I després de fer una reverència mantenint un control infinit sobre les aigües desbocades d'alcohol que premien el dic de les seves bones maneres... escriu l'Anaïs Nin, a una espia a la casa de l'amor.
I tot i que el text em grinyola (i valgui com a mostra el paràgraf anterior, qui sap si per l'envelliment del text, que ho dubto, la imperícia del traductor, que també ho dubto, l'amanerament de la pròpia autora, que encara ho dubto més, o per les manies de qui llegeix, jo mateix, en aquest cas, que estic carregat de punyetes), si hom para atenció, cosa no sempre fàcil ni recomanable (i en dir això generalitzo), en el significat del que escriu la senyora Nin, es pot descobrir una nova manera de veure el món i les persones, això és, una nova manera de veure's a un mateix, potser no gaire complaent, però, com poden llegir en el següent paràgraf, no sempre podem fingir.
No és cap crim que hagis continuat sent un nen, Donald, als antics contes de fades hi havia personatges madurs que es tornaven a encongir fins a ser nans, com l'Alícia es tornava a fer petita per tornar a viure la seva infància. Som els altres, els farsants; fem veure que som alts i forts. Tu simplement no pots fingir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada