Sala-san no hon o oboemasu

Al llarg d'una setmana del mes d'agost de l'any dos mil divuit, i en contra del meu costum de només llegir autors difunts, vaig fer la lectura de Persecució, de Toni Sala. A continuació vaig llegir un parell de novel·les breus de Junichirô Tanizaki, un recull de contes de Boris Vian, un altre de Víctor Català, un assaig de Montserrat Roig i alguna cosa de Puixkin. El cas és que, any i mig després, és la de Sala la lectura que se'm fa més present, especialment els tombants de l'aeroport de Girona, amb les excursions a peu i en avioneta del protagonista de la narració. En canvi, no acostumo a pensar gaire en la resta de lectures d'aquell mes (i la de Puixkin l'he oblidada del tot), encara que en el moment de fer-les em resultaren més plaents, més interessants, més satisfactòries que no pas la de Sala. Però és aquesta la que em retorna, un i un altre cop, qui sap si per la simpatia que em desperten les persones que caminen, com era el cas del seu protagonista, per molt que es tractés d'un uxoricida confés.

I més enllà de trobar cap sentit a allò que tal vegada s'esdevé, com aquest recordar amb plaer una lectura que en el seu moment no ho fou tant, de plaent, tot plegat m'ha servit per descobrir un nou mot, uxoricida, persona que comet uxoricidi, això és, mort infligida a una dona pel marit, pres del baix llatí uxoricidium, compost de uxori- (consort)  i el radical -cidi (de cidio, assassinat).