Osorubeki taitoru desu

I és potser per precipitació, o per aquell costum meu tan humà de no llegir mai el que hi es escrit, sinó el que jo crec que hi és escrit, que en topar per atzar amb una imatge de la portada del llibre de Yannick Garcia, La nostra vida vertical, jo llegeixo La nostra dita veritat. 

I encara que no he llegit ni crec que arribi a llegir mai cap dels relats que formen part de l'esmentat llibre, en tenir com tinc el costum de llegir només autors difunts, i en ser com sóc una persona de costums, i en ser com és en Yannick Garcia molt més jove que no pas jo, avinentesa que fa poc probable una meva lectura futura, en no desitjar-li jo un traspàs prematur al senyor Garcia, i, en conseqüència, no poder jutjar la idoneïtat del títol del seu recull de relats (i ara agafo aire), no puc més que trobar que es tracte d'un títol prou llaminer, encara que ja em disculparan si em deixo seduir per la meva versió, La nostra dita veritat, que, convindran amb mi, més enllà de l'enuig en l'ús d'aquest plural tan de moda en aquest present que m'ha tocat viure, resulta un títol sensacional per explicar qualsevol cosa que hom cregui convenient explicar.

Kōho-sha

Amb la cosa aquesta del mobile, em ve el record d'una certa fotografia presa durant la campanya electoral de les eleccions municipals de l'any dos mil set, on es veu a una emmascarada Ada Colau fent-se seu un míting electoral aliè. I més enllà del curiós abillament de super-heroïna groga que lluïa l'ara alcaldessa de la ciutat, o de la seva graciosa i excessiva loquacitat, o de l'equivocat i incert missatge que porta escrit en un cartró groc, o de com el temps i l'interès mutu han acabat per ajuntar als que només separaven les aparences... el que més em crida l'atenció de la imatge és la mirada de suficiència que l'aleshores candidata d'Iniciativa per Catalunya Verds Esquerra Unida i Alternativa (que aviat es dit), Imma Mayol, adreçava a la jove Colau, talment no donés ni cinc cèntims per la histriònica aspirant.

I mi-ta-la ara, na Colau, mi-ta-la, talment Anne Baxter a All about Eve.

Watashi wa daigaku no kyouyu ga suki dewa arimasen

D'entre tots els gèneres literaris és potser el més menyspreable i prescindible aquell que malda per establir una complerta, precisa i definitiva taxonomia d'allò que hom es complau en anomenar literatura. Menyspreable i prescindible no pas per la inabastabilitat dels seus objectius, avinentesa potser lloable, sinó per la mesquina mesquinesa d'aquest objectius, talment escatir de manera precisa i suposadament objectiva les diferències entre allò anomenat prosa i allò anomenat vers, entre allò anomenat novel·la i allò anomenat relat, entre allò anomenat naturalista i allò anomenat simbolista, entre allò anomenat alexandrí de dos hemistiquis i allò anomenat alexandrí de tres hemistiquis, entre allò anomenat realisme màgic i allò anomenat realisme social, o, en definitiva, entre això i allò, tingués el més mínim interès.

És per tot allò exposat en el paràgraf anterior que em prenc la imperdonable indelicadesa d'establir, a mode d'axioma que hauria de regir el capteniment de qualsevol persona com cal, l'absoluta prohibició no només de llegir cap paper escrit per un professor universitari, subgènere de la dita raça humana greument afectat per l'anomenat Síndrome del Taxonomista Omnipresent (Hobs, X. L., 1547. Težina slame. Zagreb: Pocket. ISBN 9531620008), sinó d'establir qualsevol tipus de contacte, ni que sigui visual, amb ningú que sigui, hagi estat o vulgui esdevenir, professor universitari.

Kannen ron

L'idealisme m'encalça. Sempre, en tot moment i en tota circumstància. Jo ja corro, ja provo d'escapolir-me, d'apressar el pas cames ajudeu-me o de fer veure que vaig cap on no vaig. Però sempre el tinc a frec, xiuxiuejant-me paraules ardides, oferint-me tot allò que crec voler desitjar, insistint en que tot és possible, que cap renúncia és necessària, que es pot fer tabula rasa de tot i tornar a començar, que un altre món no només és possible, sinó, fins i tot, desitjable. I si fos cert? m'acabo demanant de vegades. I tant que ho és, em respon aleshores ell, el món respon tot ell a una única i bella idea, que jo t'ofereixo a canvi de no res, pren-la, si us plau, pren-la! m'insisteix. Però quina idea? li demano ja quasi retut. Això tant és, la que sigui, la que més et plagui, però n'ha de ser una, només una, i un cop te l'hagis feta teva, viure et serà net i clar, per sempre més o, si més no, fins al dia que els equivocats et cremin.

Kusottare

S'acostuma a dir que la llengua catalana no és feta per l'insult, que la llengua catalana és mancada de formes prou expressives com per anihilar amb el verb, per ferir amb incivilitat i grolleria, per esllomar amb paraules. Però aquesta és una afirmació inexacta, doncs no és pas la llengua qui falla, sinó el parlant, d'habitud un català, això és, una persona poruga i prudent que mai no gosarà aixecar la veu, no fos cas que destorbés. S'imaginen vostès a un mascle afroamericà de pell tatuada, musculatura hipertrofiada i fundes d'or a les dents, revòlver a la cintura i punxó a la butxaca, comportant-se a la catalana manera? No pas, impossible, del tot. Només quan es mastega l'odi, quan la mirada espedaça i els punys són a punt, la paraula pot ser feridora. Altrament, tot serà anar enfilant arcaismes servint-se de la verbositat del capità Haddock, d'aquells nyèbits de catracòlics del mal rellamp que tan agraden al meu petit.

Chotto matte kudasai (VI)

Em plau esperar. Restar inactiu per si de cas allò que tal vegada s'ha d'esdevenir s'esdevé o no. Esperar potser a un conegut que fa salat, o esperar tanda a la cua del peix, a la sala d'espera d'alguna eminència, a l'andana d'una estació, a la porta d'una escola, al carrer, on sigui. Esperar i deixar passar el temps, demorant tot allò que vés a saber si s'esdevindrà o no.

Esperar, gros i solitari delit, grossa i delitosa satisfacció. Ni que sigui esperar un u d'octubre al carrer Gran l'arribada d'uns bàrbars que al final no comparegueren. O esperar un deu o un vint-i-set d'octubre envoltat de desconeguts a que res no s'esdevingui. O un trenta de gener a que un cert hom sigui ungit. O esperar, ves a saber què, fins desesperar.

Watashi wa onna no hito desu ka

Crec que sempre havia estat jo molt segur de ser un home, vull dir un mascle. Primer un nen, després un jove, ara un home, d'aquí poc un vell. La prova evident de la meva condició era que vaig néixer amb penis, i bé es diu que els mascles tenim penis però les femelles no. Després, amb els anys, altres proves físiques semblaven corroborar aquesta primera impressió, com ara la manca de desenvolupament dels meus pits, l'evident creixement de pel a les meves galtes, o la meva capacitat ejaculatòria. A més, hi havia el reconeixement social, doncs des de la família més propera fins als saludats més esporàdics, tothom m'ha pres sempre per un mascle. I una altra aparent evidència, encara que irrellevant, doncs bé podria jo ser lesbiana, és que més aviat em sento físicament atret per aquelles que hom identifica com a dones.

Però de la lectura de la notícia aquesta on s'explica que als homes els hi plau menjar amb grollera golafreria el contingut de les bosses d'snacks, però que en canvi les dones semblen preferir unes formes més polides, crec que puc concloure que anava jo equivocat i que, en la dita realitat, sóc una dona.

Soredewa watashi wa kyū-sai deshita

Caso Scala libertad, recordo haver llegit per tot arreu, ja fa temps, quan tot just tenia jo nou anys. I també recordo haver vist a les notícies les imatges de l'incendi que va destruir l'edifici on s'emplaçava una sala de festes anomenada Scala. I encara recordo com en passar de tant en tant per davant del xamfrà del passeig de Sant Joan amb Consell de Cent, on era emplaçada l'esmentada sala, hom acostumava a comentar que allà hi havia hagut l'edifici de l'Scala. I també recordo com hom explicava amb moderada indignació que tot plegat no havia estat més que una pretext per detenir a uns quants anarquistes que sembla ser que feien nosa.

Però el que més recordo és com, passat un cert temps, ja no se'n va tornar a parlar mai més.

Eigakain ni ikitai desu

Sóc partidari de provar d'interpretar els somnis. Si més no, de provar d'interpretar els somnis en tant que sèrie de pensaments, d'imatges, d'emocions, que ocorren durant el son, en trobar com trobo que la llibertat del nostre pensament quan som mancats de consciència pot arribar a oferir-nos lectures de les nostres circumstàncies que d'habitud ignorem.

És potser per això que porto un parell de dies encaboriat amb la meva particular versió del curtmetratge de Polanski. De primer, vaig pensar que tan sols era una constatació de com d'enutjós m'és anar acompanyat al cinema, i d'aquí el gros armari, no més que el conegut que m'acompanyava, a qui havia de traginar amunt i avall. Però el conegut que m'acompanyava al somni és una persona de tracte agradable, formes corteses i tarannà discret, i encara que la serva còrpora és voluminosa, no trobo que la forma d'armari de fusta massissa de tec li escaigui. De fet, l'armari del somni em recordava a un dels armaris del rebedor de casa, on desem roba de llit i enutjoses eines de bricolatge.

I és que anys enrere, quan jo vivia lliure de responsabilitats vers terceres persones, tenia el costum d'anar cada dia a la Filmoteca, a més de visitar altres sales de cinema, de manera que, en un mes, podia jo visionar més de cinquanta llargmetratges. En canvi, ara, les actuals circumstàncies fan que tot just n'hi vegi dos o tres, nombre del tot insuficient, essent, doncs, el moble de fusta de tec no més que la representació de les meves actuals circumstàncies, aquelles que em posen mil i una traves a l'hora d'eixir de casa per anar al cinema. 

O ves a saber.