Doko dōri desu ka

... havia après a viure sense mirar, diu en un cert moment la veu narradora, la veu de la protagonista, la veu de la Cecilia, referint-se a una coneguda seva, la senyora Rosalia.

I encara que potser aquestes paraules dites reflecteixen un tret molt literal de la tal Rosalia, cada cop més trobo que, al contrari, els protagonistes de la Rodorera són dones (i també algun marrec) que miren. Que miren amb atenció tot allò que les envolta, les persones que ensopeguen, les circumstàncies que les acompanyen, el món que les agombola, essent precisament el que es reflecteix en aquestes mirades allò que conforma la narració. A Quanta, quanta guerra resulta evident, claríssim, meridià, però també és prou obvi a El carrer de les Camèlies, o a La plaça del Diamant. Els personatges miren i l'autora no fa més que explicar allò que veuen els seus personatges, com si tan sols els crees per poder mirar a través dels seus ulls.

I és que ha de ser ben bonic, això de veure a través dels ulls d'algú altre.

Ai no hi

És confusió habitual creure que un director de cinema filma les seves pel·lícules. Pot filmar-les, només faltaria, fins i tot en pot escriure el guió, o també hi pot fer d'actor, d'electricista, qui sap si de transportista o de cuiner de càtering. Però el que defineix allò que és una pel·lícula, allò que té de més intrínsec, de més propi, allò que fa que sigui el que és i no qualsevol altra cosa, és el muntatge. I, evidentment, un bon director pot fer una pel·lícula sense rodar res, tan sols muntant allò que altres ja han rodat. Cas paradigmàtic seria el de F for Fake, d'Orson Welles, feta en bona part a partir del material que va rodar François Reichenbach per a un documental produït per la BBC.

I és, també, el cas de Fire of Love, magnífic llargmetratge de ficció dirigit per Sara Dosa, muntat a partir del material produït al llarg dels anys per dos vulcanòlegs folls, Katia i Maurice Krafft, que van decidir que només podien viure (o morir) al costat d'un volcà en erupció.

Ashita natsu-yasumi ikimasen (X)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escassíssims) Lectors, salut.