M'imagino a Dovlatov envoltat d'un grup d'emigrants russos, potser en un bar o mal asseguts en uns bancs del carrer, en un descampat o en un parc de Quenns. Dovlatov parla i els altres l'escolten. De tant en tant algú li demana que expliqui aquella dels mitjons finesos o dels botins de l'alcalde. I m'imagino com Dovlatov torna a explicar, entre ampolles d'aiguardent de blat, com varen comprar aquells mitjons de contraban o com li va furtar les botines a l'alcalde de Leningrad.
Però Dovlatov fou escriptor, a més d'embriac professional, i jo, que veig en l'escriptura quelcom força allunyat del relat oral, una mena de recurs pels que parlem amb turpitud, també l'alternativa a la immediatesa de la paraula dita, llegeixo els relats de La maleta amb escepticisme, com qui se sent estafat, doncs trobo que a Dovlatov no se l'hauria de llegir, se l'hauria d'escoltar, de la mateixa manera que hom no llegeix la història d'en Patufet.
És per tot això que de cop sobte se'm fa desitjable l'existència d'un Déu i d'un més enllà, per així poder-me imaginar immigrat a les regions celestials (o infernals, tant és) fent rotllana amb d'altres immigrants terrestres al voltant del difunt Dovlatov, i com, enmig de rondes de saborós aiguardent, escolto com el camarada Sergei torna a explicar aquella de quan el cap del departament de propaganda li demanà de trobar un uzbek.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada