renunciar a la pròpia llibertat és el primer pas per assolir un estat d'ànim que si bé no goso qualificar de feliç, resulta prou satisfactori. Doncs renunciar a la pròpia llibertat no és més que alliberar-se de la més cruel de les tiranies, la del propi caprici, per deixar-se bressolar per tot allò que les circumstàncies tinguin a bé oferir-nos. Això és així si més no cada vint-i-sis de desembre, dia que, repeteixo, acostumo a esdevenir estoic.

Nijūgo-nichi jūni-gatsu

Vint-i-cinc de desembre, dia que acostumo a esdevenir estoic, trobo que renunciar a la pròpia llibertat és el primer pas per assolir un estat d'ànim que si bé no goso qualificar de feliç, resulta prou satisfactori. Doncs renunciar a la pròpia llibertat no és més que alliberar-se de la més cruel de les tiranies, la del propi caprici, per deixar-se bressolar per tot allò que les circumstàncies tinguin a bé oferir-nos. Això és així si més no cada vint-i-cinc de desembre, dia que, repeteixo, acostumo a esdevenir estoic.

Nijūyokka jūni-gatsu

Vint-i-quatre de desembre, dia que acostumo a esdevenir estoic, trobo que renunciar a la pròpia llibertat és el primer pas per assolir un estat d'ànim que si bé no goso qualificar de feliç, resulta prou satisfactori. Doncs renunciar a la pròpia llibertat no és més que alliberar-se de la més cruel de les tiranies, la del propi caprici, per deixar-se bressolar per tot allò que les circumstàncies tinguin a bé oferir-nos. Això és així si més no cada vint-i-quatre de desembre, dia que, repeteixo, acostumo a esdevenir estoic.

Konban terebi o mimashita

Cercar un culpable és, potser, la millor manera de no resoldre un problema, doncs en cercar-lo, encara més en trobar-lo, potser jutjar-lo i certament castigar-lo, hom desvia l'atenció d'allò important, resoldre el problema tot malbaratant temps i recursos en focs d'artifici, amb l'afegit, és clar, de la injustícia habitual de condemnar un innocent.

Aquest és, si més no, l'aforisme que extrec de l'entrevista que Xavier Bosch fa a Pedro Alonso, epidemiòleg, aquest vespre a l'Àgora. En aquest cas el problema és la malària i el suposat culpable les companyies farmacèutiques. L'epidemiòleg es revela contra el bonisme d'atribuir tots els mals a les pèrfides companyies i als seus no menys pèrfids accionistes, no pas per la probable injustícia que es comet, sinó per tot el soroll i confusió que es produeix, que en poc ajuda i en molt perjudica, a solucionar el problema de torn, la malària en aquest cas.

Jo, és clar, tot i no callar poc puc dir sobre vacunes, empreses farmacèutiques i mosquits anopheles, però trobo que sí, que ben sovint, cercar un culpable, és la millor manera de no resoldre un problema.

kinō kinoko o mitsukemashita

Ahir em vaig extraviar al bosc tot cercant algun bolet tardà. Desorientat vaig caminar al llarg d'hores pujant i baixant per costeruts costers coberts d'alzines i avetoses, creuant petits rierols d'aigües cristal·lines, esgarrinxant-me amb bardisses sense fi. Finalment vaig ensopegar amb un gran gorg, a on m'hi vaig aturar per recuperar forces. Encaterinat per la bellesa de l'indret vaig badar i no vaig veure arribar a un extravagant grup de vuit persones abillades de legionaris romans.

Sobtat per l'aparició vaig fixar-me en el legionari que tenia més a la vora, galae a la testa, pilum a la destra, scutum a la sinistra, gladius al cint, lorica hamata al pit, caligae als peus... res no li mancava, ni tan sols la preceptiva sarcina a les espatlles, i fins i tot se'm va adreçar amb paraules llatines que vaig capir gràcies als estudis de batxillerat. Em feren saber que eren el tercer contubernium de la segona centúria del primer maniple de la vuitena cohort de la setena legió, i em demanaren que m'identifiqués tot seguit. dErsu_, vaig respondre, per servir-los. El meu nom, però, devia semblar-los sospitós, doncs em lligaren les mans al darrera i amb l'ajut del pilum em feren caminar al seu davant, gorg enllà.

Després d'hores de camí arribàrem a un gran prat curull de tendes de campanya on semblava acantonada tota una legió, la setena, vaig suposar. M'interrogaren, doncs em creien espia cartaginès i els hi sobtaven les meves robes. Les meves respostes, però, els ompliren de joia quan els hi digué que les legions comandades per Publi Corneli Escipió Emilià havia enderrocat les muralles de Cartago desprès d'un setge de tres anys, saquejat i incendiat la ciutat, i venut com a esclaus a tots els supervivents. Immediatament vaig ser posat en llibertat i després de caminar en solitari unes quantes hores més vaig reconèixer una de les camagrogueres habituals. Finalment ubicat vaig poder enfilar el camí de tornada a casa, a on vaig arribar, sa i estalvi, abans que ningú no em trobés a faltar.

Doresumēkā

Imagino la història d'un dissenyador de peces de vestir d'una trajectòria professional digne d'admiració. Un dissenyador que any rere any presenta unes col·leccions que aprofiten al màxim les possibilitats dels teixits, del tall, del patronatge, dels tints, de la costura... tot assolint un equilibri entre comoditat, elegància i innovació difícil de creure, i millorant cada nova temporada la col·lecció precedent. Un dissenyador de peces de vestir a qui a més li plau pensar un nom per cada peça que dissenya, un nom únic i insubstituïble, també imprescindible, que sembla potenciar encara més les virtuts de camises i pantalons. Un dissenyador de peces de vestir, però, a qui cada cop li costa més trobar noms per les innúmers peces que li ofereix el seu geni creatiu. Un dissenyador que any rere any ha de reduir el nombre de peces que exhibeix a les passarel·les en no trobar-los nom. Un dissenyador que, finalment, en faltar-li les paraules, plega.

Akumu

Un malson habitual és el de la impossibilitat d'arribar a temps. Per exemple sóc aquí i cal que hi vagi allà amb una certa urgència. El recorregut és fàcil i conegut, tan fàcil i conegut que, mandrós com sóc, començo a caminar amb displicència de tan segur com estic d'arribar-hi a temps. Però em distrec i pres per l'habitud d'algun altre desplaçament erro el camí i enlloc d'atansar-me m'allunyo del lloc a on ara m'hi cal anar. En adonar-me decideixo agafar els Ferrocarrils per recuperar el temps perdut, però em confonc de sentit i m'hi allunyo encara més. Ixo tot seguit, i, ja un poc amoïnat per la por al retard, cerco la parada d'un autobús que sé convenient. Però abans d'arribar-hi veig com l'autobús passa pel meu davant i començo a córrer al seu darrera. Encara sort que hi puc pujar en aprofitar el llum vermell d'un semàfor, però en mirar per la finestra veig com els carrers per on circula l'autobús no són els que haurien de ser, i en preguntar a un altre passatger m'adono que m'he equivocat de línia, que amb les presses de veure'l marxar no he pensat que són moltes les línies d'autobús que creuen la ciutat. Cal baixar tot seguit, doncs el paisatge que veig per les finestres m'és del tot desconegut. Un cop sóc fora cal preguntar, informar-me d'on sóc i de com anar allà a on haig d'anar. Però no hi ha temps, i amb una certa angoixa miro d'aturar un taxi, però uns vans plens i d'altres no veuen el meu gest. Finalment s'atura un, però el conductor sembla desconèixer l'adreça que li dono. Sort del navegador, i amb l'habitual temeritat al volant dels taxistes sembla que ara sí que hi vaig bé. Però no, és clar, només faltaria, cada cop més angoixat comprovo que anem en direcció contraria, que el taxista ha entrat les dades d'una altra adreça, i així vaig fent, allunyant-me cada cop més, convertint cada nou esforç en una nova marrada, cada cop amb menys temps per arribar allà on haig d'arribar. Finalment l'angoixa arriba a un nivell insuportable que em fa obrir els ulls i recuperar la consciència.

Watashi desu (VIII)

Pels matins, en portar-la a escola, acostumo a esdevenir el pare de la petita A, i com a tal em relaciono amb aquells que acostumen a esdevenir pares dels seus companys d'aula. Després, en arribar al despatx, esdevinc un competent i pragmàtic gestor de processos administratius, doncs en això ha convertit l'actual legislació als qui hom anomena arquitectes, en gestors de processos administratius. Ja a casa, a l'hora del saborós bacallà, esdevinc l'original company d'E, tolerat amb resignació per llurs amics i familiars. En altres moments, en canvi, potser a l'autobús o a la tassa del vàter, assegut a la sala o ennuvolat amb qualsevol niciesa, esdevinc en dErsu_, el favorit dels Déus, en imaginar el que després aquí es pot llegir. I encara també, al llarg d'altres estones, esdevinc el cosí d'aquest, el fill d'aquell, el conegut d'algú altre o el saludat de ves a saber qui. I només molt de tant en tant esdevinc aquell qui crec ser, un més, i potser no el més satisfactori, dels meus heterònims.

Chotto nihon-go ga dekimasu

Un cop, sense que hi hagués cap motiu per fer-ho, vaig rebre als convidats a sopar parlant en japonès. Konbanwa, dozo o-hairi kudasai, vaig saludar-los. O-genki desu ka, vaig interessar-me per la seva salud, formal, doncs aquest és el registre que he aprés, alhora que agraïa les canòniques postres que portaren, oh oishī desu, dōmo arigatō gozaimasu. E-chan wa o-tearai ni imasu, vaig informar-los. I en arribar al menjador vaig convidar-los a seure, o-kake kudasai, abans de demanar-los que volien beure, nani o nomitai desu ka.

Els convidats, convidades en aquest cas, no devien entendre res però actuaren com calia, sense fer cap comentari ni demanar-me que deia. Varen entrar, em besaren les galtes, passaren a la sala, segueren i acceptaren la beguda que els hi vaig portar. Tot seguit arribà la meva companya i la vetllada transcorregué tal com se suposa que han de transcorre aquest tipus d'esdeveniments. Menjàrem, les convidades alabaren les menges que els hi oferirem, beguérem, criticàrem als coneguts absents i, ja en hora tardana, elles marxaren cap a llurs respectives llars i nosaltres ens allitàrem.

Però a mi em restà un dubte, saber si, quan enlloc d'en japonès els hi parlava en bell llemosí, m'entenien o, si més no, m'escoltaven. Evidentment no, em respongué la meva companya en expressar-li el meu dubte. Evidentment no, vaig repetir jo, evidentment...

Yakusho

L'Oficina Antifrau de Catalunya és una institució independent que treballa per enfortir la integritat del sector públic de Catalunya, prevenint i investigant la corrupció, i dues-centes vint-i-vuit paraules més.

L'Oficina Antifrau, ja saben, les guineus guardant les gallines, un organisme més on col·locar a familiars, amics, coneguts i saludats, i un organisme més per complicar qualque procés administratiu. El que sorprèn del cas, potser també escandalitza, és que el text de més amunt l'hagi copiat de l'actual programa de mà de la Filmoteca, ja saben, pel·lícules cinematogràfiques, el setè art, que diuen. O cap sorpresa, potser, doncs per alguna cosa ha de servir l'anomenada i subvencionada cultura, ni que sigui per lloar amb grosses lloances les guineus de torn.

Sūpu o tabemasu

Primer es sofregeixen les verdures (pastanaga, porro, api, nap i xirivia, per exemple) amb oli d'oliva extra verge i un polsim de sal, per fer-les suar. Tot seguit s'hi afegeix aigua i la carcanada d'un pollastre, i es porta a ebullició al llarg de dues hores. Es cola el brou resultant i s'hi afegeix una patata esberlada, un grapat de cigrons que, per estalviar-se feina, es poden comprar ja bullits en alguna parada de llegums cuits, i una de les pastanagues prèviament bullides. Quan les patates siguin fetes es tritura tot plegat, per espessir una mica el brou, s'hi afegeix un grapat de cigrons més, uns quants fideus de blat d'un cert gruix, comí, cúrcuma i Caiena, i es sal-pebre al gust. Quan els fideus siguin cuits es serveix la sopa en un bol i s'hi afegeix un rovell d'ou cru i un rajolí d'oli d'oliva extra verge.

Kochira wa Murnau-san desu

Sembla ser que durant el rodatge de Tabú, Murnau es va guanyar la malvolença d'algun deu polinesi en desplaçar unes pedres d'allò més sagrades. Ja de tornada a Califòrnia, uns diuen que un endeví li va augurar la mort en un viatge proper, i d'altres expliquen que una gitana l'advertí de la perillositat d'agafar cap avió. Murnau havia d'anar a Nova York per assistir a l'estrena de Tabú, i hi ha qui diu que espantat per les profecies va preferir el vaixell a l'avió a l'hora de fer el viatge, tot i la marrada a través del canal de Panamà. Però el vaixell sortia de San Franciso i Murnau, és clar, era a Los Ángeles. Diuen que fou en aquest recorregut, entre Los Angeles i San Francisco, que Murnau, en companyia del seu xofer, perdé la vida en sortir-se de la carretera el cotxe en que viatjaven a l'alçada de Santa Mónica. També s'explica que el xofer filipí va perdre el control del vehicle degut a les atencions que en aquells moment li prodigava Murnau. Tot i que algun cop he llegit la versió inversa, que fou Murnau qui perdé el control del vehicle a causa de les plaents atencions que li prodigava el seu criat filipí. També hi ha versions que diuen que fou la falta d'aptitud al volant del criat filipí, un xaval de catorze anys que no era ben bé xofer ni criat, el que provocà l'accident. Sobrevisqueren el criat, García Stevenson de nom, i el gos de Murnau, un partor alemany, segons diuen uns. D'altres, en canvi, afirmen el contrari. També hi ha qui afirma que en el cotxe hi anava més gent, amics de Murnau, fent tabola, i que, en no haver-se guanyat la malvolença de cap deu polinesi, sobrevisqueren a l'accident.

Sigui com sigui, obviant allò que tal vegada no s'esdevingué mai, aquests dies, a la Filmoteca, hom pot reveure la magnífica filmografia de Murnau, City Girl inclosa, l'única de les obres de Murnau que s'han conservat que encara no he vist.

Konban eiga o mimashita

Tot film documental com cal acostuma a estructurar-se en quatre parts, primera, segona, tercera i quarta, segons el canònic model establert per Herzog a The white diamond. En la primera part hom creu en la veracitat dels fets narrats. En la segona, al contrari, hom creu que els fets narrats són ficticis. En la tercera hom dubte, en no acabar de decidir si els fets narrats són reals o ficticis. I en la quarta hom decideix que tant és si els fets narrats són reals o ficticis, en trobar que els fets narrats importen tant com res. Com a colofó, caminant cap a casa un cop hom surt de la sala de projeccions, hom s'exclama de l'habilitat del director per fer-nos creure, ni que sigui a estones, semblants insensateses.

Sens dubte, tot i els meus prejudicis (aversió no raonada per alguna cosa), Exit Throuth The Gift Shop és un film documental com cal.

Negai

Desitjable, allò que és de desitjar, que ens atreu fins al punt de voler-ho atènyer o posseir, és, potser, la categoria que hauria de substituir a la de veritable, allò que és conforme a la veritat, conformitat a allò que és, ha estat o serà.

Cal, però, parar atenció i no confondre allò que és de desitjar amb allò que es desitja, essent aquesta nímia subtilesa sintàctica la que fa que la categoria de desitjable, encara que preferible, sigui tan irrellevant com la de veritable.

Watashi no rūchin

Cada cop que algun conegut em parla de fer alguna cosa per fugir de la rutina mostro la meva sorpresa i miro d'esmenar-lo. Per canviar de rutina, voldreu dir, li responc. No, no, per fugir-ne, acostuma a insistir el meu conegut. És aleshores que l'atabalo amb el meu habitual excurs sobre les virtuts de la rutina, i de com actuar per habitud ens permet alliberar-nos de les innúmers i enutjoses petites decisions que caldria prendre a tothora per tal de perllongar la nostra existència, si no visquéssim dins d'una alliberadora rutina perfectament establerta. D'aquesta manera, afegeixo, alliberats de l'obligació de decidir a tothora, ens podem deixar agombolar pels fets i dedicar el nostre pensament a allò verament important, concloc. I què és allò verament important? m'acostuma aleshores a preguntar el meu interlocutor. No en tinc ni idea, responc convençut abans d'afegir la darrera obvietat, però això tant és.

Dovlatov-san no kaban

M'imagino a Dovlatov envoltat d'un grup d'emigrants russos, potser en un bar o mal asseguts en uns bancs del carrer, en un descampat o en un parc de Quenns. Dovlatov parla i els altres l'escolten. De tant en tant algú li demana que expliqui aquella dels mitjons finesos o dels botins de l'alcalde. I m'imagino com Dovlatov torna a explicar, entre ampolles d'aiguardent de blat, com varen comprar aquells mitjons de contraban o com li va furtar les botines a l'alcalde de Leningrad.

Però Dovlatov fou escriptor, a més d'embriac professional, i jo, que veig en l'escriptura quelcom força allunyat del relat oral, una mena de recurs pels que parlem amb turpitud, també l'alternativa a la immediatesa de la paraula dita, llegeixo els relats de La maleta amb escepticisme, com qui se sent estafat, doncs trobo que a Dovlatov no se l'hauria de llegir, se l'hauria d'escoltar, de la mateixa manera que hom no llegeix la història d'en Patufet.

És per tot això que de cop sobte se'm fa desitjable l'existència d'un Déu i d'un més enllà, per així poder-me imaginar immigrat a les regions celestials (o infernals, tant és) fent rotllana amb d'altres immigrants terrestres al voltant del difunt Dovlatov, i com, enmig de rondes de saborós aiguardent, escolto com el camarada Sergei torna a explicar aquella de quan el cap del departament de propaganda li demanà de trobar un uzbek.

Kimyō na sākasu

Prenc un parell de depressors linguals de fusta de quinze centímetres de longitud per dos d'ample i gruix menyspreable. Els poso plans l'un sobre l'altre formant un angle de noranta graus de manera que coincideixin en el seu punt mig, i prenent amb la destra el depressor inferior els alço tots dos. Tot seguit miro de girar cent vuitanta graus el depressor inferior sobre el seu eix tot mantenint en equilibri el depressor superior, però la falta d'aptitud em priva d'assolir el meu propòsit. Hi torno un segon cop, però el depressor superior em torna a caure. També m'hi cau en un tercer intent, però m'adono que fent un petit moviment ascendent en combinació amb el moviment de rotació l'equilibri triga més a trencar-se. Ho provo un quart cop, i un cinquè, i encara que l'èxit no m'acompanya faig progressos evidents. Al cap d'un centenar d'intents aconsegueixo fer el gir sense que caigui el depressor superior, i amb pocs dies més d'entrenament excel·leixo en el gest.

A dia d'avui ja sóc un expert manipulador de depressors linguals i em complac en imaginar-me en un circ fent malabars. Però en previsualitzar-me a la pista, sota una gran carpa i amb la galeria plena de públic menjant tramussos, trobo que ni públic ni espai no són a l'alçada de la meva destresa. Millor imaginar-me en un petit teatre, amb no més d'una dotzena d'embadalits espectadors asseguts al meu voltant, contemplant com faig girar els depressors linguals amb un habilitat que costa de creure. Com costa de creure que hom escrigui sobre depressors linguals.

Nemasu ka

Qui això escriu, en dErsu_, el favorit dels Déus, o jo mateix, a estones, quan esdevinc dErsu_, heterònim habitual, no creu, no crec (a estones, doncs), en fantasmes, és a dir, en l'aparició real de quelcom imaginari. Com tampoc crec, a estones, és clar, en esdevenir de nou dErsu_, en la imaginària aparició de quelcom real, essent aquesta segona aparició mancada de nom, si més no mancada de nom conegut per a qui això escriu. Conegut i satisfactori, s'entén, doncs si bé es pot parlar de record, fins i tot de somni, fora ridícul pensar que allò recordat, o allò somniat, tant és, és allò que tal vegada s'esdevingué, en el benentès, potser malentès, de considerar real allò esdevingut. I arribats aquí, en dErsu, el favorit dels Déus, i jo mateix, que en poc honoro als Déus, podríem parlar, en animada tertúlia, paraula que em desplau, a mi, i també a ell, en dErsu_, a qui acostuma a desplaure tot allò que a mi em desplau, del descrèdit que ens produeixen tant les aparicions reals de quelcom real com les imaginàries aparicions de quelcom imaginari. Però qui això escriu és mancat de fal·lera taxonòmica, tant quan esdevé dErsu_ com quan esdevé qualsevol altre, i pres pel contradictori desig de retrobar allò en què diu no creure, marxo, marxa, potser marxem, a malbaratar el meu, seu, nostre, temps.

Doko ni jigoku ga arimasu ka

Em plauen els tarters que precedeixen els cims, dits també rossegueres. Llargues esteses de pedres amuntegades pel pas del temps, d'habitud bellugadisses, que acostumen a fer penosa la pujada, ràpid i perillós el descens. Paisatges en aparença desolats, orfes de vida, i potser d'aquí el meu plaer i el seu nom, tarter, de Tartareum, l'infern en llengua llatina, segons Coromines. Hi ha tarters de pedra menuda, no més que diminuts còdols que s'esllavissen amb cada nova passa que fem, sigui aquesta ascendent o descendent; i tarters de grans rocs que acostumen a romandre indiferents al nostre trànsit i semblen amagar tot un inframon al seu davall, no per res el Tàrtar fou la regió més pregona del món, sota el mateix Hades, l'infern dels infern. Amb la paüra dels llamps i el repic de la pluja els tarters adquireixen la seva més gran magnificència, quan hom fuig apressat de la fúria dels Titans, cuaitant de no ensopegar, cercant aixopluc amb el neguit dels fugitius, doncs de la muntanya sempre es fuig. En canvi, creuar-se o avançar a algú que també va o bé d'algun cim proper és un gros enuig, en veure's aleshores el tarter envaït per altres éssers, en aparença vius, que gosen, fins i tot, trencar el so del pedregar per intercanviar tòpiques i sobreres salutacions.

Kin-yōbi no ban

Després del saborós bacallà, asseguts al sofà tot prenent un digestiu aiguardent, Jota em parla de la seva immortalitat. No és ben bé que sigui immortal, diu Jota, és, només, que els Déus em tenen reservat un esdevenir gloriós i, fins que no l'atenyi, protegeixen la meva vida. Sí, sí, costa de creure però és així, sentencia amb rotunditat davant el meu posat escèptic. A més, afegeix convençut, fa temps vaig fer una proba concloent. Aleshores, continua Jota, jo treballava de guarda de seguretat privat i anava armat, portava un revòlver, un smith & wesson del calibre 38 de sis trets. Una nit especialment tranquil·la, quan guardava fusta al moll, vaig enretirar una de les sis bales, vaig fer rodar el tambor, em vaig encanonar a la templa dreta i vaig prémer el gallet... clic, vaig sentir. Sí, vaig tenir sort, em pots dir, tenia poc més d'un setze per cent de possibilitats. Però no va ser sort i, per demostrar-m'ho, vaig tornar a fer rodar el tambor, em vaig tornar a encanonar i vaig tornar a prémer el gallet... clic de nou. Dues vegades, ja. Potser més que sort. Però volia la certesa i hi vaig tornar un tercer cop, i un quart, i fins a dotze cops em vaig encanonar i vaig prémer el gallet, i fins a dotze cops vaig sentir el clic que m'assegurava el que ja sabia, que els Déus vetllaven per mi. Tot seguit vaig tornar a fer rodar el tambor, vaig apuntar a una de les rates que corrien pel moll i vaig prémer de nou el gallet. L'estrèpit del tret enmig del silenci de la nit fou descomunal, tant, que va alertar a l'escamot de la policia portuària que feia la ronda i vaig tenir força problemes per justificar-me. Potser ho recordes, em van obrir un expedient i vaig ser acomiadat. Però no em va importar, jo ja tenia la certesa desitjada. Només es tractava de no fer mai res de profit, de fugir de la glòria com de la pesta i de ser tan bèstia com em plagués i encara més. Els Déus vetllaven, vetllen, per mi.

Jo, aprofitant que Jota fa una pausa en la seva narració, li prego que em disculpi un moment, que tinc una urgència, i fingeixo anar al lavabo. Però en realitat vaig al rebedor, a prendre el glavi que guardo amb les divines armes que acostumo a desar al calaix de sota l'armari. I en tornar a la sala, abans que Jota tingui temps de reprendre el seu relat, faig una ampli moviment circular amb la destra estesa tot cercant-li el coll, que davant l'esmolat tall i la força del meu gest no ofereix cap resistència. Tot seguit el cap de Jota cau al seu costat alhora que un broll de sang surt disparat cap amunt esquitxant el sofà nou. M'acotxo al davant del cap, i esguardant de fit a fit els sobtats ulls de Jota li recordo que jo, els divendres a la nit, sóc un empirista empedreït. Jota, és clar, no em respon res.

Ari wa nerumasu ka

Dormen, les formigues? Suposo que els entomòlegs ja deuen haver trobat resposta a aquesta i d'altres preguntes gràcies a llurs meticuloses i abundants observacions. I cercant amb google la resposta es sí, les formigues dormen, en períodes curts de temps amb temperatures ambientals altes i en períodes més llargs amb temperatures ambientals més fredes. I, si les formigues dormen, també somnien? Han fet els entomòlegs observacions sobre el subconscient de les formigues? Wo die grünen Amiesen traumen (On somnien les verdes formigues, en paraules catalanes), però és clar, Herzog no és pas entomòleg, o potser sí, si més no és autor d'una considerable obra i sembla haver-se preocupat del tema, doncs bé les formigues verdes són formigues, per molt que, a més, siguin verdes. I si per l'autoritat de Herzog entenem que les formigues verdes somnien, perquè no ho haurien de fer les més de dotze mil espècies de formícids restants?

Sakka o mimasu ka

Llegeixo aquí que un cert grup d'escriptors valencians ha engegat dues engrescadores iniciatives per fer més visible el seu treball, això és, donar-li visibilitat, eixir del subsòl, tal com s'amplia aquí la informació, en clara referència, suposo, a les Memòries del subsòl, de Dostoievski. Jo, és clar, no puc més que restar en contra de totes aquestes iniciatives. Primer pel que són, iniciatives, paraula que em desplau, no només pel seu rerefons lúdic, sinó pel seu mateix significat, acció de qui és el primer a significar, en ser-me tota acció desplaent, encara més si és engrescadora, paraula d'esgarrifós significat. Segon pel seu objectiu, eixir del subsòl, essent com és el subsòl, talment les pregoneses del Tàrtar, l'hàbitat per excel·lència de qualsevol que es vulgui escriptor, entenent per escriptor, un cop més, aquell que no pot viure sense escriure, segons la canònica definició establerta per Rilke a la primera de les seves cartes a un jove poeta. I, tercer, pel seu caràcter grupal, escriptors valencians, en aquest cas, quan l'únic grup possible, que no desitjable, fora, potser, el que forma un mateix amb els seus menyspreables heterònims.

Arukimasu

Camino al llarg de la línia de la costa. A la meva destra les onades escumen amb violència sobre llargues esteses de sorra, alhora que uns braus minyons vestits amb neoprè s'enfilen sobre fràgils esquifs per provar d'encavalcar-les. Deixo, però, enrere els minyons i em complac en la silueta d'un castell prou conegut que corona el conus d'un turó proper, fins que l'estrèpit d'un tren que corre paral·lel a les llargues esteses de sorra em distreu, i en tornar a girar la vista cap a la destra veig com uns sàtirs surten d'entre les onades, enmig de jocs i corredisses, fent ostentació de llurs grosses vergues. Sembla com si em cridessin, potser per si de cas m'abelleix afegir-me al seus jocs. Però crec portar una certa pressa i continuo caminant al llarg de la línia de la costa sense permetre'm cap aturada, però a un pas prou pausat com per poder contemplar tot allò que m'abelleix, que no és poc, en especial les bellugadisses onades, que empeses per la forta maror trenquen amb decisió sobre la sorra provocant un fort estrèpit que fa de bon escoltar, alhora que, inevitablement, començo a construir les ridícules frases que aquí es poden llegir.

Kochira ga mezurashī desu ka

No em plauen els comportaments extravagants. Els que s'abillen de manera cridanera o actuen com a paons em desperten un rebuig immediat, potser injust i innecessari, però inevitable. No és tracta de ser com tothom, només faltaria, tan sols de no fer ostentació de les suposades diferències, talment estiguéssim cofois de la nostra contingència, com si ser qui som tingués algun mèrit i aquest mèrit fos, d'alguna manera, atribuïble a nosaltres mateixos. I dic suposades doncs les diferències acostumen a ser imposades i hom no fa més que interpretar un paper triat per endavant amb el lleig propòsit de diferenciar-se dels altres. Sovint amb tant convenciment que qui actua oblida la seva condició d'actor i acaba esdevenint el seu propi personatge, un enutjós histrió que mai no arriba a la noble categoria de bufó.

Chūgoku-jin wa dōri de mandarin o tabemasu

Sempre es veuen xinesos menjant mandarines pel carrer, em comenta la meva companya. I tot i la sorpresa que em causa el significat de les seves paraules, em faig el ferm propòsit de fixar-me en els xinesos menjadors de mandarines la propera vegada que surti al carrer, potser d'aquí una estona, a llençar les escombraries, doncs si la meva companya diu que sempre es veuen xinesos menjant mandarines pel carrer, és indiscutible que sempre es veuen xinesos menjant mandarines pel carrer, i si jo, fins ara, no els hi he vist, és, només, per la meva manca d'atenció.

Però, miop com sóc, o potser a causa de l'hora fosca, o per alguna coincidència inimaginable, en el meu curt recorregut des de la porteria de casa fins al punt de recollida neumàtica de bosses d'escombraries més proper, no sé veure cap xinès menjant mandarines. Això, és clar, no vol dir que no hi siguin, només que ho fan d'amagat, potser acotxats entre dos cotxes aparcats, rere el sac de runa d'una obra propera, o entre l'espès brancatge de l'arbrat. Però... perquè s'amaguen? què te de dolent menjar mandarines al carrer? potser a la Xina és prohibit? ho dubto. Però no, m'erro, doncs la meva companya ha dit que es veien, que els xinesos es veien menjant mandarines, és a dir, que no s'amaguen, doncs si s'amaguessin serien difícils de veure i la meva companya no els hagués pogut observar menjant mandarines i, en conseqüència, no me n'hagués pogut dir res. Concloc doncs, que el moment present, sense xinesos menjant mandarines pel carrer, és excepcional, i aquesta, la manca de xinesos menjant mandarines pel carrer, deu ser la prova evident que anuncia algun esdeveniment immediat que transformarà el món i les nostres vides. Estiguin, doncs, a l'aguait.

Kochira wa Jota-san desu ka

En un dels comensals de la taula del costat em sembla reconèixer a Jota, un saludat amb qui fa temps que no coincideixo enlloc. Però tot i l'evident semblança dubto sobre la seva identitat, doncs és tant el temps transcorregut des de la darrera salutació que potser em confonc, i bé podria ser que qui seu a la taula del costat només fos algú que s'assemblés a Jota, no Jota mateix. Però, ben mirat, potser sí que és Jota qui seu a la taula del costat, si més no sembla portar aquella galdosa jaqueta de lli que sempre portava Jota. Però de ben segur que aquell model de jaqueta barata el devia comprar molta gent, fins i tot algú que s'assemblés a Jota, persona de faccions vulgars. Però potser sí que l'és, doncs veig com li porten un petit bol d'arròs amb llet, les postres preferides del Jota que recordo. Però essent l'arròs amb llet una de les tres opcions de postres que ofereix el menú d'avui, tampoc és aquesta una prova concloent sobre la identitat del comensal de la taula del costat. Però veig, també, com el suposat Jota fa aquell gest de disgust tant habitual en Jota d'arrufar el nas quan l'arròs amb llet no és del seu gust, en trobar-li, com sempre, alguna pega. Però aquesta darrera, com les altres, poden no ser més que un seguit de coincidències circumstancials que no tindrien cap valor davant d'un jutge com cal. Però...

Caram, dErsu_, quant de temps, m'interromp finalment el desconegut de la taula del costat que en tot s'assembla a Jota en parar esment del meu esguard. Sí, caram, sóc Jota, no em recordes? m'interroga sorprès, en llegir la meva estupefacció, iniciant, igual que el Jota que recordo, amb un caram totes les seves frases. Perdó, responc decidit, sens dubte em confoneu, afegeixo encara decidit, doncs bé pot ser que aquest que fa dir-se Jota, que en tot s'assembla al Jota que recordo, que gasta les seves robes i maneres, i que sembla tenir un conegut anomena't dErsu_ que se'm deu assemblar força, no sigui, de cap de les maneres, el Jota que jo recordo.

Chikatetsu no eki

Sabies que el CO2 és un dels principals gasos responsables de l'escalfament global? em pregunta, un cop més, amb aquella veu seva tant característica. No, torno a respondre, no ho sabia pas, doncs, segons tinc entès, aquesta és una afirmació que més aviat respon als principis de la fe, no pas als del coneixement, afegeixo. Però és clar, ni m'escolta ni para cap mena d'atenció en les meves paraules, i, incapaç de qualsevol dubte, hi torna, insistent, sabies que el CO2 és un dels principals gasos responsables de l'escalfament global? Encara sort que, voluble com és, canvia de tema i abandona l'enutjós tractament de tu, i encara que utilitzi el vostè enlloc del vós, em recorda que, per la seva (meva, s'entén) seguretat, aquesta estació està dotada de càmeres de vídeo vigilància.

Sōdesune

No hi havia res de millor que això: explicar la veritat i sentir-se escoltat, diu, en un cert moment, un dels personatges secundaris. Explicar la veritat i sentir-se escoltat, certament, sobretot si el nostre interlocutor es diu John Singer i és sord-mut. I no és endebades que el protagonista, John Singer, sigui sord-mut i sigui apreciat per tothom, doncs, en opinió de tothom, a tothom sembla escoltar, també entendre. I això és tan cert que fins i tot John Singer té al seu John Singer particular, que respon (poc, això sí) al nom d'Antonapoulos, també sord-mud, només faltaria, que ni sap de lletra ni entén gaire el llenguatge dels sord-muts, però això, és clar, tant és, o, més aviat, és condició necessària per a que tothom, John Singer en aquest cas, li pugui explicar la veritat i sentir-se, com deia aquell, escoltat.

La resta, aquí.

Lucreci-sama no hon o yomimasu

Després de molt esperar-lo enceto la lectura de Lucreci, doncs fins fa pocs dies no he aconseguit un exemplar de la primera part de De la natura editat per la Fundació Bernat Metge, d'ara en endavant FBM, la institució que més ha fet per aquest atrotinat país. Una primera edició del 1923 bilingüe i enquadernada en tela, numerada, el 43è de 250 exemplars, traduïda pel doctor Joaquim Balcells i revisada pels senyors Pompeu Fabra i Gabriel Alomar, en un estat de conservació sinó òptim nogensmenys acceptable, que restava amagat sota una pila d'atrotinats exemplars d'altres autors també publicats per la FBM, en una caseta de la cinquanta-novena Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern de Passeig de Gràcia. El primer i sorprenent títol publicat per la FBM.

I dic sorprenent perquè amb l'àmplia nòmina d'autors clàssics existent és certament sorprenent que una institució com la FBM, una institució de dretes i capellanesca, si em permeten la falsedat del tòpic, triés a un dels autors més emblemàtics de l'epicureisme, paraula llargament anatemitzada per tota autoritat eclesiàstica, per encetar aital col·lecció. Salvant les distàncies, és com si algun grupúscul maoista ciclostilés pamflets lloant les teories econòmiques d'Adam Smith. Però vés, per circumstàncies que desconec i que tanmateix agraeixo, enceto la lectura de Lucreci, De la natura, amb el desig de no trigar deu anys més a trobar un exemplar de la segona part.

Kore wa sankakukei desu

Potser sense cap relació amb el que aquí es pot llegir imagino una conversa entre dues persones adultes, és a dir, dues persones amb els respectius organismes totalment desenvolupats, diguem-ne A i Be, que folguen amb una certa assiduïtat i un cert plaer. Una d'aquestes persones, potser Be, està compromesa amb una tercera persona, diguem-ne Ce, a qui no cal imaginar, doncs de Ce només importa la seva existència i el seu compromís amb Be, essent les seves segures qualitats negligibles a efectes del que aquí es narrarà. A, en canvi, és una persona no compromesa amb ningú que es complau en imaginar-se compromesa amb Be, un cop Be trenqui, en la mesura del possible, els seus lligams amb Ce. Fins aquí cap novetat, un triangle de vèrtexs A, Be i Ce, potser equilàter, isòsceles o escalè si atenem a la mida dels seus costats, potser rectangle, acutangle o obliquangle si atenem a l'obertura dels seus angles interns.

També sense cap novetat imagino els arguments habituals de Be per mantenir la geometria triangular, i els arguments habituals d'A per mirar de simplificar-la. Imagino la mandra de Be i el desig d'A, i que volen, mandrós i poc freturós de desig com sóc acabo simpatitzant amb Be, i només d'imaginar els enutjosos destorbs del trencament amb Ce m'empesco tot d'excuses per convèncer A. Doncs si A substitueix a Ce, bé algú, potser De, haurà de substituir a A. I aleshores tot tornaria a començar, amb l'inconvenient afegit que el triangle podria evolucionar i esdevenir quadrat, rectangle, rombe, romboide, trapezi o trapezoide, polígons, tots ells, menys estables i interessants que el triangle, figura formada en unir tres punts no alineats, anomenats vèrtexs, mitjançant segments de línia recta.

Terebi o mimasu (V)

Avui tinc poc per afegir, doncs prou deuen saber que la caiguda ha estat ràpida, vertiginosa, immediata. Un cop he parlat he passat a ser un més dels xerraires habituals, i no pas dels millors, potser el pitjor. Quan restava en silenci hom s'indignava i em retreia que si abans havia parlat bé ho podia tornar a fer, i, si parlava, hom s'indignava perquè no era pas per allò que m'havien convidat. A partir d'aquí tot han estat entrevistes que s'anul·laven, trucades que no arribaven, col·laboracions que es fonien... excuses de mal pagador per no voler reconèixer l'obvi, que els meus cinc minuts ja havien passat. Un tertulià habitual em recomanà que a partir d'ara respongués les preguntes cantant, un altre que ho fes quequejant, un altre xiuxiuejant, i encara un altre que fes mímica, que això em tornaria a posar de moda, segur. Però el temps no torna, mai, i millor que sigui així, doncs prou enutjós era haver d'estar sempre disponible al servei dels xarlatans, i com la guineu que troba verds els pàmpols que no pot abastar, celebro l'anonimat retrobat.

Terebi o mimasu (IV)

Avui, en una de les tertúlies radiofòniques en les que darrerament participo, ha passat allò que tard o d'hora havia de passar. Hom parlava de Jota, polític de llarga trajectòria, incombustible, potser immortal. I aquest cop, en demanar-me l'opinió sobre el tal Jota, no m'ho he hagut de pensar, ni poc ni massa, gens, doncs he tingut la dissort d'haver-lo tractat professionalment al llarg d'uns quants anys. Jota és un poca-vergonya que posa el càrrec al seu servei, s'enriqueix a costa del pressupost públic i no dubta a promocionar a les funcionàries que s'avenen a passar pel seu llit, alhora que entrebanca la carrera d'aquelles que el rebutgen, he respost tot seguit. I ara han estat els altres els que han callat, presentadora i tertulians habituals, d'habitud gent poc donada al silenci, en no donar crèdit a les meves paraules. Però no pas al seu significat, i això que l'he dita grossa, de l'alçada d'un campanar, sinó al seu significant, en ser el primer cop que em sentien parlar. Passada la inevitable sorpresa hom s'ha regraciat d'haver-me sentit i, educats com són, han obviat la meva fonètica deficient, del tot inadequada per a un programa de ràdio. Fins i tot la presentadora ha tret pit, i quin pit, per haver estat la primera persona que em feia parlar en públic, i entre facècies i paraules de suport ha finalitzat el programa sense que ningú, és clar, parés esment en el significat d'allò que havia dit.

Terebi o mimasu (III)

Avui comento el que ja deuen saber, doncs de ben segur que per poc que mirin al seu voltant s'hauran topat amb les meves nombroses intervencions en els mitjans de comunicació. Després de les innúmers entrevistes que seguiren a la ja comentada primera entrevista m'he convertit en un personatge popular a qui els periodistes recorren per opinar sobre qualsevol tema. Ja és habitual veure a l'entrevistadora de torn fer-me preguntes certament poca-soltes i rebre el meu silenci com a resposta. Però un silenci no pas fingit, com qui interpreta un paper decidit per endavant per cridar l'atenció. No, i ara, no és pas aquest el meu cas, de cap de les maneres, doncs jo només guardo silenci mentre miro d'entendre el significat de la pregunta que se'm fa i intento articular una resposta, sinó satisfactòria, almenys sensata. Però que volen, encara no he tingut temps de rumiar una primera resposta que ja m'adrecen una segona, una tercera, i fins i tot una quarta pregunta que em destaroten d'allò més. I davant del soroll habitual el meu silenci sembla agradar, tant, que fins i tot un reconegut escriptor m'ha demanat un pròleg per la seva nova novel·la. I és clar, amb el poc temps que m'ha donat només li he pogut lliurar un full en blanc que, això sí, l'ha entusiasmat d'allò més. D'aquí, suposo, el meu èxit, faig allò que de mi s'espera, callo quan se'm pregunta.

Terebi o mimasu (II)

Avui haig de disculpar-me amb tots vostès, doncs, en la meva turpitud, no em vaig adonar que l'entrevista que em feren l'altre dia a la televisió fou en directe i no pas gravada. Rigorós directe, que diu el tòpic. Però m'ha comentat l'entrevistadora que l'audiència fou considerable i que es plantegen tornar a emetre el programa. També m'ha comentat que han rebut moltes mostres de suport i admiració cap a la meva intervenció. I no només això, sinó que, en aquests pocs dies transcorreguts des de l'emissió del programa fins avui, jo mateix he rebut força propostes d'altres mitjans per entrevistar-me: televisions, premsa, ràdio... Jo, és clar, he respost que sóc una persona ocupada i que poc tinc a afegir a la meva intervenció de l'altre dia. Però ha estat tanta la insistència dels meus interlocutors que ja tinc aparaulades una dotzena d'entrevistes per diversos diaris, dues més per d'altres canals de televisió i tres per emissores de ràdio. Tan aviat com sàpiga les dates de publicació o emissió de les entrevistes els informaré amb promptitud

Terebi o mimasu ka

Avui m'han entrevistat per a un programa de televisió. M'han fet tot de preguntes poca-soltes que no he sabut respondre, i d'altres, encara més poca-soltes, que tampoc he sabut respondre. Després de cada pregunta de l'entrevistadora (aquesta fou l'única condició que vaig imposar, que l'entrevista me la fes una dona i no pas un home) jo restava sobtat i feia un petit gest amb la boca (mossegar-me delicadament el llavi inferior) que allargava fins que la presentadora em feia una nova pregunta. Però si la nova pregunta trigava massa a arribar jo provava d'endevinar quina de les càmeres em gravava per adreçar un somriure als futurs i hipotètics espectadors, amb cura, això sí, de no arribar a mostrar les genives. No sé si me n'hauré sortit, doncs no acostumo a somriure sovint i aquestes ganyotes són difícils d'improvisar, si més no per a mi. Però ho he fet tan bé com he sabut i crec que tothom deu haver quedat satisfet, si més no, tothom ha mirat de ser agradable amb mi i el públic ha aplaudit quan tocava, amatents com estaven als senyals d'un xicot força espavilat. En quan tingui notícies exactes sobre el dia i l'hora d'emissió del programa on surt l'entrevista ja els hi faré saber, per si de cas, a més de llegir-me, els abellís veure'm per televisió.

Koumori no chanoma

Oh, aquesta és la sala dels ratpenats, responc cada cop que algun visitant en pregunta per l'espai que tanca la més grossa de les portes. Sí, ratpenats, ratapinyades, ratapennades, muriacs, muricecs, voliacs, quiròpters... petits mamífers nocturns i voladors que s'alimenten d'insectes i petits vertebrats, o bé són hematòfags, miro d'explicar, en resposta a la sorpresa que acostuma a causar la meva resposta anterior, però sempre m'interrompen dient que prou ja saben que són els ratpenats, però que no era aquesta la pregunta, sinó per què anomenem a aquella sala la sala dels ratpenats. Oh vés, responc sempre, perquè la sala és plena de ratpenats que de dia descansen penjats de cap per avall de les bigues del sostre i de nit surten a menjar insectes. I davant de l'habitual escepticisme dels meus interlocutors els convido a entrar, i és aleshores que resten convençuts, en veure les llargues fileres de ratpenats penjats de cap per avall de les bigues del sostre, o es pensen que els prenc el número, doncs de tant en tant els ratpenats, per raons que ells sabran, marxen per una temporada, potser a la recerca d'un clima més càlid o més fresc, més sec o més humit, més així o més aixà. Però tant és, doncs no seran els hàbits migratoris dels ratpenats els que ens diguin com hem d'anomenar les diferents estances d'una casa.

Kochira wa Ishiguro-san desu

Els inconsolables és una novel·la colpidora, tant, que a qui això escriu la seva casual descoberta el va decidir a fer la lectura de l'obra complerta del seu autor, Kazuo Ishiguro, tant passada com futura. I qui això escriu, jo mateix, va tenir, vaig tenir, la sort d'haver començat amb Els inconsolables, altrament, potser, hagués deixat de banda al senyor Ishiguro i hagués perdut l'oportunitat de llegir una novel·la tan colpidora, repeteixo, doncs si bé la resta de la seva obra ha resultat de lectura plaent, qualitat ni necessària ni suficient però que s'agraeix, també ha resultat fàcil d'oblidar, essent, això darrer, potser un demèrit.

I aquests dies ha arribat el torn del darrer llibre del senyor Ishiguro, Nocturns, que també ha resultat prou plaent de llegir per a qui això escriu, jo mateix, com ja ha estat dit. Ara només em resta esperar per saber si aquesta darrera entrega també serà de fàcil oblit o aconsegueix fer-se un lloc en el capriciós record de qui això escriu.

Gaikoku-jin

Fins fa un cert temps jo era independentista, ja saben, partidari de l'existència d'un estat català. Ara ja no. I no és que el meu contingent sentiment de pertinença cap a un cert grup (i no cap a cap altre) s'hagi vist modificat, no, i ara... és, només, que amb el pas del temps trobo enutjosa l'existència de l'estat, de qualsevol estat. Admeto amb disgust la seva necessitat, doncs en la meva turpitud no en sé veure cap alternativa, però el desitjo petit, ben petit, diminut, minúscul, esquifit, fent només aquelles quatre coses que hom no pot resoldre de manera privada, és a dir, seguretat, justícia i potser dues més que ara no recordo. Però on s'ha vist un estat amb voluntat de petitesa? enlloc. Pensin que fins i tot l'estat ha acabat regulant amb càlculs d'una ridícula complexitat la mil·límètrica separació que ha d'haver entre el paviment i la fulla de la porta del lavabo de casa seva. Doncs això, perduda del tot la qüestió de la mida només resta la possibilitat de la distància, doncs és cosa sabuda que qualsevol objecte, vist de lluny, sembla mes petit del que és. I que volen, el Palacio de la Moncloa és més lluny de casa meva que el Palau de la Generalitat. Cert que encara seria millor ser súbdit del rei de Bèlgica, d'algun sàtrapa oriental o, molt millor, colònia d'alguna potència alienígena amb la seu del govern en alguna llunyana galàxia d'un univers paral·lel. Però que volen, el rei de Bèlgica sembla ser que anirà a l'atur d'aquí quatre dies, els sàtrapes potser ja no són tan lluny com fora desitjable, i jo no tinc gaire fe en l'existència de potències alienígenes.

Kochira wa Tolstoi-sama desu

No és fàcil narrar esdeveniments futurs, això és, esdeveniments que un temps després de ser narrats s'esdevindran segons la seva narració. És fàcil, sí, fer profecies, fins i tot encertar-les, si hom es prou obvi, fosc o ambigu, demà sortirà el sol, Klaatu barada nikto, quelcom succeirà... però no em refereixo pas al gènere profètic o visionari. Ni tampoc em refereixo al gènere legislatiu, doncs si bé és possible legislar com qui ordena al futur quin ha de ser el seu capteniment, el futur acostuma a tenir els seus propis plans, d'habitud força diferents dels del legislador de torn.

Em refereixo a narrar el futur talment Tolstoi a El pare Sergi, on amb una avançada de dotze anys s'ens narra la pròpia fugida vers una nova espiritualitat, concepte difús que plaia d'allò més a Tolstoi. I encara que potser els detalls no coincideixen del tot entre la fugida anunciada i la fugida finalment esdevinguda, com tampoc acaben de coincidir quan en el mateix relat Tolstoi narra el seu passat (i no és que Tolstoi vulgui ser amable amb ell mateix, talment qualsevol autobiografia de qualsevol autobiografiat), és potser aquesta no coincidència en els detalls el que fa més exacta i sincera la plena correspondència entre allò narrat i allò que ha d'esdevenir-se o ja s'ha esdevingut, diferència verbal que mai no hauria de tenir cap importància.

Sui-yōbi (II)

Tinc el record d'haver escrit alguna cosa sobre el meu desig d'haver nascut alemany, austríac, suís, alsacià o liechtensteinès. Desig, però, que els dimecres acostuma a mudar de família lingüística, en plaure'm més imaginar-me italià, potser toscà, o encara millor triestí. I encara el primer dimarts de cada mes m'imagino francès, de fermes arrels normandes; així com cada vint-i-novè dia del més de febrer d'any de traspàs m'imagino espanyol. Però molt rarament em complau saber-me català i ser parlant d'una llengua d'un ús tan enutjós. Ma oggi è Mercoledi, cosí piacevole parlare l'italiano al di fuori. Ma vedi, io uso un traduttore automatico. E sicuramente il risultato è piuttosto deludente. Ma che vogliono, se faccio casuale catalano, non italiano.

Bakemono ga kokkyō ni imasu

Hi ha fantasmes a la frontera. Aquesta sorprenent informació m'arriba a través d'un conegut que serveix al gabinet de premsa del Ministeri de Defensa, persona de tota confiança que sovint és utilitzada pel ministre de torn per filtrar certes notícies a la premsa. Hi ha fantasmes a la frontera, doncs, però un ministre com cal no pot fer pública una notícia així, només faltaria, però tampoc pot amagar un fet tan excepcional. Segons el meu informador primer es va sospitar que tot plegat no fos un ardit dels guardes fronterers del país veí, ara que les relacions bilaterals entre ambdós governs estan força tibades. Però els agents infiltrats en l'administració veïna han informat que l'estupefacció pel fet és compartida, i descarten del tot qualsevol tipus de responsabilitat dels guardes fronterers en aquest afer. Hi ha fantasmes a la frontera, repeteixo i concloc, del tot convençut i amb poca consciència sobre el significat precís del que acabo d'escriure.

Yudaya-jin no tetsugaku-sha

I vós, dErsu_, sou racionalista o positivista? em pregunta un saludat. Depèn, responc. No, dErsu_, o sou racionalista o sou positivista, això no depèn de res, m'interromp el meu interlocutor. I vós, a més de tafaner, què sou? racionalista o positivista? li pregunto jo. Racionalista, és clar, em respon sense dubtar... i vós, dErsu_, racionalista o positivista? hi torna, insistent. Jo voldria ser voluble, responc finalment, fins i tot soluble, ja sabeu, de fàcil dissolució, però em temo que en el fons no sóc més que capriciós, i això m'impossibilita tant pel racionalisme com pel positivisme, maneres de ser que demanen una consistència que em desplau, afegeixo amb un cert enuig, doncs poc em plau explicar més obvietats de les necessàries. No feu jocs de paraules, dErsu_, soluble és el cafè, i no pas el de millor qualitat, em retreu el meu saludat, i ja veig a venir que em sortireu amb aquella màxima d'aquell famós filòsof oriental, be water my friend, be water! s'exclama, fent-se l'indignat. Us equivoqueu novament, no em plauen els filòsofs tan orientals, sinó els hebreus, ja sabeu, Marx, Lewis, Cohen, Allen, Diògenes... Diògenes jueu? m'interromp, sobtat, el meu saludat. I tant, responc, i tant... i ara, si em perdoneu, porto pressa.

Koko ni imasu

De la terrassa estant, ajagut en una confortable gandula, veig com un infant de pocs anys mira d'enfilar-se, endebades, per l'estípit d'una de les innúmers palmeres, potser una phoenix canariensis, del passeig. Al seu costat em crida l'atenció el deficient estat de conservació d'una columna de secció trombocònica de l'enllumenat públic. Giro el cap i observo tota una fila d'innúmers columnes que presenten les mateixes patologies, i com sempre en aquestes circumstàncies em pregunto perquè feren les columnes en acer per pintar, d'enutjós i costós manteniment, i no en acer galvanitzat. Però de seguida em distrec amb la gran façana d'un hotel proper, tota esquitxada pels innúmers colors de les innúmers tovalloles que els seus innúmers estadants han penjat en les innúmers baranes dels innúmers balcons. És aleshores que imagino l'estol de veles, també innúmers, sens dubte, del bon rei Jaume, dit el conqueridor, que degueren fer-se a la mar ben a prop d'on sóc, un cinc de setembre de fa innúmers anys, tants com set-cents vuitanta-un, vers l'illa de les Tres Taronges, aquella que també va visitar en data llunyana el més odiós dels moridors, aquell que dugué el meu nom i gastà la meva aparença en innúmers ocasions.

Ashita natsu-yasumi ikimasen

Doncs això, tot i que enguany no pujaré a cap avió ni faré cap gros desplaçament, circumstàncies obliguen, el blog, un cop més, resta tancat fins a finals d'agost. (escassíssims) Lectors, salut.

Kochira wa kenchiku no benkyo o shimasu

Aquest mes de juliol hem tingut un xaval al despatx. Aquest curs ha fet segon d'arquitectura i ha pensat que seria una bona cosa passar bona part de les seves vacances en un minúscul despatx, on d'habitud només som dues persones. Evidentment no rebrà cap pagament per les quatre hores diàries que ha passat amb nosaltres, ni per les que passarà els primers dies de setembre, abans no retrobi les classes. L'hem fet imprimir plànols, enquadernar expedients, i, com que mostrava una destacable habilitat dibuixant, l'hem fet fer unes perspectives per complementar uns projectes que hem d'entregar d'aquí poc i que a mi em deixaran sense vacances. També li hem explicat tot el procés de redacció d'un projecte, des dels esbossos inicials fins al document final, i li hem mostrat com rere pràcticament totes les decisions de projecte hi ha una normativa o alguna expressa demanda del client, mai un caprici. Amb un casc a la testa l'hem portat de visita d'obra o de passeig pels carrers d'un polígon d'habitatges que hem de re-urbanitzar, i li hem insistit molt en fer un ús ben endreçat del programari informàtic, esmenant-lo constantment, quan ho feia malament per a què ho fes bé, i quan ho feia bé per a què ho fes millor. Finalment li hem parlat de René Magritte, per evitar-li confusions.

Si algun dia se'l troben facin-li confiança, no els decebrà.

Rikujō kyōgi

Avui he vist tot de desconeguts en calça curta que marxaven, ja saben, que es desplaçaven de manera pintoresca caminant de pressa però sense arribar a còrrer. Els desconeguts ocupaven una part de la calçada del passeig del marquès de l'Argentera, on seguien un circuit prèviament delimitat amb mitjans provisionals. Els marxadors m'han fet recordar a Pe, company de facultat que també era aficionat a marxar en calça curta, no sense un cert èxit. Tal activitat, és clar, era motiu de befa per part dels seus companys d'estudi, entre els que m'incloc, que acostumàvem a demanar a Pe que marxés una estona, prec que Pe mai no va arribar a satisfer. O potser sí, doncs més d'un cop sí que va acabar marxant.

Va resultar que un dia va morir un familiar molt proper de Pe, i jo, inhàbil com sóc, no vaig saber que fer, si adreçar-li unes no del tot sentides paraules de condol, o continuar amb el tracte habitual, talment res no hagués succeït. Per sort faltava ja poc per acabar els estudis, potser un any o dos, no més de tres, de manera que no va ser gaire difícil defugir a Pe al llarg d'aquest temps i així evitar l'enutjosa tasca d'haver de fer alguna cosa.

Monogatari (II)

El dia en què el vaig conèixer, Jota m'explicà amb abundància de detalls que de jove, quan guardava fusta al moll, una colla de galifardeus mirà de robar la mercaderia que era sota la seva vigilància. Al meu torn, jo vaig explicar-li el cop aquell en què vaig entrebancar-me amb un esglaó en una llibreria i vaig caure sobre una bella, coneguda i reconeguda actriu. Dies després, em trobar-me de nou amb Jota al domicili d'uns coneguts comuns, aquest m'explicà amb abundància de detalls que de jove, quan guardava fusta al moll, una colla de galifardeus mirà de robar la mercaderia que era sota la seva vigilància. Al meu torn, jo vaig explicar-li el cop aquell en què vaig entrebancar-me amb un esglaó en una llibreria i vaig caure sobre una bella, coneguda i reconeguda actriu. Des d'aleshores, cada vegada que em trobava amb Jota, aquí o allà, aquest m'explicava amb abundància de detalls que de jove, quan guardava fusta al moll, una colla de galifardeus mirà de robar la mercaderia que era sota la seva vigilància, i jo, al meu torn, li explicava el cop aquell en què vaig entrebancar-me amb un esglaó en una llibreria i vaig caure sobre una bella, coneguda i reconeguda actriu.

I ahir, després de molts anys de no trobar-me'l per enlloc, vaig coincidir amb Jota en una orxateria del carrer Bruc. I allà, asseguts a la barra, xarrupant cadascú la seva respectiva orxata, Jota m'explicà amb abundància de detalls que de jove, quan guardava fusta al moll, una colla de galifardeus mirà de robar la mercaderia que era sota la seva vigilància, alhora que jo li explicava el cop aquell en què vaig entrebancar-me amb un esglaó en una llibreria i vaig caure sobre una bella, coneguda i reconeguda actriu.

Kochira wa Espriu-san desu

ADN és l'acrònim de l'àciddesoxiribonucleic, molècula portadora de la informació genètica en els éssers vius formada per dues llargues cadenes no ramificades de nucleòtics units covalment per ponts 3',5'-fosfodièster, segons diuen els que en saben, d'aquestes coses, i també el diccionari. ADN és, a més, una nova i enutjosa metàfora utilitzada per tot ajunta-paraules amb ínfules d'opinador per referir-se a un suposat origen comú d'algun conjunt d'elements, ja sigui aquest de persones, animals, vegetals, minerals i/o esportistes. La poden trobar per tot, fins i tot en les decebedores i sobreres pàgines amb que els opinadors oficials d'aquest nostre país han omplert la darrera edició de la pell de brau de Salvador Espriu, excel·lent poeta que no gaudeix de la meva prescindible simpatia.

Nesshin

Hi ha certs escrits que destil·len entusiasme, begeisterung, en alemany, crec. Un entusiasme no pas degut al significat d'allò narrat, sinó a un particular ús del llenguatge que pren amb força al lector i l'arrossega amb energia vers l'ignot destí triar per l'autor d'aquelles paraules, sense que importi gaire quin és aquest destí. Qui això escriu no té pas l'ofici de crític literari, ni ha fet cap estudi sistemàtic de cap mostra d'escriptures per destriar els trets que defineixen aquest begeisterung, si em permeten utilitzar la forma alemanya per raons que tot seguit es faran evident. Qui això escriu només té el lleig costum de parlar d'ell mateix en tercera persona i la sort d'haver trobat en les seves lectures alguns pocs autors que han aconseguit crear aquest begeisterung en les seves obres. Tres, en concret: Jünger a En els espadats de marbre, Rilke a Cançó d'amor i de mort del corneta Christoph i, fa pocs dies, Friedricht Dürrenmatt a Minotaure.

La fallida recerca d'aquest begeisterung és el que em porta a la utilització, a l'hora d'escriure, de certs tics narratius potser sorprenents, com, per exemple, la inclusió dels diàlegs en cursiva dins de la resta del text, la barreja constant d'estil directe i indirecte a l'hora de donar veu als diferents personatges, l'ús i abús de repeticions, d'oracions subordinades i de tot tipus de conjuncions. Es tracta de donar continuïtat al text, que en cap moment s'estronqui el fil de veu, talment un lector físicament superdotat pogués llegir cada paràgraf d'una sola tirada, sense cap pausa significativa. Però, com he escrit en el paràgraf anterior, no m'he pres la molèstia d'analitzar les mostres esmentades per mirar de corroborar si Jünger, Rilke i/o Dürrenmatt utilitzaren aquests o altres mecanismes. Tant és. Sóc de l'opinió que els llibres es gaudeixen, no s'analitzen, i encara menys per mirar de copiar tècniques narratives, tasca inútil, doncs copiar encara és més difícil que crear.

Akai

Si ahir escoltava als uns, ara escolto als altres amb evident disgust. Em resulten enutjoses les celebracions, totes, les pròpies i les alienes, i encara més les d'aquells que només poden celebrar per delegació, apropiant-se de l'esforç dels l'altres, incapaços com són de qualsevol mèrit. Imagino als bàrbars pitjant fort les botzines sense respectar l'hora tardana, fent bellugadissa de banderes, esdevenint multitud, cridant, saltant, alcoholitzant-se... tot accions que em resulten deplorables. Només els estòlids criden, només els estòlids salten, només els estòlids s'entrompen. Imagino els carrers curulls de xusma, els mateixos carrers que jo demà hauré de transitat en anar d'aquí cap allà primer, d'allà cap aquí després. Imagino els incidents habituals, les trencadisses habituals, les detencions habituals. No havent-hi prou amb les bàrbares celebracions de l'equip de la ciutat, ara cal suportar, també, les del país que voldria veí. Si no fos que demà haig d'alçar-me amb el sol, tot seguit prendria les divines armes de l'armari del rebedor, i amb el suport dels déus i l'esmolat glavi a la destra, faria tan gros carnatge que ningú restaria amb la testa sobre les espatlles per narrar la meva gesta. Però només em resta prendre els esponjosos taps i, convenientment aïllat, acotxar-me i oblidar un cop més l'existència del proïsme, del sempre enutjós i indispensable proïsme.

San Petersburg ni sunde imasu ka (II)

Aquest episodi vergonyós va succeir justament en aquell moment en què s'iniciava, amb una força irrefrenable i un arravatament commovedor, el ressorgiment de la nostra estimada pàtria i les aspiracions dels seus fills davant d'un nou destí, encoratjador i ple d'esperança. Així comença el relat un episodi vergonyós, de Dostoievski, inclòs a el cocodril i altres narracions, acabat d'editar per l'editorial Papers amb Accent en traducció de Margarida Ponsatí-Murlà.

Una nova coincidència, justament avui, talment Dostoievski, un cop més, retratés la nostra modèlica societat, tan ufana ella, tan superba, doncs no per res ara mateix, mentre interrompo la lectura per escriure aquestes apressades paraules, sento a través del balcó obert el rotor de l'helicòpter que acostuma a sobrevolar la ciutat sempre que algú es manifesta, i escolto repetidament el cant de els segadors que ha de rebre als manifestants d'avui, doncs sembla ser que justament en aquest moment s'inicia (un cop més) amb una força irrefrenable i un arravatament commovedor, el ressorgiment de la nostra estimada pàtria i les aspiracions dels seus fills davant d'un nou destí, encoratjador i ple d'esperança.

Kyō no hyō

Avui, cansat de construir frases, em limitaré a ajuntar paraules. Faré una llista de substantius separats per comes seguides pel preceptiu espai en blanc, però sense connectors de cap tipus, ni verbs ni pronoms, tampoc adjectius, ni preposicions ni adverbis, que no sé el que són. Posats a esforçar-me poc, ni tan sols ordenaré els mots, ni alfabèticament ni de cap altra manera, i qui vulgui trobar-li el sentit a tot plegat perdrà el temps, que potser és el millor que hom pot fer amb el seu temps. Dit això, començo:

joguina, capsa, televisor, ampolla, aigua, butaca, pati, hamaca, patinet, buguenvíl·lea, roser, jardinera, taula, llibre, guardiola, trencaclosques, balconera, piscina, reixa, tendal, endoll, mànega, estenedor, interruptor, làmpada, banc, fruiter, altaveu, peu, tamboret, roda, plàstic, paper, micròfon, arcada, motllura, porta, fusta, sandàlia, sabatilla, mocador, pantaló, samarreta, ordinador, mà, antena, xemeneia, gibrell, galleda, escombra, bossa, vidre, maneta, gerro, pols, ombra, pinça, escala, persiana, cortina, molla, cable, armari, prestatge, núvol, llimoner, rajola, bombeta, coixí, lladre, sòcol, nina, nevera, número, imant, calendari, fil, ganxo, pota, reflex, fotografia, recollidor, bústia, pilota.

Kochira ga Magris-san desu ka

Després del Minotaurus de Dürrenmatt llegeixo Vostè ja ho entendrà, de Claudio Magris, una extraordinària coincidència que prova un cop més la predeterminació de les nostres vides per obra i gràcia d'algun Déu bibliotecari. I és que si Dürrenmatt aprofitava la canònica i de tots coneguda història del minotaure i Teseu per narrar les seves obsessions, Magris se serveix de la no menys canònica i no menys coneguda història d'Orfeu i Eurídice per narrar-ne les seves, d'obsessions. I com Dürrenmatt, també Magris canvia el punt de vista i ens ofereix la veu d''Eurídice, però a diferència de Dürrenmatt, on el punt de vista d'Asterió ens descobreix al propi Asterió, el monòleg d'Eurídice ens parla d'Orfeu, o, si em permeten la frivolitat, del propi Magris. Si fa no fa com l'Asterió de Dürrenmatt, o potser es pensen que Dürrenmatt escrivia sobre un estranya i banyuda criatura meitat homínid meitat brau?

Asterió-san wa donata desu ka (III)

Com es pot tornar a narrar una història que ja ha estat narrada repetidament? Plató al Fedó ja l'esmentava, i Virgili, Plutarc i Ovidi són les fonts més conegudes que ens han arribat. Canviant, potser, el punt de vista? Borges ja ho va fer. Afegint nous continguts, potser uns miralls? També fet, o no recorden el final de The Lady from Shangai, d'Orson Welles? Repetint paraula per paraula allò ja escrit? Funny Games, de Haneke, com si diguéssim.

En aquest enllaç poden llegir unes endreçades paraules sobre una arbitrària i interessant classificació dels escriptors en dues categories, contingudistes i formalistes. Jo, no cal dir-ho, adreço la meva prescindible i moderada simpatia a les rengles formalistes, i aprofito l'avinentesa per adreçar-los un crit d'ànim i suport, força formalistes! Però ni per la banda del contingut, ni per la banda de la forma, sembla possible tornar a narrar la coneguda història d'aquell monstre tancat dins un enorme casalot anomenat laberint.

A no ser, és clar, que la narració que s'enceta amb el naixement d'Asterió i es clou amb la mort del mateix Asterió no sigui la narració de la vida d'Asterió, encara menys la de Teseu, el seu occidor, i tot plegat resulti ser una nova narració, la de la descoberta d'un mateix i dels altres, de forma i contingut superb, com no podria ser altrament tractant-se de l'esperat Minotaurus de Dürrenmatt, ja saben, Friedrich Dürenmatt, autor, també, de Das Versprechen, portada al cinema per Ladislao Vajda sota el nom de El Cebo.

Kyō no kakimono (XI)

Som profunds, tornem a ser clars. Aquestes paraules de Nietzsche (...) poden definir també les pàgines de Marisa Madieri. La crítica sovint n'ha subratllat la neta i despietada transparència, que fa que el fons obscur de la vida aparegui en la límpida superfície de les coses tal com són, aigua cristal·lina en què s'emmiralla el perfil de la tortuosa geometria de les cavitats submarines. Escriu Claudio Magris, el seu marit, al postfaci de Verd Aigua.

I és potser per les meves antitètiques circumstàncies, pels meus confortables dies nets de qualsevol trasbals, sense cap gros destorb en la meva memòria més enllà de la inadequada temperatura de l'aigua del bany o de l'excessiva cocció del turbot, que em sé incapaç d'una prosa transparent que només deixaria relluir la plana geometria del meu fons. El turbot és massa cuit, o l'aigua és freda, els pantalons mal planxats, s'ha acabat el paper higiènic, els llençols no han quedat del tot nets, hi ha massa trànsit, he perdut el tren, un conegut ha traspassat, l'orxateria és tancada, m'ha picat un mosquit, s'ha fos una bombeta, la soprano ha fet figa, la buguenvíl·lia no ha florit, s'ha acabat l'aiguardent, m'he descuidat el paraigües, hem tingut convidats a sopar, el torró és massa dolç, el bacallà massa salat, tinc tos... vet aquí la meva trasbalsadora transparència.

Bardassoni desu

També a Verd aigua trobo bardassoni, un mot de bella fonètica el significat del qual m'escau d'allò més, essent com és un bardassoni algú d'una buida presumpció que es manifesta amb una xerrameca estúpida i incessant. Si més no aquest és el significat que li dóna l'àvia Quarantotto, i que jo dono per bo en no trobar la paraula en cap dels diccionaris d'italià on-line que consulto. A google, en canvi, trobo que a més del terme despectiu (i poc normatiu) utilitzat per l'àvia Quarantotto, Bardassoni, amb la B inicial en majúscula, també correspon a un cognom potser no gaire popular que podria apropiar-me. Bardassoni è il mio cognome, per servirlo, dErsu_ Bardassoni. Come dice lui? Sí, sí, io sono un buon bardassoni, anche, ciarlatano e stupido, molto stupido. Sí, davvero. Ciao e grazie mille.

Yomimasu

Llegeixo amb plaer Verd aigua, de Marisa Madieri, on es recorda l'èxode dels italians de Fiume, que foren substituïts per eslaus quan la ciutat, i bona part de la península d'Ístria, passà de mans italianes a iugoslaves en formar part Itàlia del bàndol perdedor de la Segona Guerra Mundial i Iugoslàvia del guanyador. En paral·lel, a la premsa llegeixo la fugida de milers d'uzbeks del Kirguizistan, foragitats de les seves cases per la majoria kirguís. Com fins fa quatre dies feren els albano-kosovars amb els serbis, que pocs dies abans feren el propi amb albano-kosovars, bosnis, macedonis i croats, i, al seu torn, els macedonis amb els albanesos. Com els russos feren amb els alemanys de la Pomerània, i abans els alemanys amb qualsevol eslau que trobessin en el seu mecanitzat marxar cap a l'est. Com potser voldrien fer els israelians amb els palestins, si Israel no tingués l'inconvenient de ser un estat democràtic, essent com és la democràcia un gros destorb a l'hora d'executar una neteja ètnica com cal, i com de ben segur farien els barbuts hamassians amb els israelians, si els hamassians tinguessin la força necessària per fer-ho, doncs de ganes sembla que no els hi en falten, ni als hamassians ni, pràcticament, a ningú.

Kochira wa mizu o nomitai desu

El positivista escèptic arribà assedegat a la font després d'una llarga caminada pel bosc. Allà hi trobà a un vell assegut sobre una soca a qui saludà amb falsa afabilitat, doncs si enlloc de trobar al vell allà, assegut al costat d'aquella font boscana, l'hagués trobat a la ciutat, ja fos al carrer, a l'autobús o en uns grans magatzems, no l'hagués saludat pas. Després de la salutació el positivista escèptic s'acotxà per beure del doll d'aigua que brollava d'una escletxa de la roca a traves d'una estreta canal feta amb la branca d'algun faig proper. Però just en aquell instant, quan el positivista escèptic era acotxat i havia iniciat el moviment per atansar els seus llavis al raig d'aigua, el vell l'advertí que, si bevia l'aigua d'aquella font, metamorfosaria en karibú. El positivista escèptic, és clar, no feu cas de la ximpleria que acabava de sentir, i sense molestar-se en replicar que tal transformació era impossible i inconcebible, que a més el karibú era un animal del tot aliè a aquella contrada i que la rondallística popular com a molt acceptaria una transformació en gripau, sadollà la seva set amb l'aigua de la font, de lleuger gust ferrós, degut, sens dubte, a l'existència d'alguna veta d'aquest mineral en el subsòl que travessa el corrent subterrani que alimenta la font. Tot seguit, sense que aquest narrador tingui cap explicació satisfactòria del fet, el positivista escèptic metamorfosà en karibú.

Kochira wa Segura-chan desu ka (IV)

I l'endemà, quan li explico el cas a algun conegut, i també a més d'un desconegut, tothom se sorprèn de la meva sorpresa i de la meva ignorància, i hom ho troba tot la mar de normal i s'exclama que jo no tingui cap doble o no sigui el doble de ningú. Fins i tot hi ha qui arriba a pensar que faig broma, o que no sóc més que un desgraciat, potser un dement, probablement un indesitjable, en no haver trobat a ningú que vulgui ser jo, o que vulgui que jo sigui ell. A més, amb el pas dels dies no triga a córrer la veu de la meva singularitat entre els meus coneguts i començo a notar com alguns em defugen i d'altres em miren amb desgrat. Fins i tot trobo a la bústia més d'una carta anònima, el contingut de la qual prefereixo no revelar, i rebo alguna lletja trucada. És per tot això que m'he animat a escriure aquestes maldestres i precipitades ratlles, que potser trobaran ridícules, amb l'esperança que les meves desgraciades circumstàncies arribin a despertar ni que sigui una engruna de misericòrdia en els seus cors, i si algú troba que té alguna certa semblança física amb mi, tingui la bondat, que de ben segur li serà recompensada, de voler ser qui jo sóc o, si més no, d'acceptar que jo sigui qui ell és.

Kochira wa Segura-chan desu ka (III)

Ja al vespre li comento a la meva companya la meva conversa amb les dues Clara Segura, i per sorpresa meva em diu que ja ho sabia, que totes dues havien sortit feia temps en un programa de televisió explicant el seu cas. A més, afegeix, és molt pràctic això de ser dos i molta gent fa el mateix, conclou. Molta gent?... Doncs jo, fins aquesta tarda, no coneixia a ningú que ho fes, responc un pel ofès. Com que no coneixes ningú? no siguis ximplet, si jo mateixa ho faig, em respon, com qui diu la més gran de les obvietats. Què? m'exclamo, incrèdul. No te n'havies adonat? em pregunta fent-se ara ella la sorpresa. Em pensava que ja ho sabies i que ja t'estava bé, així, pel mateix preu, enlloc d'una és com si tinguessis dues dones, m'explica. Sóc bígam! doncs, m'exclamo, pensant en les lletges conseqüències legals de la poligàmia. No estem pas casats, no es pot parlar de bigàmia, mira de tranquil·litzar-me. I qui va infantà i alletà a la petita A, tu o l'altra? pregunto, un cop superat ja el límit de l'astorament. Ja no ho recordo, pensa que s'acaba interioritzant tant la situació que al final, talment el cas de la Clara Segura, acabem sent dues personificacions d'una mateixa persona, com si totes dues ho féssim tot, part inclòs, m'explica amb paciència. Aleshores podríem coincidir una nit tots tres, no? m'animo a proposar. No diguis marranades, em talla, seriosa, a més, ja és tard, estic molt cansada i me'n vaig a dormir, em respon. Com que a dormir? protesto indignat. Com ets..., és lamenta, si arribo a saber que t'ho prendries tant a la valenta no t'explico res.

Kochira wa Segura-chan desu ka (II)

Però de sobte ens distraiem en veure com puja al vagó una altra dona que en tot és idèntica a la Clara Segura amb qui estic parlant i que no pot més que ser l'altra Clara Segura, la coneguda actriu. I astorat per la semblança veig com totes dues es saluden, es fan petons a les galtes, s'abracen, i la primera Clara Segura comença a explicar-li a la segona Clara Segura la nostra conversa de fa uns instants. Però com també dóna la coincidència que totes dues van vestides amb robes idèntiques, porten idèntic pentinat i idèntics complements, les acabo confonent i ja no sé quina de les dues és la coneguda actriu i quina la seva ocasional substituta, doncs com ja he dit la semblança és perfecte. Importa? em respon una d'elles en mostrar jo el meu dubte. No, suposo que no, responc capcot. I tant que no, confirma l'altre, penseu que nosaltres mateixes, tot sovint, dubtem de quina de les dues és la famosa actriu i quina la seva eventual substituta, em reconeix l'una. I aleshores, com s'ho fan, per esbrinar qui és qui? pregunto encuriosit. No ho esbrinem, ho decidim, em responen totes dues a l'uníson. Ho decideixen? m'exclamo sorprès. Sí, és el més pràctic, em respon l'una, i el més interessant, afegeix l'altra, fora ensopit se sempre la mateixa persona, hi torna l'una, i a més som actrius, i res no ens agrada més que interpretar, ni que sigui el nostre propi paper, hi torna l'altra. I si ara anem vestides igual, continua l'una, és perquè avui tenim un assaig molt feixuc i anirem fent torns, conclou l'altra, crec.

Kochira wa Segura-chan desu ka (I)

Us penseu que sóc la Clara Segura, la coneguda actriu, oi? em pregunta, en adonar-se del meu mal dissimulat esguard, la dona que seu al meu davant. No ho sou pas? li responc jo, sorprès, doncs la semblança és perfecte. Sí i no, em respon, és cert que em dic Clara Segura, però no sóc la Clara Segura que us penseu que sóc, afegeix, com qui es fa l'interessant. Sou la seva germana bessona, és clar, afegeixo jo, burleta. I ara! fora inversemblant que uns pares haguessin posat el mateix nom a dues germanes, ni que aquestes no haguessin estat bessones. Però no, no som pas família. Només ens assemblen força i compartim nom i cognoms, conclou.També el segon? pregunto incrèdul. Sí, també el segon, em confirma. Em preneu el pèl, és clar, ric. Us he vist actuar al teatre i us he tingut a tocar, fent d'Antígona, també d'Electra, i no tinc cap dubte que vós sou la Clara Segura, afirmo, categòric, mirant d'aguantar-me el riure. Sí i no, em torna a respondre ella, ara ben seriosa. Em dic Clara Segura, ja us ho he dit, però no sóc la Clara Segura que us penseu, i tot plegat no és més que la suma de petites coincidències, em repeteix. I vós no sou la Clara Segura actriu, és clar. Bé, sí que sóc actriu, però aquesta no és més que una altra coincidència, reconeix amb la boca petita. És clar, responc faceciós, i ara em direu que també heu interpretat els papers d'Antígona i Electra al teatre, algunes pel·lícules i una coneguda sèrie de televisió, i que això no és més que una altra coincidència, afegeixo. No, no és cap coincidència, és que com m'assemblo tant a la Clara Segura, més d'un cop l'he substituïda en cas d'indisposició. És possible que al teatre m'hagueu vist a mi, i no pas a ella, i per això la semblança un sembla tan perfecta, m'argumenta amb paciència, com qui explica qualsevol evidència a un marrec. Tot plegat no té cap ni peus, responc desorientat. Si ho penseu bé trobareu que tot és molt simple, em contradiu. La Clara i jo ens vàrem conèixer a l'Institut del Teatre, i per la coincidència de nom i cognoms vàrem congeniar de seguida i no trigàrem a ser cul i merda, com s'acostuma a dir. Com ella, a més, de bon inici ja es veia que seria molt bona actriu, jo em fixava tant com podia en la seva manera d'actuar i mirava d'imitar-la en tot, de manera que la lleugera semblança que ens teníem s'ha anat fent més gran amb el pas del temps, i per això, per la semblança i per l'amistat que ens teníem, i ens tenim, res de més natural que jo fos la seva substituta ocasional, hi torna, pacient. Sí, bé, una cosa és el gest, el posat, però si fins i tot, si em permeteu la grolleria, se us endevinen les mateixes formes llamineres, afegeixo. Cirurgia, sempre vaig envejar els pits de la Clara i me'ls vaig fer operar, em respon, ara riallera. És clar, com no ho havia pensat abans. I la veu? pregunto inquisitorial. Pràctica, i no oblideu que sóc actriu, em respon sense pensar-s'ho, si fins i tot els seus pares em confonen, afirma. Què voleu dir? que en tenir-vos totes dues al davant no us saben diferenciar? pregunto astorat. No ben bé. Mai ens han tingut a les dues al davant, només que algun cop també l'he substituïda en alguna trobada familiar, m'explica. És clar, és clar, i suposo que també l'haureu substituït algun cop al llit marital, ja posats, afegeixo burleta. Sí, també, em reconeix. Ja ho veig, ara ho veig molt clar, trastorn d'identitat dissociatiu. Vós sou la Clara Segura, la coneguda actriu, només que de vegades us penseu que no ho sou, i per justificar la vostra aparença us heu inventat tota aquesta història, concloc. I vós sou psiquiatre? que aneu repartint diagnòstics entre els desconeguts que trobeu als ferrocarrils, em replica ella, no sense un cert enuig.

Watashi wa mado ga suki desu

Avui em plau fer un cert elogi de les finestres, aquelles estructures de fusta, alumini o clorur de polivinil fetes a partir d'un bastiment i una o diverses fulles fixes, batents, corredisses i/o oscil·lants que acostumen a trobar-se a les façanes dels edificis. Unes estructures que ens donen l'oportunitat de tafanejar el que succeeix a l'altra banda (en definir tota finestra dues bandes, la nostra i l'altre), alhora que ens permeten mantenir una confortable distància amb els esdeveniments observats que sempre és d'agrair, doncs res de més assenyat que mantenir-se allunyat dels esdeveniments (conjunt de tot allò que s'esdevé), siguin aquests del tipus que siguin.

Kochira wa Magris-san desu

El fet de representar alguna cosa, per a un escriptor, pot ser perillós (...). Pot reduir a sotmetre a valors superiors i a exigències morals l'anàrquica veu de la poesia, que de vegades és necessàriament negativa, disgregadora, nocturna. Representar implica en certa manera donar veu a una positivitat, mitigar la tragèdia, eludir la Medusa. Escriu Claudio Magris al postfaci de l'edició de l'illa, de Giani Stuparich, que acabo de llegir.

Em complau compartir el significat de les paraules del senyor Magris, doncs, si parlem de literatura, quin valor pot ser superior a l'anàrquica veu, no pas de la poesia (entelèquia que poc significa per a mi) sinó del poeta? És potser per això que tot escriptor, si considerem escriptor a aquella persona que no pot viure sense escriure, segons la definició que Rilke ens ofereix a la primera de les seves cartes a un jove poeta, no pot servir a res ni a ningú, ni, sobretot, a cap idea, doncs res de més banal que un escriptor al servei d'una idea, d'una causa, i encara més si aquesta sembla noble i, d'alguna manera, desitjable.

Kaeru wa kaerimashita (II)

Avui he rebut la visita de dos desconeguts que m'han parlat d'integritat i de responsabilitat, de seny i de cautela. Amb paciència m'han alliçonat tot advertint-me dels riscos de la demagògia i el sensacionalisme, i m'han demanat quines proves tenia per haver afirmat per escrit que les granotes havien tornat. Jo els he parlat de certs indicis, de converses a mitja veu i d'insinuacions. Res de tota això justifica les vostres afirmacions, i pel bé públic exigim una rectificació i una disculpa, m'han respost ambdós a l'uníson amb veu autoritària però educada. En el meu text, m'he justificat, queda prou clar que les meves paraules no estan fonamentades en cap dada objectiva i que només responen a suposicions, i confio que els meus lectors tindran prou senderi com per saber destriar la informació de la opinió, la certesa del rumor. Aquí tots dos s'han somrigut i m'han respost, encara a l'uníson, que només es pot tenir confiança en les institucions, mai en les persones, i s'han esplaiat en tot de convincents consideracions que més m'estimo no repetir. És per tot això que em veig obligat a demanar la seva indulgència pels segurs maldecaps que la meva frivolitat els deu haver causat en no haver cap dada, cap proba, ni cap testimoni que justifiqui les meves agosarades afirmacions d'abans d'ahir. El cert és, doncs, que les granotes no han tornat.

Kaeru wa kaerimashita

Les granotes han tornat, em xiuxiuejà un conegut ara fa uns dies. Des d'aleshores he parat l'orella a les converses del meu voltant, ja fos als ferrocarrils, a l'autobús, al carrer o en una botiga qualsevol. I sí que d'esquitllentes he escoltat algun comentari, sempre dit a mitja veu, que semblava confirmar la tornada de les granotes. Però tenen algun fonament totes aquestes enraonies? o no són més que rumors? Potser tot plegat no és més que una facècia que s'ha anat fent gran a partir d'una afirmació inicial, errònia o malintencionada, deixada anar per algú amb ves a saber quines intencions. Però... i si realment les granotes haguessin tornat? He buscat a la premsa, mirant de llegir entre línies per si trobava algun indici, també he mirat amb atenció els noticiaris televisius i he escoltat les emissions internacionals de la BBC. I potser sí, que, lligant petites informacions que per elles soles res no afirmaven, sembla que s'estigui insinuant la tornada de les granotes. És com si es tractés que tothom assumís la tan temuda tornada abans d'anunciar-la, potser per por als comprensibles aldarulls que una notícia així comportaria. Jo mateix dubto sobre la prudència de publicar aquestes ratlles, i només el meu poc crèdit i la minsa repercussió que tenen les meves paraules m'anima a comunicar-los allò que potser ja saben, que les granotes han tornat.