Una vegada em va venir al cap la idea que, si es volgués esclafar plenament un home, anorrear-lo, castigar-lo amb el més esgarrifós dels càstigs, de manera que el més terrible criminal tremolés i en quedés ben espantat per endavant, només caldria donar al treball un caràcter absolutament inútil i sense sentit. (...) però si se l'obligués, per exemple, a transvasar aigua d'un cubell a un altre, i d'aquest al primer, a esmicolar sorra, a traslladar munts de terra d'un lloc a un altre i a l'inrevés, em penso que el presoner es penjaria al cap d'uns quants dies o cometria milers de crims per tal de morir i escapar-se d'una humiliació, una vergonya i un turment com aquest, escriu Dostoievski, a Memòries de la casa morta.
Dostoievski, és clar, excel·lent coneixedor (i no pas per pròpia experiència, sinó per reflexió sobre la pròpia experiència) dels mitjans amb que els forts es complauen a martiritzar als dèbils, descriu, sense personalitzar, la pena imposada per Zeus a Sísif. I jo, absolut desconeixedor dels mitjans amb que els forts es complauen a martiritzar als dèbils, fa prop de set anys em demanava si era Sísif conscient de la inutilitat de llurs esforços. I és ara que Dostoievski m'ofereix la resposta, inequívoca i indiscutible, doncs i tant, que n'era conscient, en Sísif, de la inutilitat de llurs esforços, en ser, precisament, aquest coneixement el veritable càstig, i no pas el menyspreable esforç d'haver d'empènyer el gros i famós pedrot coster amunt.
Saber-se viu, doncs, és el càstig, no pas viure (i disculpin l'obvietat).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada