Sens dubte és quelcom innecessari i irrellevant de dir, però no em puc estar de recordar que els lledoners són uns arbres que no m'acaben de plaure. I sí, és cert, reconec que els lledoners que aquests dies ensopego pressenten un aspecte enlluernador, amb les fulles joves, d'un verd clar que engresca a la vista. I sí, també és cert, els lledoners tenen uns troncs elegants, d'una verticalitat i grisor discretes, amb una escorça clapada de petites estries horitzontals que els identifiquen. I sí, que sí, que les seves branques acostumen a ser endreçades, ben proporcionades, d'una correcció potser una mica anodina però certament noble.
Però que volen, fora d'aquest petit moment de finals d'hivern, els lledoners enfosqueixen la fulla molt ràpid. D'aquí a pocs dies tot serà la tristor d'un verd esmorteït, negrós, d'un empolsinat que destrempa l'ànim i afeixuga la vista, d'un cobricel abaltidor. I encara és pitjor quan perden la fulla, quan tot esdevé un interminable brancam gris, d'una insipidesa i prudència aclaparadores, sense el punt aquell de genialitat que pot tenir un plataner o un braquiquíton, no diguem ja una xicranda.
És potser per tot això que precisament aquests dies, quan presenten el seu millor aspecte, amb les fulles joves, d'un verd clar que engresca a la vista, no em puc estar de recordar que els lledoners són uns arbres que no m'acaben de plaure. Per si de cas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada