En trobar-me fora, empès per aquell xicot mal educat, sóc a punt d'ensopegar amb un pobre home que jeu a la vorera, estintolat a la façana de l'edifici. Excuseu-me, li dic, controlant la meva ira. Us han fet fora, eh? em respon ell, sí, ja ho crec, us han fet fora a empentes, prossegueix, burleta. Però no us enutgeu, fet i fet, que us pensàveu que podien fer per vós, aquesta colla? em pregunta. Res, es respon a ell mateix, no res... no haguéssiu hagut de venir... temps perdut, i quan el necessitareu el trobareu a faltar, el temps, el trobareu a faltar. Jo miro d'ignorar-lo, doncs prou es veu que no és més que un pobre embriac cec que capta almoina, indigne de la meva fúria. Però ell, com si pogués veure dins meu, em retreu que em cregui millor, no pas que ell, que ja ho veieu, diu, no sóc més que un desgraciat, sinó millor que tothom. I per cert, quins són els seus mèrits, em pregunta, inquisidor, fitant-me amb les conques buides dels ulls. I vós, qui us penseu que sou per importunar-me d'aquesta manera? li retrec. No fugiu d'estudi, em respon irritat, però ja que ho voleu saber us ho diré, jo sóc vós o, més ben dit, vós sou jo, i en un àgil moviment impropi de la seva minusvalidesa em buida les conques dels ulls, alhora que d'un fort cop m'estaborneix i perdo el món de vista.
En recuperar la consciència em trobo assegut al panot, estintolat a la vorera, suposo que al mateix lloc on jeia l'invident, doncs ara l'invident sóc jo, privat com sóc de la vista. Per sort trobo al meu costat una ampolla, que en fer un tast descobreixo que és plena d'un reconfortant aiguardent de brisa, que no triga a transportar-me al millor dels mons, allà mateix, al meu tros de vorera, amb el meu plateret per pidolar almoina i l'ampolla, que tres cops al dia m'omple un xicot ben simpàtic, que sempre m'acaba parlant del seu pare, el seu avi, o el seu besavi, que, em diu, ja ho feien, això d'omplir-li l'ampolla, doncs és digne de llàstima, vostè.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada