Molt sovint, massa sovint, en llegir els primers paràgrafs d'una nova lectura començo a anticipar el que vindrà tot seguit. El que vindrà tot seguit o, més ben dit, el que hauria de venir tot seguit, el que començo a desitjar que vingui tot seguit, el que jo mateix hauria escrit tot seguit. Però, ai las, passats aquests primers paràgrafs començo a trobar no pas el que he anticipat o desitjat, sinó el que l'autor de torn ha decidit escriure. I, tal com ha de ser, tal com és, allò que he anticipat mai no concorda amb allò que trobo escrit, essent precisament aquesta desconcordança el que em fa valorar la lectura, segons si allò que trobo em resulta més llaminer que allò que he anticipat o no.
Però, malgrat tot, encara que el camí transitat m'acabi resultant molt més plaent, molt més profitós, molt més pràctic que no pas el desitjat, no puc evitar sentir una certa recança per no haver anat cap a on en un principi desitjava anar. I és potser per això, per posar fi a aquesta certa recança, que he decidit reescriure totes les grans obres de la literatura universal, començant per la més desorientada de totes, Crim i càstig. I és que mai m'ha semblat desitjable que el bo de Raskolnikov s'enfonsés de la manera que es va enfonsar per haver esberlat un parell de cranis.
Dit això, començo: un dia extremadament xafogós de començaments del mes de juliol a l'hora foscant, un jove sortia de la seva cambra de rellogat del carreró de S... i, ja a fora...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada