Shichō

Precedit de fotògrafs i envoltat per un eixam d'homes encorbatats, l'alcalde es passeja pels pavellons de la Fira ocupats pel Festival de la Infància d'enguany. Al seu pas la gent es tomba, sorpresa per la comitiva, prou exòtica dins un context de nens atabalats, pares esgotats i monitors somrients. Ah, és l'alcalde que es fa veure, diuen o pensen en reconèixer-lo, i tot seguit tornen a fer el que feien. Jo, en veure'l, em giro cap a la meva companya i li dic el que toca, ah, és l'alcalde que es fa veure, i tot seguit li demano que s'encarregui ella de la petita A, alhora que maniobro amb habilitat entre els integrants del seguici fins a situar-me rere l'alcalde, a qui en un agosarat moviment digne del mateix Fregoli estaborneixo d'un cop, li prenc les robes i substitueixo sense que ningú pari esment en la meva impostura. I fent cara d'alcalde continuo amb la visita, parlant sense dir res, fent petons als nens i somrient a tothom. I és tanta la meva traça transformista, que al final del dia acotxo als fills de l'alcalde i poc després em trobo al llit amb la seva dona. Els dies posteriors participo en les sessions de govern de l'ajuntament, l'executiva del pessecé i mil actes més.

I així anar fent, fins que el desastrós resultat el·lectoral que tots ja deuen conèixer em priva del goig del poder i decideixo tornar a ser qui dic ser, en dErsu_,el favorit dels Déus, i allibero a l'acalde, ara en funcions, que mantenia reclòs en el cubell de la roba bruta, al safareig de casa, i a qui adverteixo que li tocarà anar a l'oposició. I el futur ex-alcalde, com no pot ser altrament, em prega, si us plau, de romandre dins el cubell, envoltat de mitjons i mocadors, estovalles i samarretes. Però jo, és clar, el faig fora a bastonades i l'empenyo escales avall, doncs a casa, amb un gandul, ja n'hi ha prou.

Kochira wa Síssif-sama desu (V)

Abans que malbaratin el seu preciós i escàs temps en la lectura dels mots del paràgraf inferior, em plau advertir-los que en el significat del que llegiran, si decideixen continuar, no trobaran cap informació útil ni cap ensenyança enriquidora, cap facècia agradosa ni cap anècdota que faci de bon explicar en una trobada social. Potser fora sensat que finissin aquí la lectura i malbaratessin el seu temps, preciós i escàs com ja he dit, en alguna altra tasca que els pugui resultar, d'alguna manera, més satisfactòria.

I és que avui només em plau comentar unes poques dades de la biografia de Síssif que he trobat en la lectura de les faules d'Higí, acabades de publicar per la Fundació Bernat Metge, que jo desconeixia. Sembla ser que Síssif servava un fort odi vers el seu germà Salmoneu, talment Caïm vers Abel, per raons que em són desconegudes. I tant fort era l'odi de Síssif, que aquest consultà l'oracle per saber com atuir a l'odiós germà. I l'oracle li transmetré la veu d'Apol·lo, que li digué que havia de violentar a la seva cunyada Tiro, esposa de Salmoneu, doncs els bastards que aquesta infantaria serien els que atuirien a l'odiós germà. Síssif, és clar, violà tot seguit a la dona del seu germà i aquesta, és de creure que nou mesos després, infantà dos fills de noms que també em són desconeguts. Tiro, però, d'alguna manera assabentada de la veu de l'oracle, finà la vida d'ambdós infants per mitjans que de nou em són desconeguts. I aquí la història de Síssif narrada per Higi es trenca, en haver-se perdut la continuació, i no es retroba fins que Síssif és a l'Hades arrossegant un gros roc pendent amunt, excusa que ja m'ha servit manta vegades, una, dues, tres, quatre i cinc, per ajuntar paraules.

Kinō eiga o mimashita (V)

Amb el goig de la pantalla gran recupero un clàssic de Don Siegel, la molt inquietant Invasion of the body snatchers (una sinopsis aquí), a la sala de projeccions de l'antic cinema Aquitània. I de tornada cap a casa intento imaginar, endebades, una continuació, una manera de procedir, un cop les autoritats es fan càrrec de la situació i comencen a prendre les mesures necessàries per posar-hi remei en un final que sembla ser un afegit del productor, doncs altrament l'angoixa hagués estat insuportable.

Però el dubte no és pas petit. Què fer amb els body snatchers? què fer amb el ramat de xais? què fer amb aquells que en tot semblen humans, excepte en la seva incapacitat de mostrar sentiments? I no només que fer, sinó com reconèixer-los, també, cosa potser no sempre fàcil. D'aquí, potser, les múltiples interpretacions que en el seu dia tingué el film: crítica a la cacera de bruixes, crítica al comunisme, crítica a qualsevol forma de totalitarisme, crítica a la democràcia en tant que dictadura de la majoria, crítica al que hom li desplagui més...

Potser un intent de resposta arribà el 1982 amb el personatge interpretat per Harrison Ford al Blade Runner de Ridley Scott, una mena de liquidador, segons la novel·la de Philip K. Dick, Do androids dream of electric sheep?. Però per mi la pregunta continua vigent (i qui gosi que miri de respondre-la), què podem fer amb els body snatchers?

A-chan desu

Avui la petita A ha fet un dibuix d'una flor que m'ha sorprès d'allò més per la seva excel·lent execució. Cofoia, m'ha explicat que això era la tija, allò les fulles, els pètals, l'herba del terra... i aquesta errònia percepció meva suposo que és del tot inevitable, doncs sempre considero a la petita A més petita del que és, en estar acostumat no pas a com és, sinó a com ha estat fins ara, i és per això que m'acaba sorprenent la normalitat que una nena de quatre anys tingui les habilitats d'una nena de quatre anys. I, per molt que ho vulgui evitar, aquesta és, i serà, una confusió habitual i causa de no pocs conflictes.

Com és confusió habitual i causa de no pocs conflictes que hom acostumi a considerar als altres com aquells que ja no són, potser com a recíproca torna a que els altres, al seu torn, acostumen a considerar al tal hom com aquell que ja no és ni, potser, no ha estat mai.

Kochira wa Balázs-san desu

Un saludat em demana que tradueixi l'obra de Laszlo Balázs, l'oblidat però certament brillant escriptor hongarès. El meu saludat diu ser editor i diu, també, estar preparant l'edició de l'obra complerta del senyor Balázs, que pensa encetar amb a történet nevetséges, potser la més popular de les seves novel·les breus. Jo, és clar, no era la seva primera opció com a traductor, però per motius evidents altres traductor més qualificats han refusat la seva proposta. Jo, només faltaria, també refuso, doncs sense la popularitat de Márai ni l'humanisme de Déry, Balázs destacà per la seva militància a Nyilas Kereszt i pels seus pamflets antisemites, i trobo poc recomanable barrejar el meu nom amb el seu, per molt que potser fora un escriptor excel·lent. El meu saludat, però, fa oïdes sordes als meus arguments i insisteix amb tossuderia.

No he llegit Balázs, argumento jo. Tant és, respon ell. Ni parlo, ni llegeixo, ni escric hongarès, hi torno jo. Tant és, hi torna ell. Balázs mai va escriure una novel·la amb aquest títol, hi torno jo. Tant és, hi torna ell. No ha existit mai cap escriptor anomenat Balázs, hi torno jo. Tant és, hi torna ell. Ni vós sou editor ni jo traductor, hi torno jo. Tant és, hi torna ell. Però si no existiu, hi torno jo. Tant és, hi torna ell. I si ni tan sols jo existeixo, hi torno jo. Tant és, hi torna ell.

I jo, és clar, acabo acceptant.

Kochira wa Nin-chan desu

I després de fer una reverència mantenint un control infinit sobre les aigües desbocades d'alcohol que premien el dic de les seves bones maneres... escriu l'Anaïs Nin, a una espia a la casa de l'amor.

I tot i que el text em grinyola (i valgui com a mostra el paràgraf anterior, qui sap si per l'envelliment del text, que ho dubto, la imperícia del traductor, que també ho dubto, l'amanerament de la pròpia autora, que encara ho dubto més, o per les manies de qui llegeix, jo mateix, en aquest cas, que estic carregat de punyetes), si hom para atenció, cosa no sempre fàcil ni recomanable (i en dir això generalitzo), en el significat del que escriu la senyora Nin, es pot descobrir una nova manera de veure el món i les persones, això és, una nova manera de veure's a un mateix, potser no gaire complaent, però, com poden llegir en el següent paràgraf, no sempre podem fingir.

No és cap crim que hagis continuat sent un nen, Donald, als antics contes de fades hi havia personatges madurs que es tornaven a encongir fins a ser nans, com l'Alícia es tornava a fer petita per tornar a viure la seva infància. Som els altres, els farsants; fem veure que som alts i forts. Tu simplement no pots fingir.

Hidari ni magaritai dewa arimasen

La democràcia és un sistema de govern lamentable, en acabar sempre esdevenint la dictadura de la majoria. El consens tampoc és desitjable, doncs quan hom acaba consensuant els ingredients d'una paella sempre s'acaba menjant arròs blanc. Potser el despotisme il·lustrat fora més convenient, si no fos que els dèspotes no acostumen a ser gent il·lustrada i els il·lustrats resten poc interessats en les coses del govern. La teocràcia sembla que encara està de moda en bona part del món, però sempre calen uns enutjosos intermediaris entre el bon déu de torn i els seus adoradors, i no cal ara insistir en la merescuda mala fama de que gaudeixen tot tipus d'intermediaris. Resta, és clar, la retòrica llibertària i totes aquestes coses, però servidor de vostès ja no té edat per tonteries, i la dictadura militar no cal ni considerar-la, donat el mal gust amb que acostumen a vestir els parabellumcistes. I, ja per acabar, pensar en l'absolutisme sembla una broma de mal gust en aquests nostres temps relativistes. 

I davant de la inevitable insatisfacció causada per la democràcia, un sistema de govern lamentable, encara que potser no tan lamentable com la resta, els cridaners criden i proposen la seva habitual solució, la cridocràcia, també coneguda com a revolució, això és, moviment d'un cos que descriu una trajectòria circular o el·líptica i, sobretot, closa. És a dir, mètode que consisteix a fer moltes voltes a gran velocitat per tornar allà on érem amb la vana esperança que amb tanta bellugadissa hom millori la seva posició relativa respecte dels altres. El resultat, és clar, acaba sent una forta trencadissa i un mareig descomunal que en el millor dels casos acaba amb uns enutjosos vòmits i, en el pitjor, amb uns quants milions de morts i torturats.

Watashi tachi wa kaeru desu ka

I les granotes volien un rei, diu la faula, d'Isop, naturalment.

Cansades de l'anarquia del seu bassal, les granotes, potser una comissió, totes elles, o un petit grup ben cridaner, anà fins l'Olimp per demanar a Zeus que els hi enviés un monarca que amb el seu bon govern millorés les seves vides. I Zeus, pare potser no sempre amorós de totes les criatures, granotes incloses, volgué complaure-les i els hi envià un rei, un sòlid tronc de fusta, que caigué amb fort estrèpit enmig del bassal. Però ca, el tronc de fusta no agradà a les granotes, que el trobaren poc reial, mancat d'empenta, apàtic fins i tot, i definitivament inadequat. I de nou les granotes foren a trobar Zeus, potser una comissió, totes elles, o un petit grup ben cridaner. I de nou Zeus complagué a les granotes i els hi envià un segon rei, una serp d'aigua que, coses de les serps, es cruspí una a una totes les granotes del bassal.

I sí, és només una faula, però que volen, cada dia, en sentir, veure o llegir les notícies, amb colles de cridaners exigint això o allò, recordo a les amfíbies granotes, aquelles que, finalment, obtingueren allò que creien desitjar.

Shugi (II)

Sento parlar a Josep Rovira, director d'Anatomia d'un rei, suposat documental sobre Pere II, dit el Gran, que segueix els treballs de l'equip d'investigadors que darrerament ha estat remenant les despulles del comte de Barcelona, rei d'Aragò, València i Sicília. I sento com el director del suposat documental explica quins criteris va seguir a l'hora de triar quin material de les investigacions fer servir, i com va ser ell mateix, el director del suposat documental, qui va marcar alguns dels ritmes de les investigacions, fent que els investigadors prioritzessin aquells treballs que resultaven de més ben utilitzar en un format audiovisual, com ara la suposada reconstrucció facial del monarca, i retardessin altres tasques menys llamineres, com ara l'anàlisi química d'alguna resta. I tot això ho sento dir sense cap tipus de rubor, ni per part de qui respon, el director del suposat documental, ni per part de qui pregunta, el presentador del programa on s'ha emet el suposat documental, sense ficció, títol paorós, com ja va quedar dit aquí.

Ix-san no monogatari

Avui em complau imaginar la història d'Ix, xicot enamoradís que després de molt d'esforç aconsegueix sintetitzar un miraculós elixir que té la capacitat d'enamorar donzelles. Però em complau també imaginar que els efectes de l'elixir no són del tot satisfactoris, doncs l'elixir que imagino només actua durant les primeres vint-i-quatre hores després de la seva administració per via oral, i presenta el gros inconvenient, a tall d'efecte secundari, que un cop passades aquests vint-i-quatre hores l'amor metamorfosa en odi per sempre més.

Però això rai, doncs com imagino a Ix enamoradís de mena, un cop ha passat vint-i-quatre hores en companyia de l'estimada de torn, Ix s'enamora tot seguit d'alguna altra bella donzella i qui dia passa any empeny. Fins que imagino com un dia Ix s'enamora en excés d'una bella donzella en concret i, en voler-la seva per sempre, es resisteix a donar-li l'elixir per mor als seus efectes secundaris. Però malacostumat a l'èxit fàcil, Ix ha perdut l'habilitat d'enamorar donzelles i la donzella en concret no li fa gens de cas. Així que, foll d'amor, a Ix no li resta cap altra opció que administrar-li l'elixir. Vint-i-quatre hores després arriba l'odi i Ix es desespera, tot lamentant-se de la seva turpitud, debilitat i infortuni.

Però en aquest cas no és necessari que Ix es llevi la vida per concloure la història que imagino, doncs li basta amb prendre l'elixir miraculós, per així, vint-i-quatre hores després, alliberar-se del seu enutjós amor gràcies a la força de l'odi.

Monogatari no shuyaku

Amb independència que pel seu capteniment molts cops siguin mereixedors del més gran menyspreu, acostumo a sentir una viva simpatia per tots els protagonistes de les narracions que llegeixo. Tant és que es tracti de psicòpates, genocides o altruistes defensors de causes nobles, doncs en tots els cassos mostro empatia per qui protagonitza els fets narrats i acabo desitjant que els seus esforços siguin recompensats pels Déus, encara que s'aqueferin en la tortura de tendres infants, l'extermini d'alguna minoria o la defensa de tribus exòtiques. Això no vol dir, és clar, que jo senti la més mínima inclinació cap a la tortura de tendres infants, l'extermini de minories o la defensa de tribus exòtiques, ni que defensi unes activitats que no són més que desviacions d'un correcte capteniment, del tot inconvenients i censurables, que han de ser diligentment reprimides per l'estat.

Però que volen, acostumo a sentir una viva simpatia per tots els protagonistes de les narracions que llegeixo i em plau, i no pas poc, que això sigui així.

Chotto...

Tinc l'higiènic costum de respondre sempre que no a qualsevol sol·licitud que se'm faci. Així, si hom m'atura pel carrer per oferir-me la lluna en un cove li responc que no, i si hom em convida a qualsevol esdeveniment, potser una recepció, una estrena o una presentació, li responc, també, que no. Com quan em truquen per telèfon per oferir-me algun producte meravellós o em piquen a la porta per oferir-me avantatjoses condicions per la contractació d'algun servei, que també responc que no. O si la petita A em demana d'arrossegar la calaixera pel passadís o fer el preceptiu bany a l'aigüera de la cuina, li responc que no, com quan la seva mare em diu d'anar aquí o allà i també a ella li responc que no. I ja per si de cas, abans d'arribar a entendre el que hom em demana, responc que no. És per això que amb el temps els coneguts ja han aprés a no demanar-me res, no oferir-me res, no proposar-me res. Els desconeguts, en canvi, encara m'atabalen amb llurs insensates propostes, a les que m'apresso a respondre que no, amb posat sever si l'insensat de torn és mascle, amb un matusser somriure si és fembra.

I quan ningú no em proposa res sóc jo mateix qui comença a imaginar imaginàries propostes d'imaginaris interlocutors, tot per l'imaginari goig de continuar responent, imaginàriament, s'entén, que no.

Dürrenmatt-san no hon o yomimashita

Amb la distància que dóna haver deixat reposar la lectura uns quants dies, puc dir que la promesa és una història explicada per un ex-comandament de la policia cantonal de Zuric a un escriptor setciències, el propi Dürrenmatt, i l'esquer, la seva suposada adaptació cinematogràfica, el guió que l'escriptor escriu a partir d'allò que li ha estat explicat. Una mateixa història que serveix per bastir dos relats diferenciats i reflexionar sobre conceptes diferents, doncs si bé el primer ens narra la caiguda d'aquells que no saben entomar que les coses no acostumen a anar com han d'anar, el segon és un precís exercici d'estil on tot va com ha d'anar segons l'estricta normativa del gènere negre que, talment Lang a M, Eine Stadt sucht einen Mörder, es recrea en la figura del psicòpata de torn. 

I en contra del que acostuma a afirmar l'aparent exactitud del càlcul matemàtic, la correcta i no commutativa suma d'ambdues obres, primer l'esquer i després la promesa, supera, en molt, llur aritmètica adició.