Mai m'havia destorbat la calor de l'estiu. Entenc que és el que toca, i potser gràcies a la meva magror no acostumo a fer-ne gaire esment. Si de cas sempre m'ha molestat més l'excés de llum, la solejada de les hores centrals del dia, amb aquella sobreexposició que ho aplata tot, que elimina relleus i matisos, que deshidrata i socarrima. Potser per això el meu estiu ideal fora aquell que pogués passar a casa, sense l'enutjosa obligació de marxar de vacances enlloc, anant a mercat a primera hora i passant la part central del dia a la sala, amb els porticons tancats, llegint, esperant el vespre per sortir.
Però d'un temps ençà la calorada em causa un destorb imprevist. Resulta que els darrers anys m'he aficionat a menjar xocolata, cosa que no havia fet mai. Xocolata negra, s'entén, d'aquella que porta un noranta, noranta-dos, noranta-cinc o noranta-nou per cent de cacau. I clar, els mesos de calor la xocolata queda afectada, tova, insípida, tota ella reduïda a una amargor massa evident. Una mica el mateix que també s'esdevé amb les avellanes, que a part que comencen a ser ja velles, abans no arribi la nova collita de setembre, l'excés de temperatura els lleva bona part del gust.
La nevera, és clar, no és una opció, en destruir com destrueix les propietats organolèptiques d'ambos productes. Només resta l'abstinència, esperar a setembre o octubre per tornar a menjar xocolata i avellanes, i cercar un cert consol en allò que ofereix l'estiu, potser tomàquets o préssecs, d'aquells d'aigua, vermells i sucosos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada