Lynch-san no hon o yomimasu

No recordo si mai he parlat d'un dels gèneres literaris que més em plauen, el format per les novel·les la trama de les quals resulta incomprensible. I dic incomprensible, no pas confusa (que això ens portaria a un altre gènere ja abans esmentat, aquest), sinó del tot incomprensible, ontològicament incomprensible, absolutament incomprensible. I no pas per la malaptesa narradora del seu autor, sinó per la mateixa incomprensió dels esdeveniments que són narrats, essent precisament la perícia narrativa de l'autor allò que impossibilita la compressió de la seva narració, en ser sempre fàcil deixar-se portar i provar d'oferir un cert sentit a tot allò que no en té cap. És per això que si fóssim persones honestes, convindríem que qualsevol novel·la que resultés comprensible, que arribés a qualsevol mena de conclusió precisa i clara, hauria de ser immediatament menyspreada i oblidada. Però com afortunadament ningú no és mai honest, són una ínfima minoria les novel·les que resulten ontològicament incomprensibles, les novel·les que bé podem anomenar, sense cap mena de recança, realistes.

I com a mostra, les que aquests dies es poden veure als cinemes Balmes, que tenen el gran encert d'oferir una retrospectiva de l'autor que més lluny ha dut la incomprensió de la seva obra, David Lynch, ja des de la seva magnífica primera novel·la, Erasehead, fins a la hipnòtica Lost Highway.

I si ara algú té la intenció de fer de mestretites dient que Erasehead i Lost Highway no són pas novel·les, sinó pel·lícules, millor que calli, no fos cas que prengués mal.