... s’enrolés en la facció equivocada... escriu, en un cert moment, Antoine Volodine, tradueix Pau Bosh, a Solo de viola.
El cas, però, és que atenent al meu costum de no llegir el que trobo escrit al meu davant, sinó, més aviat, llegir allò que crec trobar escrit al meu davant, o allò que em plauria trobar escrit al meu davant, jo llegeixo ... s’enrolés en la ficció equivocada.., circumstància que fa, al llarg d'uns breus instats, que trobi sensacional la construcció que m'ofereix l'autor, aquesta ficció equivocada, perquè i tant, és clar que sí, tot són ficcions, els uns, els altres, ells, jo, qui sigui, i hom no pot més que viure ficcions acompanyat de persones fictícies dins d'escenaris ficticis en un temps encara més fictici.
Però tan sensacional, tan coincident amb els meus propis prejudicis trobo la construcció que m'ofereix l'autor, que no puc més llegir-la i rellegir-la de nou fins que, ai las, m'adono de la meva habitual turpitud, que res de ficció, que hi diu facció. I que sí, que tot plegat té tot el sentit i més, però com m'ha plagut, per uns breus instants, trobar que i tant, és clar que sí, que tot són ficcions, els uns, els altres, ells, jo, qui sigui, i que hom no pot més que viure ficcions acompanyat de persones fictícies dins d'escenaris ficticis en un temps encara més fictici.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada