Hi ha qui creu que la vida és quelcom de molt curta durada, que avui hi som i demà ja no... quina ximpleria. La vida, si més no la meva (doncs bé és cert que sovint veig com familiars, coneguts i saludats van passant), serà tan llarga com el temps, atès que quan els meus ulls es cloguin i el meu batec s'aturi no seré pas jo qui mori, sinó el món que sembla envoltar-me. I mancat d'exteriors on projectar-me, sense temps que m'agomboli, viuré reclòs en el no res, sense forma, potser sense pensament, tal vegada sense existència, a l'espera d'un nou temps que m'aculli i em reconegui com aquell que dic ser, en dErsu_, el favorit dels Déus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada