Usotsuki desu ka

La pintura és la forma de mentir més sofisticada, llegeixo que escriu na Clàudia Rius tot citant les paraules d'en Gonzalo Goytisolo Gil que es poden sentir en un vídeo que acompanya l'exposició que espai Volart dedica a l'esmentat Goytisolo. La pintura és la forma de mentir més sofisticada, doncs, avinentesa que em fa recordar les paraules aquelles de la Tanit Plana, una foto és mentida, sempre (que per alguna cosa la tal Plana és fotógrafa), de tal manera que m'acabo dient que, tal vegada, els diferents gèneres artístics tan sols es diferencien en la seva particular manera de mentir.

Així, si la pintura menteix amb sofisticació, potser la poesia ho fa amb ritme, l'escultura amb pietat, l'arquitectura amb ostentació, la fotografia amb desvergonyiment. la música amb sornegueria i el cinema amb versemblança, essent la mentida nua i ordinària no més que l'habitual forma d'expressió del comú dels mortals, d'aquells que encara no hem aprés a mentir amb un mínim de gràcia.

Dare ga kore o iimashita ka

La indulgència -com va dir algú- és la més intel·ligent de totes les virtuts, escriu Joseph Conrad a Memòria personal, segons traducció de Josep Maria Muñoz

I res puc jo afegir a l'obvietat enunciada per Conrad, aquest com va dir algú, doncs és cosa prou sabuda que tot ja ha estat dit, fins i tot, i per si de cas, allò contrari a tot allò que ja ha estat dit. És a dir, que, sens dubte, algun imbècil ja deu haver dit que la indulgència és la menys intel·ligent de totes les virtuts, doncs només un imbècil gosaria fer el trist paper d'antònim de Conrad.

Així que ja ho saben, si tenen l'extravagant desig de voler practicar la virtut, siguin indulgents.

Arukimasu ka

Crec ser de l'opinió que si Pitàgores no hagués enunciat el seu famós teorema, aquell que relaciona el quadrat de la hipotenusa de tot triangle rectangle amb la suma dels quadrats dels seus catets, algú altre ja l'hagués enunciat cinc minuts després. I el mateix crec que s'esdevé amb tot coneixement, si A no hagués descobert el que fos, ja ho hagués fet Be, o Ce, o De. Ho veig com una cursa, i si el primer ensopega doncs ja guanyarà el segon, o el tercer, doncs innúmers són els corredors i sempre acaba guanyant algú, Newton, Einstein o qui sigui.

Però, i la literatura? és també una cursa? Potser sí (o potser no, vés a saber), només que, en aquest cas, tal vegada no és qüestió d'arribar enlloc sinó de còrrer (o marxar, nedar, caminar, passejar, volar o reptar) amb un cert estil. Potser una mica com el John Cleese en la facècia aquella.

Mujitsu no desu ka

Naturalment, el criat no tenia ni idea de per què la vella arrencava els cabells d'aquells cadàver. Per tant, no podia saber si, racionalment, aquella conducta havia de ser jutjada com acte bo o dolent.

Són les de més amunt paraules del narrador d'un dels relats de Ryūnosuke Akutagawa que es poden trobar a Rashōmon i altres contes en traducció de l'Albert Nolla. Paraules que semblen prendre partit en una vella disputa, la de decidir si hom ha de ser jutjat pels seus actes o bé per les seves intencions. En aquest cas el criat que dubta es decanta per la segona opció i, en desconèixer els motius que porten a la vella a arrencar els cabells d'un cadàver, no sap com judicar la seva acció. 

Jo, però, a l'hora de jutjar a algú trobo irrellevants tant actes com intencions, i prenc en consideració, tan sols, la simpatia o antipatia que aquest algú em desperta. Entenc, només faltaria, que aquest criteri meu és poc precís i fa de mal justificar, essent, més que un criteri, una bestiesa. Però, que potser vostès no fan exactament el mateix?

Odorokubeki (II)

I un cop resto lliure dels dos desconeguts recordo com d'enutjós em resulta transformar-me en drac, doncs encara que convertit en drac puc volar i el meu cos esdevé invulnerable, el gros embalum que faig em resulta molest i poc pràctic, si més no quan soc al meu barri, on els carrers són estrets i no estan fets pel desplaçaments de bèsties d'aital grandària. A més, els vianants que ensopego no estan avesats als dracs i resten incòmodes i espantadissos davant la meva intimidatòria presència, i quan provo de parlar per tranquil·litzar-los els acabo socarrimant amb el meu alè, i si provo d'enlairar-me topo de cap amb balcons i façanes. A més, tots aquests enutjosos contratemps em destaroten i fan que la meva consciència reculi davant el rèptil que també sóc. I és aleshores que em trobo en el destret d'oblidar qui crec ser, i eternament enutjat voltar sota la forma de drac, malmetent per combustió tot allò que ensopegui al meu vol. Encara sort que l'hora tardana m'ofereix una bella posta de sol, avinentesa que em tempera l'ànim i em permet recuperar la meva habitual i esprimatxada forma humana. Només lamentar, un cop més, les destrosses sofertes per la meva roba, que resta tota estripada, feta parracs, fins i tots els calçotets, fets miques per la superlativa grandària del penis que fins fa uns moments traginava.

I és abillat d'aquesta guisa, ja arribant a casa, que de cop sobte una desconeguda em demana si tinc un minut, i sense parar esment en la meva nuesa comença a parlar-me amb l'objectiu de captar diners per tal de donar suport a una organització filantròpica de molt lloables intencions. Excuseu-me, m'excuso, com podeu veure, ni tan sols disposo de recursos suficients per vestir-me amb decència i, en conseqüència, poc puc permetre'm de col·laborar amb causes que no tinguin la meva persona com a única beneficiària. Però malgrat les meves enraonades paraules, la desconeguda continua recitant el seu sutra, aliena a tot el que pugui jo dir, de manera que no tinc més remei que girar cua i deixar-la amb la paraula a la boca, no fos cas que la incomoditat de la situació em tornés a posar a mercè del gros rèptil que amago dins, de l'odiós rèptil que també sóc, que tots som. O és que per ventura vostès no repten mai?

Dare ga Willowes-chan desu ka

Una no es fa bruixa per anar pel món fent maldats, ni tampoc per anar pel món ajudant els altres, com una dama de la parròquia que arriba dalt d'una escombra. És per escapar-se de tot això: per tenir una vida pròpia, no una existència que t'atorguen els altres... escriu Sylvia Townsend Warner a Lolly Willowes. 

Però que volen, potser sí que na Sylvia Townsend, atenent a la seva condició de dona feminista i comunista, escrivia amb unes intencions molt concretes, talment l'assaig aquell de Virginia Woolf sobre la pròpia cambra i la necessitat que tota dona tenia d'alliberar-se d'aquells que la privaven de ser qui potser era. Però tot i la meva condició de mascle més o menys heterosexual i lliberal, no puc deixar de fer-me meu el personatge de la Lolly Willowes, la Laura, i desitjar el dia en què jo mateix deixi de ser el fill, el pare, la parella, el conegut, l'arquitecte, el cosí o l'amistançat de qui toqui, per esdevenir aquell que crec voler ser, això és, ningú.

Odorokubeki (I)

I és al carrer Berga on dos homes que em són desconeguts em surten al pas i em demanen amb veu tremolosa si de cas jo sóc en dErsu_, el favorit dels Déus. Efectivament, provo de respondre (doncs tan cert és que em dic dErsu_ com que sóc el favorit dels Déus), però callo tot seguit em veure com ambdós desconeguts comencen a cridar-me amb insolència alhora que de sota dels respectius abrics treuen sengles armes curtes i m'encanonen amb més por que hostilitat. Se us acusa del reiterat homicidi d'un tal Jota, m'informa un dels dos desconeguts, i tot el que digueu podrà ser utilitzat en contra vostre, afegeix l'altre, que s'identifica com un tal Efa, comissari dels mossos. Jo, és clar, ric i els responc que un homicidi no pot ser pas reiterat, i que el tal Jota no ha tingut mai una existència gaire real, que tot plegat no és més que ficció, que jo només mato insectes, formigues i mosques principalment, encara que també algun escarabat, de tant en tant, d'aquells tan grossos vinguts de les amèriques, i un cop un llamàntol per decapitació, i potser també nombrosos crancs, per fer sopa, però mai a ningú que respongui al malnom de Jota. Però els desconeguts no semblen atendre a les meves enraonades explicacions i un d'ells prova d'emmanillar-me, avinentesa del tot enutjosa, doncs bé podria ser que la bossa d'avellanes que acabo de comprar al mercat acabés pel terra. I és per això que amb paraules cordials i veu amanyagadora els recordo que ells tampoc no existeixen, que no són més que un producte de la meva imaginació i que facin el favor de tocar el dos, que fan nosa. Però els desconeguts insisteixen en la seva insensatesa, així que no em deixen altra opció que transformar-me novament en drac i acaronar-los amb l'escalfor del meu alè. I encara que sento la molesta punyida dels projectils a l'abdomen, no trigo gaire a volatilitzar-los, doncs on s'és vist, venir a destorbar-me d'aquesta manera, a mi, en dErsu_, el favorit dels Déus.