Ashita natsu-yasumi ikimasen(II)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

Kakimasu ka, hanashimasu ka

Prohibir l'expressió oral fora la segona mesura que prendria com a governant de la polis.

El segon dia del meu mandat faria publicar als diaris oficials un decret llei on s'ordenaria que a càrrec del pressupost públic els fos tallada la llengua a tots els ciutadans. D'aquesta manera, un cop impedits d'articular sons intel·ligibles, la distant escriptura substituiria a la immediatesa de la parla a l'hora d'establir les inevitables i poc satisfactòries relacions que s'acostumen a donar entre els habitants de la polis. I si bé aquestes relacions difícilment millorarien, de ben segur que llur nombre es veuria reduït, avantatge prou important com per justificar semblant despesa de diner públic.

Noyōni ebi o chōri shimasu

Excepció feta de llegums i cereals, prohibir la cocció dels aliments mitjançant ebullició fora la primera mesura que prendria com a governant de la polis.

El primer dia del meu mandat faria publicar als diaris oficials un decret llei que castigaria l'ebullició de verdures amb fortes sancions econòmiques; l'ebullició de peix, aviram, vedella, xai, porc o altres carns amb penes de presó; i l'ebullició de marisc amb la pena de mort, doncs ningú capaç de malbaratar la més extraordinària de les textures, la de les cues d'alguns decàpodes dendrobranquiats peneoideids, submergint dites cues dins un líquid tumultuosament agitat per bombolles de vapor que ascendeixen des del seu fons per esclatar a la seva superfície per efecte d'una aportació exògena d'energia, mereix viure.

Watashi-tachi wa mazushī to bakamono desu

El ideal revolucionario tiene que ser la destrucción de la riqueza, li fa dir l'autor, Valle Inclan, a un dels seus personatges, un proletari català que com Max Estrella, el poeta protagonista, sojorna al calabós. Un proletari català, doncs, únic personatge que més que esperpèntic resulta tràgic, en ser l'únic que acata amb fermesa allò que els Déus li han reservat, quatre trets per l'esquena.

La destrucción de la riqueza, diu, doncs, un proletari català, amb la superioritat moral que dóna el dogma, amb el convenciment que dóna saber-se màrtir, amb la força que dóna el ressentiment.

La destrucción de la riqueza, doncs, que podríem contraposar a aquell muera la inteligencia que cridà aquell que en tot s'hagués oposat al proletari català que sojorna al calabós en companyia del poeta protagonista, en tant que proletari i en tant que català. I aquest és, potser, el drama del país que voldria veí, que els uns volen acabar amb la riquesa i els altres amb la intel·ligència, i d'aquí, potser, el que som, una colla de miserables analfabets.

Kare-ra wa imasu ka

Tenen significat les paraules que no em són adreçades? quan algú parla i les paraules que aquest algú articula per expressar el seu suposat pensament estan adreçades a algú que no sóc jo, tenen significat llurs paraules? això és, té significat el seu pensament? i si, com crec, res no signifiquen les paraules que no em són adreçades, per què parlen, els altres? per què pensen, els altres? per què existeixen, els altres?

Kochira wa Semprún-san desu ka (II)

A mesura que avanço en la lectura, crec adonar-me que el tema de La escritura o la vida no és pas Buchenwald, com jo pensava, sinó la reflexió sobre com explicar Buchenwald, o Auschwitz, o Mauthausen. Com explicar-ho per ser escoltat i per que aquell qui escolti pugui arribar a entendre el que allò representà pels seus estadants, tasca que no per inassolible cal deixar d'intentar. 

Però un cop finalitzo la lectura, (vergonyosa) traca final inclosa, recordo allò que són unes memòries, no més que el manual d'instruccions de com l'autor de torn vol ser recordat per aquells que ja no tindran el disgust de conèixer-lo en persona. I aquestes memòries en concret, les del senyor Semprún, les que acabo de llegir sota l'enutjós títol de La escritura o la vida, no són cap excepció a tan absurda norma.

I dic absurda perquè és cosa sabuda que passats quatre dies del sepeli de l'autor de torn, ja ningú no el recordarà mai més, i aqueferar-se per fixar la pròpia imatge se'm presenta com el més poca-solta dels treballs, talment Síssif empenyés la pedra aquella per gust.

Akurobatto ni mimashita

Un bell atzar em porta a gaudir de l'actuació d'un grup de saltimbanquis, tres nois i una noia, que potser no fan res d'extraordinari, però tot allò que fan ho fan amb ofici i entusiasme. I veient-los fer els habituals malabars, els habituals exercicis dalt d'un petit trapezi i posant en escena les no menys habituals facècies, no puc més que imaginar-me llur habitual vida nòmada i desendreçada, imaginant, jo també, els habituals tòpics que hom atribueix a una companyia de saltimbanquis. I sens dubte tot allò que imagino res té a veure amb les vides que viuen, però allò que imagino és el principal gaudi que m'ofereix l'atzar d'una actuació d'un grup de saltimbanquis.

Kochira wa Semprún-san desu ka

Llegeixo Semprún, La escritura o la vida, on trobo el següent paràgraf en tot contrari als meus prejudicis: Para conseguirlo hace falta, sin duda, tener una obra y tener una biografia. Los profesionales de la escritura, que no tienen más biografia que sus textos, serían incapaces del todo de hacerlo. La empresa misma debe de parecerles incongruente. Hasta tal vez indecente. Pero no estoy emitiendo aquí ningún juicio de valor. No pretendo saber que es lo mejor o lo que no està bien. Me limito a constatar, a proclamar una evidència.

No, el senyor Semprún no emet judicis de valors, només constata evidències, qualitat d'evident, quelcom tant clar que no dóna lloc a dubtes i que no cal demostrar. Així doncs, abans de ficcionar cal viure, en cas contrari hom no és més que un incongruent indecent o un indecent incongruent, i això, és clar, no és cap judici de valor, cap opinió, només una evidència, ja saben, qualitat d'evident, quelcom tan clar que no dóna lloc a dubtes i que no cal demostrar. Semprún dixit.

Chotto... (II)

... un dels principals deures que tenim en aquest món és deixar la gent en pau, diu en un cert moment un dels personatges de La senyora Craddock, novel·la de Somerset Maugham, autor a qui tinc el gust de retrobar després de no pocs anys, encara que potser amb no tant goig com anticipava.

I per molt que hi penso no se m'acut cap deure més principal, ni de més agradós compliment, ni tampoc de més exigible, si és que alguna cosa es pot exigir als altres, doncs que em deixin en pau em sembla que és l'única cosa que em veig amb cor de desitjar.

Kochira wa Celine-san desu

L'atabalament d'aquests dies em fa passar per alt el cinquantè aniversari de la mort de Louis-Ferdinand Celine, diada en que potser m'hagués plagut desitjar que algun nostrat editor goses editar els seus pamflets antisemites, Mea culpa, Bagatelles pour un masacre, L'école des cadavres i Les beaux draps, a més de diversos articles disseminats per diaris i revistes de l'època que tracten el mateix tema. Tasca difícil, però, doncs caldria vèncer no poques dificultats, com ara la negativa de la vídua de Celine, Lucette Destouches, a autoritzar cap nova edició d'aquests papers, i la segura campanya de rebuig que una iniciativa d'aquest tipus generaria a casa nostra, no pas per les conegudes fòbies del seu autor (paradoxalment compartides per aquells que de ben segur més soroll farien amb la seva protesta), sinó per la incorrecció de les seves incorrectes filies.

Watashi ga doko ni imasu ka

Bon dia! em saluda l'un. Bon dia! em saluda també l'altre El senyor dErsu_? em demanen ambdós. Jo mateix, responc sobtat. Som A i Be, es presenten tot ensenyant-me llurs credencials, i venim en representació de tal i qual. Tot seguit els convido a passar i els acomodo a la sala, on comencen a exposar-me el motiu de llur visita. Heu de definir-vos, senyor dErsu_, comença l'un, potser A. Sí, cal que trieu, continua l'altre, suposo que Be. I tant, insisteix A. Podeu alinear-vos amb aquests o amb aquells, continua Be. Amb el benentès que, si trieu aquests, aquells malparlaran de vós, m'informa A. Però no patiu, doncs aquests us ensabonaran, mira de tranquil·litzar-me Be. I a l'inrevés, si trieu aquells, seran aquests qui us criticaran, afegeix A. I aquells qui us defensaran, conclou Be. I no puc triar a aquests uns dies, potser dilluns, dimecres i divendres, i a aquells uns altres, potser dimarts, dijous i dissabte, i descansar diumenge? els hi demano. No, i ara! em responen tots dos alhora. De cap de les maneres, continua ara A. Cal definir-se, afegeix B. Del tot, conclou A. El que sí podeu fer és, amb el temps, passar d'aquests a aquells o d'aquells a aquests, aventura Be. Amb el benentès que aquests canvis són estranys i poc freqüents, matisa A. I que porten molt de temps, conclou Be. Però tothom, només faltaria, té el dret d'esmenar les seves opinions, afegeix A. Si més no en teoria, hi torna Be, que sembla que sempre ha de dir la darrera paraula.

Jo, és clar, resto mut, doncs no sembla una decisió fàcil, triar entre aquests i aquells. Però sembla que tant A com Be s'impacienten, i és Be qui acaba trencant el silenci. Aleshores? em demana. Aleshores? repeteixo jo. Qui trieu? em pregunta A. Haig de decidir-ho ara? demano sorprès. I tant, em respon Be. Però una decisió tant important, miro d'argumentar... Oh, i ara, m'interromp Be. Poc importa la tria, afegeix A. Molt poc, emfatitza Be. Gens, conclou A. L'important és definir-se, sentencia Be.

Aleshores? em tornen a demanar. Aleshores... començo a respondre, alhora que premo el botó aquell que obra la trapa de sota les butaques on seuen aquest parell, A i  Be, que tot seguit cauen al pou sense fons que comunica directament amb el nucli incandescent de la Terra, un aliatge líquid de ferro i níquel a on, de ben segur, les seves tries seran d'allò més benvingudes.

Doko ni Herodes-san ga imasu ka (II)

Ei, dErsu_! sento com em crida una veu coneguda. Tot seguit em tombo i veig a Jota, que se m'atansa esbufegant, i pacient com de vegades sóc m'aturo a esperar-lo, tot i el retret que li veig a la cara, doncs només aconseguir-me em critica que hagi tornat a reproduir-me. Jo em pensava, comença Jota, que vós també estàveu a favor de l'extinció de la raça humana, m'etziba amb evident agror. I ho estic, benvolgut Jota, ho estic, i res em desplau tant com els infants que venen a perllongar la nostra estada en aquest atrotinat planeta, li responc convençut. I doncs? em demana ell. I doncs? repeteixo jo. Doncs que ja sou responsable de l'arribada de dues criatures, em retreu. Dues, sí, reconec, però n'és tan poca cosa, això. Penseu que des de que el meu cos és fèrtil hagués pogut jo folgar unes trenta mil sis-centes seixanta vegades, a raó de tres per dia, que no és gens excessiu, i considerant, per dir alguna cosa, un deu per cent de possibilitats de fertilització per cada còpula, això donaria unes tres mil seixanta-sis concepcions, i si hi descomptem un cinc per cent d'embarassos que no arriben a bon terme i un tres amb trenta-nou per mil de mortaldat infantil, resultarien uns dos mil nou-cents descendents. I coincidireu amb mi que dos sobre dos mil nou-cents és una proporció irrisòria i irrellevant, certament ridícula.

Vós sí que sou ridícul amb els vostres sofismes, em crida Jota. Oh, no cal que m'afalagueu, benvolgut Jota, m'apresso a respondre-li tot girant cua, doncs, un cop més, crec portar una certa pressa.