Em plauen els tarters que precedeixen els cims, dits també rossegueres. Llargues esteses de pedres amuntegades pel pas del temps, d'habitud bellugadisses, que acostumen a fer penosa la pujada, ràpid i perillós el descens. Paisatges en aparença desolats, orfes de vida, i potser d'aquí el meu plaer i el seu nom, tarter, de Tartareum, l'infern en llengua llatina, segons Coromines. Hi ha tarters de pedra menuda, no més que diminuts còdols que s'esllavissen amb cada nova passa que fem, sigui aquesta ascendent o descendent; i tarters de grans rocs que acostumen a romandre indiferents al nostre trànsit i semblen amagar tot un inframon al seu davall, no per res el Tàrtar fou la regió més pregona del món, sota el mateix Hades, l'infern dels infern. Amb la paüra dels llamps i el repic de la pluja els tarters adquireixen la seva més gran magnificència, quan hom fuig apressat de la fúria dels Titans, cuaitant de no ensopegar, cercant aixopluc amb el neguit dels fugitius, doncs de la muntanya sempre es fuig. En canvi, creuar-se o avançar a algú que també va o bé d'algun cim proper és un gros enuig, en veure's aleshores el tarter envaït per altres éssers, en aparença vius, que gosen, fins i tot, trencar el so del pedregar per intercanviar tòpiques i sobreres salutacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada