Chotto matte kudasai (XII)

Uns moments tan intensos, vermells, condensats en si mateixos, que no necessitaven passat ni futur per existir, escriu Lispector, a A prop del cor salvatge.

I encara afegeix Lispector que els moments esmentats són moments mancats de percepció que només són sensació, moments que tan sols poden existir en el mateix instant que els provoca, moments imperdurables que ni tan sols tenen cabuda en les ambigües subtileses del record. I jo, és clar, llegit això em rebel·lo i dic que no, i que encara que el record és tan sols el que és, mera ficció, cap moment no pot escapar a romandre (ni que sigui esguerrat o idealitzat) desat en algun recambró de la memòria, esperant el moment, que poc importa si arriba o no, de ser recordat, de ser recreat.

Però, en el mateix moment que escric el que ara escric, és a dir, ara mateix, m'adono que tot és un moment. I és que un segon, una vida, un mil·lenni, tota l'existència d'un planeta, d'un sistema solar, d'una galàxia, del mateix univers que sembla que ens embolcalla… no és més que un instant. Un instant que un cop passat, un cop esborrat per un nou Big Bang o pel que sigui que els astrofísics gosin proposar, res ni ningú podrà recordar, en no haver-hi cap res ni cap ningú per recordar.

Watashi wa Amis-san o yomimasu (II)

Ningú hi arriba gaire lluny, amb la «vida». Les limitacions són les limitacions de la vida: pobresa d’incidents, repetició, parquedat imaginativa i absència de forma…, escriu també Martin Amis a Des de dins.

I de nou trobo que és exactament així o, més aviat, trobo que és exactament així en el meu cas, que és el que importa, que és el que m'importa. I és exactament així per l'absència de forma que gasta el viure, atès que la forma és la manera, sens dubte matussera i incompleta, que tenim de simplificar-ho tot, de fer-ho explicable i comprensible, païble i suportable. I de la mateixa manera que una narració només resulta satisfactòria quan té la forma que li escau, viure només ens resulta més o menys satisfactori quan creiem trobar la forma on encaixar el que ens sembla viure.

Watashi wa Amis-san o yomimasu

… els escriptors no poden «llegir» els seus llibres (en cap sentit normal de la paraula) fins que ja fa un o dos anys que s’han publicat. Continuen corregint-los, continuen turmentats per les alternatives i les oportunitats perdudes. Per a ells, la prosa necessita un cert temps per consolidar-se com una cosa fixa i establerta, escriu Martin Amis a Des de dins.

I trobo que és exactament així o, més aviat, trobo que és exactament així en el meu cas, que és el que importa, que és el que m'importa. I és exactament així no només en el cas de l'escriptura, sinó també en el de la feina, en el de la cuina, en el de les relacions personals, en tots i en tot moment, de manera que viure es converteix en una mena de fangar on res no és clar, on res no acaba sent mai el que tampoc sé que vull que sigui, on res no és més que un esborrany de ves a saber què, un esborrany inacabat i sempre inacabable que soc incapaç de valorar fins passats uns anys.

I aquesta és, potser, la més aviat poc satisfactòria gràcia de viure.

Sakkā no shiai

És sabut que el mil nou-cents setanta-dos, durant els jocs olímpics d'estiu de Múnic, s'enfrontaren en un partit de futbol les seleccions de Grècia i Alemanya. L'enfrontament, com potser recordaran, acabà amb la pírrica victòria dels grecs per un a zero, gràcies a un gol de Sòcrates que fou molt protestat pels jugadors alemanys, atesa la clara situació de fora de joc en què  es trobava Sòcrates en el moment de fer la rematada. Com a curiositat del partit, és també sabut que un resum d'aquest s'emeté per televisió amb anterioritat a la seva celebració, fet força inusual en el món de l'audiovisual, dins el conegut programa esportiu And Now for Something Completely Different de la BBC. També resulta una dada curiosa, que els pares del futur futbolista brasilè Sócrates Brasileiro Sampaio de Souza Vieira de Oliveira, triessin el nom del seu fill en honor a l'autor d'aquell mític gol, mostrant una clarividència digna d'estudi. I és que el tal Sampaio de Souza nasqué el mil nou-cents cinquanta-quatre, disset anys abans que les imatges del partit s'emetessin per primer cop per televisió, i divuit anys abans de la celebració del matx. Admirable, sens dubte. Com admirable també va ser l'estranya presència d'un tal Beckenbauer en les files de l'equip alemany, una jova promesa vinculada a l'Escola de Frankfurt que, malauradament, no va saber aprofitar l'oportunitat que se li va donar.

Sigui com sigui, i si així els hi plau, aquí tenen les imatges que encara es conserven del partit.

Kore wa fushinsetsuna bunshō desu

De bon començament la prosa de Lispector se'm fa esquerpa. Esquerperia que va a més a mesura que avanço en la lectura, com si no em fos possible acostumar-me a la seva manera d'escriure. Però el cas és que aquesta esquerperia no m'impedeix restar enlluernat per les idees que crec endevinar en el text, especialment amb una, ja esmentada, sobre com el que diem transforma el que volem dir. És a dir, com el fet de pensar modifica allò previ al pensament, allò previ que ens és més íntim. Com el fet de pensar no només no aconsegueix descriure aquest previ, sinó que el modifica i el transforma en tota una altra cosa. Com el fet de pensar ens fa oblidar allò que més pregonament som, per fer-nos ser ves a saber què.

I és tot plegat tan confús, que potser ja toca que la prosa de Lispector se'm faci confusa i anàrquica, esquerpa i fatigosa. Doncs bé no ha de ser fàcil provar de dir amb paraules allò que les mateixes paraules destrueixen, provar de dir el que altres (VW - EJ) també han provat de dir.

Watashi wa itami ga suki desu ka

És lloc comú de moltes converses d'hospital dir que, en determinades circumstàncies de dolor, és preferible morir a perllongar una vida que tan sols és agonia. Fins i tot, jo mateix crec combregar amb aquest postulat, amb aquesta mena de retirada a temps, amb aquest no voler escurar un got que tan sols conté dolor i amargor. Però, i un cop més que seríem sense la possibilitat d'un però, quan participo en alguna d'aquestes converses, acostumo a dir que no és el mateix parlar des de la tranquil·litat d'esperit de qui no pateix, de qui a l'hospital tan sols és un visitant ocasional, de qui encara té futur, que fer-ho des del punt de vista d'aquell per qui la vida només és dolor. I és que si aquest aquell s'estima encara la vida, també s'estimarà el dolor, en ser com és el dolor l'únic que el lliga encara amb la vida, l'únic que li recorda que encara és viu, l'únic que encara és.

I això ve al cas, o no, del que acabo de llegir que escrigué Lispector, a A prop de cor salvatge, quan diu que ja volia tornar-se a sentir, ni que fos amb dolor.

Chotto mattemasu

De vegades hi ha narratives que trobes que s'allarguen i s'allarguen sense motiu. Narratives que potser al llarg d'un parell d'hores de metratge van d'aquí cap allà fent voltes sobre no se sap ben bé què. Narratives que sense saber cap a on van, et captiven per la forma que gasten, per les maneres que mostren, per com et diuen el que encara no saps que t'estan dient. Narratives, en definitiva, que sense que te n'adonis et porten allà on volen per, un cop creus que no ets enlloc, fer-te viure la intensitat d'un moment que fa més de dues hores que preparen.

És sens dubte aquest el cas de Cerrar los ojos, d'Erice, on després de més dues hores de projecció arribes a la intensitat d'un moment que ho és tot. Un moment que et recorda a la projecció de Frankenstein al principi d'El espíritu de la colmena. Un moment que et recorda com Erice estima el cinema. Un moment que et recorda com de vegades cal fer el que cal fer, encara que no sapiguem per què. Un moment que et recorda el que sovint prefereixes oblidar, que un dia, cada cop menys llunyà, tu també seràs només present.

Kanketsu no

És curiós com no sé dir qui soc. És a dir, ho sé perfectament, però no ho puc dir. Sobretot tinc por de dir-ho, perquè en el moment en què intento parlar no tan sols no expresso el que sento, sinó que el que sento es transforma lentament en el que dic, escriu l'autora, Clarice Lispector, a A prop del cor salvatge.

I pensar que hi ha qui necessita seixanta mil paraules per dir, de manera més confusa i embrollada, el que Lispector diu tan ben dit amb tan sols cinquanta-dues.