Com que res no és, sovint és fàcil deixar-se endur per les aparences i creure que allò que veiem, allò que ensumem, llegim o tastem… és (i no només és, sinó que aquest ser, és el que sembla ser). Però, repeteixo, allò que veiem no és, mai és, tal com allò que ensumem, llegim o tastem tampoc és. I en no ser, hem de parar atenció per no deixar-nos endur per la percepció del moment i, si més no, provar d'elaborar una mica més l'engany que tot, en no ser, és.
Potser per això, en un primer moment la lectura em pot fer pensar que les hiperbòliques i sobrenaturals dimensions del penis del protagonista d'allò que llegeixo és el que no és. I també potser per això, un cop vist que l'hiperbòlic i sobrenatural penis no és més que el recurs que fa servir l'autor, un tal Hal Bennett, per fer avançar la narració, puc arribar a pensar que el molt versemblant paisatge per on transita aquesta narració és el que tampoc no és, o que fins i tot els fets narrats són el que tampoc són. Aleshores, al final, què és, allò que llegeixo? No res, és clar. Però, si més no, i un cop esbandides les primeres percepcions, puc enganyar-me dient que és la més completa, elaborada i potser sincera mostra del que vol dir ser un negre als Estats Units, això és, el que vol dir odiar-se a un mateix pel fet ser qui s'és, això és, odiar-se per ser qui creus ser, qui t'han fet creure que ets.
