La
darrera traducció al català de La
senyora Dalloway
de Virginia Woolf era de 1930. Aquest mes tindreu la nova de Dolors
Udina,
llegeixo en una piulada
al compte de twitter d'Edicions La Magrana.
I
serà que grossa és la meva susceptibilitat, però el text de la
piulada em revolta. No pas pel nom de Dolors Udina, de qui he llegit
més d'una traducció, sinó per aquest era
de 1930,
talment les traduccions tinguessin data de caducitat. I no es tracta
de negar la possibilitat de fer noves traduccions, ni de defensar les
traduccions
noucentistes, ni de ficar-me enmig de batusses de traductors que
em venen ben grosses. És, només, que, era
de 1930,
no és argument de res, i no veig perquè hem de rebutjar allò que
és vell només perquè és vell.
I
serà que grossa és la meva susceptibilitat, però el text de la
piulada em revolta. No pas pel nom de Dolors Udina, de qui he llegit
més d'una traducció, sinó per aquest la
nova,
talment la novetat
fos, d'alguna manera, res de desitjable. I no es tracta de rebutjar
sistemàticament tot allò originat
o ocorregut fa poc, aparegut de poc, que apareix per primera vegada,
ni de defensar tot allò que no és nou. És, només, que, la
nova,
no és argument de res, i no veig perquè hem d'accepta allò que és
nou només perquè és nou
1 comentari:
Alguna cosa han de traduir el traductors, no? Encara que ja estigui traduida...
Publica un comentari a l'entrada